Anglada guanya (o quan la por regeix la política)

Publicat el 28 febrer 2006 per jordi11

Anglada ha tornat a guanyar. És molt trist però és així.
El fenomen migratori a casa nostra no és conjuntural, és estructural. És a dir, no és una cosa passatgera, sinó que ens hi haurem d’acostumar, és una realitat fruit dels nostres temps, del món globalitzat, interelacionat globalment.
Hi ha qui diu que és una oportunitat, hi ha qui diu que és un problema. Ni una cosa ni una altra: és una realitat.
Com a realitat, els poders públics li han de donar resposta, a favor del bé comú, això és en el benestar i la cohesió social i nacional.
El procés migratori fa que Catalunya creixi demogràficament, la baixa natalitat que hi havia fins ara s’ha vist compensada amb l’arribada de noves persones, amb unes estructures demogràfiques que es caracteritzen per la joventut i la de tenir molts més fills que els europeus. Els hàbits en natalitat, però, aniran canviant a mesura que s’integrin en el sistema econòmic capitalista que ens regeix, que fa que tenir fills no sigui rendible econòmicament (és així de trist).
Aquest creixement, però, es fa des dels sectors més baixos socialment parlant, és a dir, que en l’estat del benestar on vivim, són necessaris uns costos més elevats en despesa pública per polítiques de benestar. És aquest un dels factors que fan imprescindible un finançament just per Catalunya que acabi amb l’espoli fiscal que vivim els catalans. Catalunya ha de poder donar resposta a les necessitats socials de qui hi vivim, i ara no és possible. Amb el pactat per Mas i Zapatero, tampoc.
La política de benestar ha de ser per tothom que visqui a Catalunya. Tothom, ningú es pt quedar exclòs. Calen, doncs, més recursos, sinó ens aboquem al conflicte.
La comarca d’Osona hi ha un elevat nombre de persones immigrades, sobretot a Manlleu i Vic, i a Torelló en augment. Ens ha de fer por això? La resposta ha de ser, contundentment, no.
La por encega, ens fa rebutjar la realitat i donar respostes errònies, i quan parlem de cohesió social, molt probablement voldrà dir conflictivitat social.
Aquest és el camí del xenòfob Anglada i els seus seguidors, s’aprofiten de la por del primer moment que provoca la diferència.
Aquest és el camí que ha recorregut a Premià, on va mobilitzar part de la ciutadania en contra de la construcció d’una mesquita. Aquest és el camí que ha seguit a Vic, manipulant una assemblea de veïns, sense el consentiment del president de l’escala afectada, per aturar la construcció d’una església evangèlica, que majoritàriament seria utilitzada per gent immigrada.

L’equip de govern encapçalat pel democratacristià Jacint Codina ha estat jugant amb foc durant aquesta legislatura, donant joc a la repugnant PlataformaxCatalunya, formació que explota l’odi, que s’alimenta de la por i del conflicte que engendra.

Com pot ser que l’alcalde democràtic de Vic hagi consentit que la por hagi guanyat a la legalitat? Si contemplava les condicions legals, per què no s’ha pogut fer aquest centre religiós? Quins problemes de convivència podia portar aquest centre? la pell de color dels creient que s’hi reunirien? Que potser el problema és que no eren catòlics? Perquè els negres que van a missa de diumenge no creen pas alarma social, veritat?

Quan la por regeix la política, la llibertat i la democràcia estan de dol.

[@more@]

5 comentaris

Veguer major o menor?

Publicat el 16 febrer 2006 per jordi11

La reorganització territorial de Catalunya és un tema apassionant i apassionat a la comarca d’Osona, o això sembla. Catalunya Central o Alt Ter?

La divisió del Principat en vegueries de nova planta, plantegen una productivitat cartogràfica molt alta per habitant.

Passions simbòliques, veïnatges “fraternals” i veïnatges desconfiats, equilibris electoralistes, mesures de grups de pressió (els lobbys anglosaxons, en aquest cas, però, lobbys territorials i professionals, que no empresarials): tot això ha amanit un debat que, al meu entendre, li faltava saber si parlem de carn o de peix.

