Francesos, tots? De la crema suburbial.

Ja fa mesos de la cremada nacional de cotxes francesos, encara se’n cremen, però ja no és notícia, ja no és una acció de la massa, actes vandàlics, n’hi tornen a dir. M’agradaria parlar-ne en fred, amb una mica de distància en el temps.
La República francesa és un estat que basa la seva identitat en la grandieur, en la superioritat moral que s’autoatorguen i que molts els hi atorguen. Els romàntics, de política i passió amorosa, es deixen embadalir per la França del París lluminós. La cultura, la gastronomia, l’estat del benestar, la revolució, el cosmopolitisme, el maig el 68,… sempre ens quedarà París!
Tòpics i més tòpics. França és una nació decadent i en descomposició nacional i social, i no parlo que les nacions culturals (més històriques que reals) que van ser camp de pastura de les primeres expansions franceses, com Borgonya, Occitània, la Catalunya Nord, les terres basques, Bretanya, Alsàcia o Còrsega (segur que me’n deixo més) tinguin una revifalla nacional que posin en escac la integritat estatal. La descomposició nacional ve des de la idiosincràsia republicana francesa, el mite del cosmopolitisme s’ha trencat veient com la França actual està segregada, entre els centres urbans i els suburbis, els centres blancs (o de foscos emblanquits) i els suburbis bàrbars de pells torrades, negres o grogues.
La gran nació francesa ha importat la cosmovisió imperialista al seu interior, el seu racisme imperial, l’ha portat a les seves ciutats, però les colònies, si es revolten, ja no ho fan a la selva del Camerun ni al desert d’Algèria o a la jungla de Indoxina, ara ho fan als Bailieues de París o Lió.
I la gran cultura universal dels francesos? És una cultura que sobreviu a base d’un blindatge fronterer que sobreprotegeix la cultura autòctona, cas únic en el món. Ho podem considerar un bon model? Si tothom es blindés com els francesos, quins intercanvis culturals hi haurien? Ser cosmopolita és ser francès a França? Ser cosmopolita i universal és parlar francès?
La realitat socioeconòmica francesa tampoc està a l’alçada de l’imperialisme psicològic francès. Mirant indicadors socioeconòmics, veiem que el creixement econòmic no és el d’un país dinàmic, l’atur és molt alt i l’estat carrega amb un cos funcionarial que s’ha convertit en una casta laboral plena de privilegis inamovibles.
La lumpenització dels suburbis francesos fa que aquesta violència tingui més de nihilista que de revolucionària.
Recordeu la famosa pel.lícula, del no menys famós Michael Moore, "Bowling for Columbine"? la seva tesis és que la raó de la violència als Estats Units és la por dels americans, la por fa prémer el gallet ràpid. A França, la por també és molt present, però a l’hexàgon no premen el gallet ràpid, sinó que voten Le Pen.

[@more@]

Comentaris tancats a Francesos, tots? De la crema suburbial.

Llei antitabac: entre la llibertat individual i l’interès públic

no smoking

El 2006 ha començat amb l’entrada en vigor de la nova llei antitabac. Una llei que, en principi, està feta per lluitar contra un hàbit que atempta contra la salut pública (la del fumador actiu i la dels passius) i que agredeix l’herari públic, amb un sobreesforç en la Sanitat pública, que ha de suportar el contribuent, és a dir, nosaltres, amb els impostos.
En conclusió, el tabaquisme ataca la salut del fumador actiu i passiu i afecta la propietat privada de la ciutadania, en forma de major pressió fiscal per mantenir el sobreesforç sanitari per tractar les malalties produïdes pel tabaquisme.
Aquestes raons, les d’atemptar la salut pública (fent fumar per força als qui envolten als fumadors actius) i la d’afectar la propietat privada, dos elements bàsics en la nostra societat occidental, són prou fortes per justificar una llei que restringeix la llibertat de l’individu sobre què fer i què no fer amb el seu cos. I, aquí, no hi entra la ignorància sobre les conseqüències del consum, ja que el consumidor, a aquestes altures, amb tot de cartellets anunciant-te la mort prematura i dolorosa, a més d’una esterilitat sinó impotència inevitable, ens rodegen a tots els fumadors actius (sí, ho sóc, ho confesso).
Veiem, doncs, que aquesta llei, va més enllà, entra en el món de la filosofia política, entre en el debat, sempre latent, d’on està el límit entre l’interès públic i la llibertat individual.
A La Vanguardia, Xavier Sala-Martin, un liberal de pedra picada, donava unes dades interessants: un individu que treballi 8 hores en un ambient de fumadors, amb fum de cigarreta, després d’un any el seu cos hauria patit una agressió equivalent a… 6 cigarretes! Si aquesta dada és certa, Sala-Martin desmunta la raó de l’agressió a la salut pública.
Ara només queda la raó que afecta la propietat privada dels no fumadors. L’economista Sala-Martin argumenta que és fals que el tabaquisme comporti un sobreesforç econòmic a l’estat del benestar globalment, ja que el sobreesforç per l’atenció per malalties produïdes pel tabaquisme es veu compensat per l’escurçament de la vida, és adir, que l’estat del benestar s’haurà de fer càrrec menys anys dels fumadors actius que tinguin malalties del tabaquisme. La raó de la salut pública queda desmuntada, segons Sala-Martin.
Partint que la informació aportada per Sala-Martin és veraç, és compatible aquesta llei amb la defensa de la llibertat individual? s’excedeix l’estat en la seva regulació sobre les nostres vides? I per què es fa aquesta llei antitabac però no se’n fa cap antialcohol? i és que a l’estat espanyol tenen tres maneres d’actuar sobre les drogues:
a) es persegueix durament la venda de les drogues il.legals (persecució del venedor i subtilment del consumidor)
b) es persegueix el consum del tabac, però es grava fiscalment la venda (persecució del consumidor i benefici de l’estat)
c) es tolera absolutament el consum d’alcohol i es grava fiscalment la venda (benefici del consumidor i de l’estat)
Clar, que potser aquesta llei té l’objectiu de "millorar" l’home/dona, fer-lo més saludable, amb millors hàbits, encara que sigui a costa de retallar la llibertat individual.
Per cert, el footing diari per llei, per a quan?

