El bloc de Jordi Casals i Prat

[@more@]

Tweet

Ahir vam fer l'assemblea d'Esquerra per elegir el candidat per les properes eleccions municipals al Torelló, que seran pel 27 de maig d'enguany.

[@more@]

Tweet

Ara torno d'anar a veure "Babel", film de González Iñarritu, director d'"Amores Perros", entre d'altres.

El film ens presenta diferents situacions situades en llocs geogràfics diferents: uns turistes americans al Marroc, un casament a Mèxic, una noia sordmuda japonesa orfe de mare i els fills dels turistes.

A partir d'un accident tràgic, dos nens pastors del Marroc disparen a un autobús i fereixen greument a una turista americana, el director ens explica les diferents històries entrelligades, a bastament o per un detall.

La pel.lícula m'ha agradat, satisfar moltes dimensions a l'hora d'explicar les històries. Hi ha moltes històries dins cada història. De la crisi matrimonial del matrimoni benestant fruit de la por de l'home a l'hora d'encarar la mort del seu fill fins a la por al terrorisme dels mitjans que segueixen la notícia del tret disparat a al muller, a la turista americana. De la solidaritat dels amazigh a l'intent de pagar aquesta per part del turista amercià, passant per l'egoïsme i la por vers els nadiu per part de la resta de turistes.

Veiem la societat rural marroquina, segurament amazighs, on la solidaritat i la generositat la caracteritza, a més d'una estructura absolutament patriarcal, però que no és posada en dubte.

La família japonesa de la noia sordmuda, una jove que busca el seu lloc en una societat massificada i que la veu com un element estrany, com un monstre. Busca ser estimada com una dona, mentre està en la transició de l'adolescència, per acabar trobant l'amor d'un pare vidu de qui se'n distancia.

Podem veure la mainadera mexicana dels fills dels turistes, que viu als EE.UU. des de fa 16 anys, sense papers, contractada així pels bons de la pel.lícula, Brad Pitt (que cada cop em fa pensar més amb Robert Redford) i Cate Blanchett. Una dona que ha d'anar al casament del seu fill a Mèxic, que s'haurà d'emportar els nens perquè ningú se'n vol/pot fer càrrec. Burocràticament serà un segrest. El pes de la burocràcia que s'emporta per davant l'humanisme i el sentit comú.

"Babel", que lamento no haver pogut veure en V.O. (reclamo pel.lícules amb versió original a Vic!), per captar el Babel lingüístic d'aquesta pel.lícula global i íntima, que ens retrata en quins mons viu la humanitat avui, mons nacionals, civilitzacions i íntims. De la conflictiva recerca del jo en l'entorn, i del nos en el món.

Per cert, final realista: happy end dels rics, tragèdia pels pobres. Es veu a venir, com la vida mateixa.

[@more@]

Tweet

He rebut un sms matinal que m'advertia que al diari AVUI i havia un article del Carretero que engegava un procés d'escissió dins Esquerra Republicana de Catalunya.

Ahir hi havia un article a l'edició digital de La Vanguardia, de Jordi Barbeta, el braç escrit de la sociovergència catalana on anunciava que Carretero fundaria un nou grup polític (Reagrupament) independentista amb la voluntat de presentar-se a les eleccions espanyoles. És curiós que el periodista millor informat sobre els moviments interns que hi ha en l'independentisme parlamentari sigui l'inefable Barbeta.

He llegit l'article, que és la primer part d'una sèrie que no sé quants capítols tindrà. A primera vista és una defensa a la necessitat del primer pacte de les esquerres (ell hi apostava) i després una crítica a CiU i PSC, centrant-se sobretot en els segons i en la ideologia del candidat, al qual li adscriu un espanyolisme a través del seu entorn, que aposta per ignorar qualsevol debat identitari, i per la seva desafortunada proposta de fer un debat en castellà (una tàctica del PSC per desviar l'atenció davant la poca capacitat comunicativa de Montilla, en la meva opinió). També denúncia la poca trempera del PSC per fer un estatut que fes un salt qualitatiu en matèria de finançament, el centralisme del PSOE i la connivència de CiU en la qüestió.

Pel to de 'article, que recordem, és una primera mostra d'una sèrie, sembla que Carretero apostava per quedar-se a l'oposició, és a dir, que el govern d'Entesa ha estat un error.