Què vull dir amb això? Doncs que tothom parla de vegueries, però ningú parla de què és una vegueria. Uns ens supramunicipals que gestionaran els recursos que la Generalitat doni i que conviurà amb les diputacions actuals? Un ens supramunicipals que gestionarà els recursos que vindran de Madrid, substituint les actuals diputacions? Unes macrocomarques? Quin contingut té una vegueria?

En opinió meva, una organització territorial ha de partir més de la racionalitat que de la passió, ha de ser un factor de reequilibri territorial des de la perspectiva socioeconòmica, això vol dir bàsicament en infraestructures, ja sigui en vies de comunicació o equipaments socials, econòmics i administratius.

També s’ha de partir des del principi de la simplicitat, no sobreposar nivells administratius que només dificulten la vida al ciutadà, a més de comportar un sobrecost estèril.

Les vegueries també han de ser un factor d’apropament de l’administració, del govern, a la ciutadania, és a dir, que el govern no estigui a la capital del país, sinó en les de les vegueries.

Ara segurament he tocat un tema sensible, el de la capitalitat. Molt sensible a casa nostra, sobretot a Vic. Ens mullarem.

Per ser capital s’ha de tenir una predisposició de servei i solidaritat vers al territori que es lidera. Moltes vegades, Vic, ha confós la seva capitalitat en la capitalització de la comarca. Ha aprofitat la comarca per reforçar-se sense una visió de territori global, sinó de ciutat en particular. Ha faltat generositat.

Vic és la capital natural d’Osona, però no ha estat capaç de liderar el territori, i ara, per interessos partidistes encara es dificulta més. El cas de la TDT pública d’Osona n’ha estat un cas clar.

Si Vic vol ser capital, que lideri amb generositat i ens tindrà a tots al seu costat. Potser fins i tot, sense generositat, també ens hi trobarà.

Ja sé que podria haver esbandit el tema parlant de cocapitalitat amb Manresa, i potser amb Igualada, que segurament serà el que passarà, però, amics, no tindré un bloc per esquivar el tema, oi?

Com podreu imaginar, no crec en l’Alt Ter. Parlar d’una divisió territorial en vegueries, pensant en el reequilibri territorial, l’aproximació al ciutadà i la sostenibilitat econòmica del país, fer vegueries de dues comarques no sembla la millor opció.

Per fer l’Alt Ter, ja podríem apostar per una divisió sols comarcal, amb delegacions del govern en cada capital de comarca i una xarxa d’infrastructures de interconnexió intercomarcal multiradial. Però Catalunya encara no té una potencialitat econòmica per suportar el cost d’una organització així, com tampoc el d’un mapa amb vegueries de dues comarques. A més, noto un cert deix de prepotència respecte el Ripollès amb el plantejament de l’Alt Ter, com si busquéssim una comarca dèbil per poder ser vegueria i tenir la capital nosaltres.

Així que, ja que el model comarcal (ideal de proximitat i equilibri territorial, però insostenible econòmicament) no és viable, jo em decanto per les vegueries i en el nostre cas, la de la Catalunya Central, potser fins i tot, si ho volen, amb la incorporació d’un Ripollès, emocionalment lligat a Girona, però estructuralment a Osona, no per qüestió de capitalitats…

Això sí, els recursos de les vegueries els ha de repartir la Generalitat amb un principi d’interès comú nacional, català, és clar.

Catalunya província única (mentre siguem espanyols…), vegueries, consells comarcals (com a ens de serveis als municpis) i municipis (amb més recursos i majors competències).

[@more@]

Comentaris tancats a Veguer major o menor?

Humor satíric, la prova del cotó democràtic

Publicat el 7 febrer 2006 per jordi11

Varis morts i la crema de l’ambaixada danesa a la capital del Líban, Beirut, és el sinistre resultat momentani de les protestes contra Dinamarca, per part de fonamentalistes islàmics.

Unes caricatures sobre Mahoma han incendiat el món musulmà.

Les manifestacions públiques es multipliquen en estats (o simples monarquies mevievals) on les manifestacions i, fins i tot, les reunions públiques estan prohibides. Estats teocràtics i autocràtics, que es governen amb la llei de Déu o utilitzen el nom d’aquest per governar autoritàriament. Aràbia Saudita i Síria, paradigmes de l’explosió anti-danesa, anti-occidental.

Diuen, els líders religiosos i els capitostos púbics d’aquestes protestes virulentes, que el govern danès permet el menyspreu a la figura més sagrada pels musulmans: el profeta Mahoma.