[@more@]

1 comentari

Joves i política

Uns joves independentistes encadenats a la Cope de Madrid han ocupat moltes portades de diaris. Una acció realment espectacular i mediàtica. També ha alimentat el debat etern dels catalans entre el seny i la rauxa, el nostre Ying i Yang particular.
Les
Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) gairebé sempre que surten en els mitjans són per accions més o menys espectaculars i/o amb possibilitat de ser polèmiques. Exemples: pintades, encartellades en mal lloc, manifestacions a favor de les seleccions catalanes amb crits contra Zapatero, cosa que “posava” en contradicció el suport d’ERC al govern Zapatero (no oblidaré mai la presentadora del TN enxampada in fraganti fent senyals amb la mà perquè el tècnic de so apugés el volum), l’estripada pública de pàgines de la Constitució d’enguany, manifestació contra la Constitució o fins i tot ressaltar un cartell d’una campanya sobre salut i joves, on sortia una llengua amb una pastilla amb el lema “tu tries”, fet absolutament mal interpretat en tota la mala intenció, el missatge no és “droga’t” sinó “sigues conscient del què fas”.
Així que veiem que la polèmica ha d’anar lligada a les joventuts del partit, suposo perquè són joves i immadurs, que només saben fer sarau i gresca. Quina imatge més tòpica de la joventut! I quin simplisme polític, quan titllem d’immaduresa la fermesa, en paraules d’un
company de Sants “a alguns els pica quan passem de la meselleria dels convergents a la contundència dels republicans”
Imatge tòpica però no veraç, perquè s’ignoren o queden en un tercer pla (tirant a quart) el treball més madur de les JERC, com ara la campanya “
Nous veïns nous reptes”, a favor d’encarar en positiu l’arribada de gent immigrada a casa nostra, cosa que molts que no són joves s’han negat a fer i prefereixen amagar el cap sota l’ala o insultar.
I, a Torelló, concretament, les JERC porten a terme, també una
tasca institucional, doncs el portaveu d’ERC al Consistori és de la JERC. No en va moltes mocions del grup municipal han sorgit de les JERC.
Però les JERC, més que treballar el present, que ho fa, té sobretot la missió de formar, educar. La franja d’edat de militància a les JERC, dels 14 als 28, és un període de formació de la persona, de pas de l’adolescència a ser adult, políticament, també. Els militants de les JERC madurem al costat de la política. Organització, treball, grup i respecte. Uns valors que s’uneixen als de les sigles: Joves, Esquerra, República i Catalans i Catalanes.
Jo ja m’he fet gran, a molt pesar meu, així que ja m’han jubilat de les JERC en l’últim congrés local. Malgrat tot, mentre ho sigui, sempre seré regidor de les JERC, encara que tingui noranta-dos anys (Déu no vulgui que m’hagueu d’aguantar tant!).
Per acabar, m’agradaria reproduir un fragment del manifest de la creació de la Joventut Republicana de Torelló que vaig donar als encara joves militants: “Qui vingui a la nostra entitat sàpiga, per endavant, que hi vé (sic) a buscar sacrificis i a treballar desinteressadament, sense altra recompensa que la satisfacció del deure complert, […] A la nostra entitat, ningú no hi vingui a buscar càrrecs, condecoracions ni recompenses materials […] Aquells que els enlluerna més la brillantor d’una moneda que el flamejar d’una bandera, que no hi vinguin pas […] La nostra mà és ben oberta pels homes (nois i noies) íntegres, conscients”.
Doncs això: Endavant les JERC! Visca Catalunya i la Llibertat!

[@more@]

Comentaris tancats a Joves i política