Demanen, entre el fum del foc purificador de l’edifici diplomàtic i de les nombroses banderes escandinaves incinerades, que el govern danès ha de tancar el diari que va publicar les caricatures del profeta.

En una una entrevista a El Periódico de Catalunya, el Gran Muftí de Jerusalem gairebé justifica la violència generada, amb crema inclosa de seus diplomàtiques daneses, perquè el Primer Ministre danès no havia rebut als embaixadors de països islàmics, que demanaven explicacions per la publicació de les vinyetes. En una altra part de l’entrevista fa una comparació lamentable entre la llibertat d’expressió que permet la publicació d’unes vinyetes sobre Mahoma i una altra que no permet posar damunt la taula "nombres erronis" de víctimes de l’Holocaust.

El Gran Muftí també lamenta que no hi hagi el mateix respecte vers les altres religions a occident (enten que cristià) i el món musulmà vers les altres religions. No crec que l’antisemitisme, la voladoura d’estatues de buda entre d’altres manifestacions de tolerància religiosa.

Personalment, no amagaré que algunes d’aquestes vinyetes no m’han agradat, fins i tot les trobo de mal gust, sobretot la que pinta a Mahoma amb una bomba al turbant. Però no les veig comparables a les amenaces o destrucció física per motius de creences religioses.

Aquestes vinyetes o caricatures de Mahoma, però, s’han d’emmarcar en una premsa satírica, que als estats musulmans brilla per la seva absència. Alguns autors satírics, com el marroquí Ali Lmrabet ha estat perseguit i condemnat per practicar el periodisme satíric. La premsa satírica va sempre relligada a la democràcia i a la llibertat d’expressió, element congènit de la democràcia.

Potser pels musulmans la figura de Mahoma és sagrada, però per les democràcies la llibertat d’expressió és sagrada i demanar que es tanqui un diari per unes caricatures satíriques, és voler imposar a casa nostre una llei insuflada de fanatisme religiós, on la religió està per damunt del nostre marc de convivència, el democràtic.

I als demòcrates, se’ls demana molt sentit de l’humor, perquè les crítiques, justes o no, s’encaixin millor. Perquè les crítiques, en democràcia, no es censuren.

[@more@]

2 comentaris

Sí a uns pressupostos socials i amb la marca d’ERC

Publicat el 31 gener 2006 per jordi11

El títol del post resumeix el per què ERC-AM de Torelló ha votat favorablement els pressupostos de Torelló.

La nostra manera de fer oposició és responsable, sense fer lectures partidistes per justificar un vot prefixat, escollit abans de saber què se’ns pregunta.

Com vaig dir en el debat pressupostari del ple de gener, aquest SÍ ens dóna més credibilitat per quan hem dit NO a altres coses, com el cas dels pisos dotacionals, un no contra la seva ubicació, totalment inadequada per persones amb problemes de salut.

Demostra que ERC de Torelló no està situada en aquesta dita cultura del no.

Els nostres NO són raonats, com el SÍ a aquests pressupostos.

Sí senyor, un sí raonat i que ens el creiem, perquè el pressupost aprovat amb el nostre vot, juntament amb els Independents i el PSC, preveuen els eixos programàtics d’ERC: la piscina coberta, una demanda històrica d’ERC i del poble; la segona fase del centre de dia, objectiu irrenunciable d’ERC; la municipalització de la Blancaneus i la creació d’una nova llar d’infants pública, oportunitat que ens brinda la Conselleria d’Educació. També parlem d’una arrancada definitiva, preveient un model propi, del Museu de la Torneria, que s’havia convertit en un forat que no s’omplia, per molts diners que s’hi destinés, ara, però, caldrà pensar molt bé quin model de gestió i manteniment hi apliquem, Torelló no té gaire tradició en planificar correctament la gestió dels grans equipaments.

Però a més d’aquestes grans inversions, també trobem que el caire social del pressupost és important, l’assistencial també. També les partides que han de donar resposta a les deficiències en el dia a dia, en els aspectes “de ran de terra”: les voreres, el ferm de les calçades, els parcs i jardins (no cal que els jardins siguin els d’Aranjuez, sinó uns jardins de qualitat, que no faci que els torellonencs marxin a trobar-ne). Totes aquestes demandes sembla que han estat escoltades per l’equip de govern, les hem repetit molt sovint. Molts: l’estat dels jardins, la manca de jocs infantils, l’estat de les voreres, els carrers tallats per sorpresa… Que Torelló és molt bonic des del Meteosat, però cal que ho sigui des d’aquí baix.

Però que votem que sí no vol dir que no tinguem diferències amb l’equip de govern. Hi ha molts aspectes que ens diferencien, com les prioritats nostres que resten total o parcialment desateses: la zona esportiva que està en un estat deplorable; Ràdio Ona víctima d’una desídia asfixiant per la mateixa ràdio i els seus treballadors, en són dos exemples.

També ens distancien uns pressupostos letàrgics en cultura, no veiem cap projecte cultural, quin és el model cultural de Torelló que té la regidora Bardolet?

També discrepem amb Joventut, que si traiem l’aportació en el Pla d’igualtat Home-Dona i la gestió de la Carpa, temes que són importants, però no propis de la regidoria de Joventut, el pressupost és curt i sense preveure polítiques d’emancipació ambicioses.

Però també cal ressaltar les formes. Les formes és el que separa més els socialistes d’ERC. A l’hora d’aplicar un pressupost hi té a veure molt les formes i la filosofia: participativa o dirigista, dialogant o unilateral, des de principis socials o de mercat, nacionals o anacionals. Alguns d’aquests aspectes són compartits amb d’altres grups, d’altres ens distancien.

La unilateralitat dels socialistes, més una política participativa de façana, que amaga una política dirigista, fa que la distància entre l’equip de Franch i el nostre grup sigui important.

Podríem començar per parlar dels pressupostos abans de decidir-ho tot, ara som uns informats passius i volem ser-ne uns d’actius, poder dir la nostra abans que tot estigui tancat.

Però potser és massa tard, ja que aquests pressupostos són els últims pressupostos d’aquesta legislatura, amb inversions que afecten el 2006 també el 2007, on trobem, pel maig, les properes eleccions municipals.

[@more@]

2 comentaris

NEU!

Publicat el 28 gener 2006 per jordi11

Un de les meves setmanes més estressants i intenses dels últims temps: el pacte de Mas i ZP per l’estatut del peix al cove, la preparació del Ple de pressupostos de Torelló, concentrat amb pocs dies, ja que la documentació ens ha arribat tard, i altres cosetes que no venen al cas en aquest bloc.

Per sort, els déus, perquè si n’hi ha d’haver segur que no n’hi un de sol, ens han regalat una nevada, cosa que fa paralitzar el país i dibuixar somriures a xics i a grans.

Nevades que enriqueixen a les fleques, sobretot, i botigues de queviures en general. Josep Costa parla de síndrome del 86 a Opinió Nacional.

Doncs bé, després d’anar a dormir d’hora, un cop haver fet uns tastos de vins, al foyer del Teatre Cirvianum, musicats pel quartet de corda de Barcelona i amb les sàvies descripcions del sommelier Miquel Àngel Prieto (amb un exquisit accent balear, que s’anava imposant a mesura que les panxes s’omplien de vins deliciosos), avui m’he despertat amb energia, i sota la neu caient i damunt la caiguda he fet algunes fotografies del meu barri, el de Montserrat. Un barri que estrenem plaça amb neu.

[@more@]

1 comentari

Els números de Mas i ZP

Publicat el 26 gener 2006 per jordi11

El nou finançament de Catalunya havia de ser una resposta als interessos dels catalans i catalanes, acabar amb l’espoli fiscal que practica l’estat espanyol amb Catalunya.

El què era important de la proposta de finançament aprovada al Parlament de Catalunya era que es marcava un model basat en un principi de bilateralitat, amb una comissió mixta de representants catalans i espanyols on es canalitzaria totes les relacions econòmiques i financeres entre Espanya i Catalunya. Aquestes decisions serien vinculants. A més, a través d’aquesta comissió mixta Catalunya tindria una capacitat normativa sobre tots els impostos que suporten els ciutadans catalans.
L’Agència Tributària de Catalunya havia de ser la que assumís la recaptació, gestió, liquidació i inspecció de tots els impostos suportats a Catalunya.
Un altre principi que havia de regir el finançament català havia de ser el de la transperència, el de marcar un criteris clars en l’aplicació de al dita solidaritat interterritorial, a més de la determinació dels impostos que s’haurien de donar a Espanya en funció dels serveis prestats. És adir, deixar clar quins territoris aporten, quins reben i el per què, a més de pagar a l’Estat segons els serveis prestats a Catalunya.
El nou finançament havia de marcar un model amb els seus criteris, basats en la bilateralitat, l’Agència Tributària única i la transparència i limitació de al solidaritat interterritorial.
Quin és el finançament pactat per Mas?
Si mirem el volum d’euros que en traiem de més, veiem que s’obté una major participació en l’IVA (50%), IRPF (50%) i en els Impostos Especials de gasolina, tabac i alcohol (58%). Això, a primera vista ens porta a trobar un augment de 4.320 milions d’euros més a l’any, un augment del 2,4% PIB.
Ara bé, si gratem una mica, trobem que hi ha una cosa que es diu Fons de Suficiència, que és un mecanisme d’anivellament entre els recursos impositius i la necessitat de cada comunitat autònoma. Amb això, Madrid i Balears tenen un Fons de Suficiència negatiu, i Catalunya tendeix a això. També podria ser que aquest Fons desaparegués. Així que trobem 3 hipòtesis: si es manté l’actual Fons de Suficiència, Catalunya rebria 4.320 milions € més, si aquest Fons de Suficiència desaparegués, l’augment seria de 1.822 milions € més (1% PIB), però si la compensació fos negativa per l’augment de cessions d’impostos, els creixement podria ser 0. Estem lluny d’eixugar el dèficit fiscal, oi?
Però a més d’aquest augment que pot ésser virtual, el pacte Mas es carrega el principi de bilateralitat, ja que la comissió mixta pren decisions que no són vinculants i la capacitat normativa es restringeix sols als impostos cedits totalment, dels quals se’n farà càrrec una Agència Tributària Catalana absolutament mutilada. La resta dependrà de la voluntat del govern espanyol de torn.
El principi de transparència es perd en la foscor pactista de Mas i es manté l’opacitat actual, sense clarificar ni justificar el per què es paga a altres territoris espanyols ni per quins serveis es paga a l’Estat.
I el dèficit d’infraestructures, una de les grans victòries esgrimides per Mas? s’ha pactat un compromís que s’estima entre uns 2.500 i 3.000 milions € en set anys, per invertir en infraestructures al principat. Això són entre uns 370 i 429 milions € a l’any (0.2% del PIB), i sols fins al 2013, just quan els fons europeus s’acaben per Espanya. Catalunya substituirà Europa?
Aquests són els números i la filosofia del pacte vergonyant entre Mas i ZP, un pacte que no comporta un model de finançament que no deixi a Catalunya en mans del govern de Madrid ni acabar amb el dèficit fiscal (com ho diu l’economista Ramon Tremosa) ni tampoc el dèficit (històric) en infraestructures.
És posar un peix més al cove. Per això calia un nou estatut?

[@more@]

1 comentari

Pacte CiU-PSOE: El preu del poder.

Publicat el 23 gener 2006 per jordi11

El dissabte, de matinada, casualment vaig escoltar la notícia que Artur Mas i Zapatero havien pactat el nou estatut, un pacte que preveia una finançament compost del 50% d’alguns impostos (com els de l’IRPF o l’IVA) i de la desaparició del terme nació en l’articulat, fet que li donaria un sentit jurídic. A l’aire, encara queden temes competencials.
La foto de la confraternització sociovergent d’Artur Mas i Zapatero augura el liliputisme de la classe política catalana, encara hegemònica. Es podia esperar i acceptar la fotofinish del pacte del redactat final al Parlament de Catalunya, amb els polzes aixecats del Mas i el Maragall. Una foto a canvi d’un bon estatut. Però aquesta foto no visualitza res més que un pacte d’interessos propis de dos líders de dos partits.
On és la promesa electoral de Zapatero que acceptaria el text que sortís del Parlament de Catalunya? i els escarafalls de CiU durant la redacció de l’estatut? llavors era imprescindible el terme nació en l’articulat, la recaptació del 100% dels impostos des de Catalunya, etc… Què dirà ara el magnífic negociador i gran patriota Quico Homs? Potser més que un negociador pels interessos de Catalunya, sols ha estat un magnífic representant artístic d’Artur Mas o un comercial de CiU. Encara ara dirà que la seva ideologia sols és la nacionalista?

CiU s’ha venut el país, Zapatero el PSC. Així de clar. Tot pel poder.
Zapatero ha tingut por, la seva revolució de l’Espanya plural, la gran reforma que anunciava, s’ha quedat en res, en fum. No ha sabut quadrar els seus barons, amb Ibarra i Bono al capdavant. S’ha encongit davant les tesis del PP, s’ha atemorit davant la remor de sabres, de sotanes i de togues. Ha preferit el fum i mantenir-se en el poder. Per això ha de prescindir d’ERC com a aliat, és massa incòmode per l’Espanya encarcarada que sembla eterna, potser ho és.
CiU, en canvi, és un partit més còmode, més flexible. Té una cosa en comú amb el PSOE, és un partit de poder, que com diria Albert Sàez, un partit que adapta la seva ideologia per tenir el poder. Els convergents van voler desbordar en sobiranisme a ERC i ara salten al regionalisme per amistançar-se amb Zapatero. En un futur, si cal, no tindran problemes en reeditar un nou Majestic amb Rajoy… o Acebes!
La federació nacionalista ha dinamitat la dignitat del Parlament, l’òrgan que hauria de ser dipositària de la sobirania de la ciutadania de Catalunya, les seves ànsies partidistes han imposat els contactes bilaterals, de partit a partit, cosa que ha debilitat el text que va sortir de Catalunya, ja que el PSOE va poder centrar-se en les contradiccions dels partits. Qui ha marcat el ritme ha estat el PSOE, gràcies a Artur Mas.
Zapatero ha mentit Catalunya, Artur Mas l’ha traït. Quan CiU havia de fer front comú pels interessos de Catalunya, comportar-se com un partit nacional, s’ha comportat com un partit de poder.
Però el paper més galdós se l’ha emportat el PSC. S’ha comportat com un escolanet del PSOE, absolutament submís. La seva missió era Zapatero, no era Catalunya.
Ara, Maragall podrà dir que ha estat el President que va fer l’Estatut del 2006, però segurament serà l’últim servei que farà als catalans. El pacte Zapatero-Mas fa tuf de canviar suport moderat al PSOE (que desgasti menys davant els atacs histèrics de la brunete mediàtica i política) per Govern de la Generalitat, i qui sap si algun ministeri pel Duran… Perquè Mas no donarà mai suport a un govern de Madrid sense CiU governant Catalunya. Així que Catalunya s’ha convertit en moneda de canvi. I la castració del PSC la torna. Potser també al govern amb una gran coalició de la sociovergència, l’ stablishment polític de la Catalunya regional i ploranera.
L’Estatut que havia de ser el de la Catalunya nacional i social, havia de posar els fonaments per construir una Catalunya lliure i justa, per la plena normalització lingüística i per acabar amb el dèficit fiscal (n’hi ha prou amb el què ha pactat CiU?). En canvi, s’ha convertit en l’Estatut de la Catalunya venuda, amb els seus ciutadans a dins.
Jo no puc donar suport a aquest pacte.

[@more@]

2 comentaris

De l’assalt del Cu-Cut a l’assalt de l’Avui

Publicat el 16 gener 2006 per jordi11

Al 1905, el setmanari satíric catalanista, el Cu-Cut, va ser assaltat per militars espanyols, entre ells el futur dictador Primo de Rivera, per uns acudits sobre l’exèrcit espanyol.

Al 2006, la premsa espanyola, de El País, progre, fins a Libertad Digital, de Jiménez Losantos, assalten mediàticament l’AVUI, per un article satíric sobre les declaracions-amenaces del cap de l’Exèrcit de Terra espanyol, que va posar els tancs damunt la taula de negociacions sobre l’Estatut de Catalunya.

Un segle entremig, que sols ens ha portat de canvi que l’assalt a un mitjà de comunicació català(nista) ha passat de ser físic a mediàtic, de ser a cops d’espasa a cops de paraula. El sentit de l’humor espanyol sembla que només entén de Cruz y Ralla i de caspa espessa i cutre.

Però què ha provocat les ires de l’Espanya unida contra l’AVUI? La resposta és Iu Forn, un periodista (membre del Col.legi de Periodistes per la candidatura d’Antillach, enfront de la parasocialista del dimitit Sebastià Serrano, defensor del lector de El País) que recupera la tradició catalna de fer articles satírics que històricament han omplert les pàgines de les publicacions catalanes, que parlen de l’actualitat en forma conyes que van més enllà del hahaha. Tenim exemples d’articles i caricatures sobre l’actualitat política de principis de segle XX i de l’època de la II República, sàtires que apunten a Cambó i d’altres a Macià. Noms històrics de la premsa catalana com l’Esquella de la Torratxa, El be negre o l’esmentat Cu-Cut, que convivien amb la premsa de l’època, la monàrquica, la dels partits i la sempiterna La Vanguardia.

I què va escriure Iu Forn? Doncs un Manual del bon colpista, per ajudar al General Mena Aguado a tenir una bona estada a Barcelona si al final es decidia a ocupar (algú diria reocupar) Barcelona. I, concretament, el què ha provocat una intensa picor hispànic ha estat una frase brillant, situada en la realitat política catalana jugant a diferents bandes: “(Que els militars que entrin a Barcelona) Recordin que l'ordenança de civisme de BCN prohibeix la pràctica de la prostitució en segons quins supòsits. Per tant, millor que vinguin sense les seves mares”. Això ha tocat la fibra, però en la resta de l’article hi trobem brillants referències a la Caixa i la infanta Cristina (treballadora de l’entitat financera suara dita), a les sevillanes del Tribunal Suprem, entre d’altres. Un article complet.

Iu Forn va tractar de fills de puta als militars que en un moment podessin fer una desfilada militar de debò a Barcelona, amb les armes carregades? Sí, i qui no tractaria de fills de puta a uns soldats d’un exèrcit d’ocupació? O potser és que el General Mena Aguado es referia que l’exèrcit vindria a Catalunya en missió de pau a l’afganesa…

 

PS: lamento l’expressió masclista i misògina en contra de les prostitutes que s’ha usat en aquest article.

[@more@]

1 comentari

Habitatge social. Cal tenir un model.

Publicat el 12 gener 2006 per jordi11

L’accés a l’habitatge és una de les màximes preocupacions, sinó la primera, de les i els catalans. L’augment dels preus d’un dels elements bàsics pel desenvolupament de la vida personal sembla no tenir fi.

El mercat lliure s’ha apoderat de l’habitatge, en la versió més dura del capitalisme, posant les lleis del mercat, les de l’obtenció del benefici econòmic, per davant del dret a l’habitatge.

Els joves pateixen (patim) en especial el mercadeig, l’especulació, que fa que un bé bàsic per viure hagi esdevingut un bé d’inversió, per enriquir-se. La conseqüència és la dificultat per l’emancipació dels joves, que sumat a la precarietat laboral, fa que l’emancipació es retardi o tingui unes condicions precàries, amb una inestabilitat, a vegades, alarmant.

Però hi ha altres sectors socials que també pateixen en les pròpies carns la mercantilització de l’habitatge, com ara les famílies amb rendes baixes, la gent gran i les cada cop més nombroses, famílies monoparentals. El gènere femení copa moltes parcel·les en aquests sectors, el gènere, a casa nostra, és un plus de dificultat.

L’estat i les administracions públiques han d’incidir en polítiques socials per assegurar el benestar de la ciutadania, en el cas de l’habitatge, també. Fins ara, però, a Catalunya hi ha hagut poques polítiques d’habitatge, i en poblacions com Torelló, tot just ara es comencen a aplicar, i molt a poc a poc, hi estem posant els fonaments. Hi ha la planificació de diferents promocions públiques d’habitatge i es treballarà en un Pla Local d’habitatge. També sembla que es farà una oficina d’habitatge.

Sembla que els pisos de lloguer per a joves (relativament) aviat veuran la llum. Fa uns mesos es va signar un conveni amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge per uns pisos dotacionals per gent gran i sectors vulnerables, des d’ERC ens hi vam oposar per motius mèdics, trobant per resposta, no la reflexió, sinó la mentida de l’alcaldessa accidental, Flora Vilalta, per justificar una decisió que creiem equivocada i que hauria calgut reflexionar-hi més i trobar un lloc adient, segons els condicionant de bona part dels beneficiaris: gent gran vàlida per si mateixa, però amb problemes de salut i mobilitat, i comptant amb l’opinió del departament de Benestar i Família.

Ara, s’han firmat dos convenis per fer dues promocions d’habitatge públic a Torelló, però seran de compra.

El model d’ERC-AM de Torelló no és aquest sinó el de promoció pública de lloguer ja que, si resulta important ampliar el ventall de beneficiaris de la promoció pública, però que no impliqui l’apropiació particular de l’elevat nivell de subvenció que un habitatge de promoció pública suposa.
En el cas de l’adjudicació en venda, encara que hi hagi limitacions a la transmissió, a la llarga el beneficiari capitalitza privadament les ajudes rebudes. Només l’adjudicació en lloguer permet que això no passi, i que el parc d’habitatge en lloguer mantingui en el temps la seva finalitat social.

A més, aquests habitatges sempre seran patrimoni de l’ajuntament de Torelló, és a dir, de tots els torellonencs i torellonenques.

Hem de tenir un model clar, el d’ERC de Torelló és el d’habitatge públic de lloguer, que permeti fàcil accessibilitat, flexibilitat i que generi patrimoni al poble. L’habitatge públic de compra comporta l’apropiació privada del capital públic invertit i la despatrimonialització del municipi. I això no sembla bo, oi?

[@more@]

1 comentari

Democràcia tutelada?

Publicat el 9 gener 2006 per jordi11

Com a principis dels 80, en la configuració autonòmica de l'Espanya de la restauració monàrquica amb Joan Carles I, l'exèrcit ha parlat. Llavors, un bigotut guàrdia civil, pistola en mà, va irrompre en el Congrés espanyol i va fer un cop d'estat, exercici política de dubtosa qualitat democràtica, però de tradició hispànica ben contrastada.
En principi, el cop del 23-F va fracassar, però va servir per posar el fre de mà i fins i tot fer una mica de marxa enrere en l'Espanya de les autonomies. La por va ser ben gestionada pels poders polítics dominants de l'Estat.
Mena Aguado no ha fet cap cop d'Estat, el cap de les forces terrestres, home de confiança de Bono i ex-cap de la divisió cuirassada Brunete (versió militar de la COPE, en quan a capacitat de fustigar l'enemic) ha recordat el què diu la Constitució, en l'article 8.1, que fa garant de l'ordre constitucional i de la integritat de l'Estat a l'exèrcit. Mena Aguado, però, ha sobrepassat les seves responsabilitats, ha trencat la neutralitat de l'exèrcit i ha convertit l'exèrcit en el quart poder de la democràcia espanyola, juntament amb l'executiu (govern), legislatiu (parlament) i judicial. El general ha actuat com si estigués a Turquia o Algèria, en una democràcia tutelada per l'exèrcit.
Aquesta extralimitació, però, no fa patir sinó és utilitzada pel govern de l'estat en la negociació pel nou estatut de Catalunya. Quan el soroll de sabres forma part del joc democràtic, aquest es desvirtua i és ferit de mort, perquè els sabres deslegitimen els processos democràtics.
Però hi ha diferents fets preocupants al voltant de les declaracions del militar, ara arrestat i destituït: el ministre del PSOE, José Bono, i el cap de l'Estat Major, ja van fer unes insinuacions al respecte, sobre la possible intervenció de l'exèrcit davant el perill que comportava la reforma estatutària de Catalunya. Ha estat Mena Aguado un peó de Bono, una peça sacrificable i sacrificada, en la partida contra l'Estatut?
Vicenç Villatoro, intel.lectual de partit de la dreta catalana, es preguntava, en un article a l'AVUI, de què serviria el cas Mena Aguado, si seria una Sanjurjada o un Tejerazo, si serviria per accelerar les reformes, com quan el cop contra la II República de Sanjurjo, o per aturar-les, com el 23F.
El què és preocupant, és que l'exèrcit intenti jugar (si no és que ja ho fa) a primera línia de la política, i que hi hagi polítics que tinguin tantes curtes mires, que són capaços d'acceptar una democràcia tutel.lada pels militars, a canvi d'imposar els seus principis polítics. Clar, que Espanya, amb la constitució actual i el seu article 8.1, s'imposa amb la tutel.la militar.

[@more@]

2 comentaris