Si intentem anar més enllà del que diu l'article, de la descripció política que en fa, sembla molt possible que Carretero, conseller nacional d'ERC, s'encamini cap a liderar una escissió dins ERC, com abans Hortalà (Esquerra Catalana) i Colom (PI), ambdós aterrant, a la fi, a CiU.

Barbeta, en el seu article, feia referència a les contradiccions internes el govern d'Entesa, per Carretero, sembla que aquestes contradiccions són insalvables. Per ambdós, doncs, els governs de coalició són impossibles, ja que per ambdós la heterogeneïtat és letal.

Personalment, em decanto per la mala llet i la tendenciositat conservadurista sociovergent per part de Barbeta, i, per altra, per un purisme ideològic per part de Carretero. No vull pensar que hi tingui res a veure la seva expulsió com a Conseller abans que els seus companys.

Si la opció de Carretero és l'escissió, l'independentisme català tornarà a caure en un mal que semble congènit que és la divisió per la manca de capacitat d'acceptar matisos. Això ha comportat històricament l'ejaculació precoç, acabar les estratègies polítiques abans de començar, i ara el coitus interruptus, interrompre l'estratègia de crear un espai nacional d'esquerres, que va encetar Esquerra al 1996, abans de veure com acaba.

Em provocaria frustració veure la possibilitat que l'independentisme català sols hagi pogut evolucionar de l'ejaculació precoç al coitus interruptus polític.

I això ho dic amb preocupació a l'espera de què fa Carretero.

[@more@]

Tweet

Em sorprèn que unes persones que s’autoanomenen nacionalistes catalans creguin que el president de Catalunya visiti el territori en diguin anar d’excursió. Una de dues, o bé tenen un menyspreu molt gran cap a al institució de la Presidència de la Generalitat o bé tenen un gran menyspreu pel territori.

Però bé, en l’article que em refereixo del senyor Salom, dirigent comarcal osonenc de CDC (no sabem si del pinyol, dels crítics o de cap) ens mostra encara bilis d’aquella que van mostrar els opinadors i líders de CiU les primeres setmanes (i mesos, pel que es veu) des del pacte d’Entesa entre les forces d’esquerres de Catalunya.

De debò que un servidor tenia l’esperança que la gent de Convergència i els d’Unió, haurien digerit una derrota que no s’esperaven, és a dir, no sumar prous diputats perquè cap altre formació pogués formar govern. Jo creia que ja feia dècades que havien assumit les regles parlamentàries de les majories, que governa qui té una majoria parlamentària que li dona suport i que s’aproven les lleis si hi ha una majoria parlamentària que les aprova. Així de simple i democràtic. Però veig que no.

Però a més, per voler tenir raó, el senyor Salom, fa servir unes dades esbiaixades en un context caricaturitzat. En Salom, preveu un boicot civil al president de Catalunya quan visiti el territori perquè el PSC no va treure majoria en gairebé la totalitat de les comarques, en algunes fins i tot ERC els vam passar davant. Primer cal recordar que els catalans votàrem el Parlament que escull el President i segon, que potser seria millor comparar els vots de CiU amb els de l’Entesa junts. Però tant se val, això és la cançó de l’enfadós!

La colla pesigolla de CiU es dedica a deslegitimar un govern format democràticament, això és debilitar el sistema democràtic i s’apropa perfectament al populisme demagog de personatges tant desaconsellables com López Obrador, que és capaç d’autoproclamar-se president “legítim” mexicà malgrat el compte i recompte de butlletes electorals que donen una majoria a un altre partit.

La federació de liberals i demòcratacristians tenen un problema d’identitat, de què volen ser ara i demà, si una casa comuna del catalanisme (una opció feta a mida a un personatge únic com Pujol i un temps únic com els l’arrencada de l’autonomia catalana, a més de ser una opció que marca una frontera entre qui és catalanista i qui no), la centredreta catalanista (amb un ull posat a Madrid, com Cambó i com ara aspira Duran i Lleida) o bé una que segurament ningú es planteja però que els fets els porten cap allà: ser un partit populista que deslegitima la democràcia si no l’afavoreix. Si Salom i els seus companys van per aquí, mala peça al teler!

[@more@]

Tweet

Sempre he tingut debilitat pels països de l'est d'Europa, incloent-hi els que en són centrals però que la Guerra Freda els va orientalitzar, per esglai de Kundera, en la grisor de l'Imperi Soviètic.

[@more@]

Tweet

Zapatero, altrament conegut com a ZP, és un socialista espanyol reformista. No en tinc cap dubte. Té una visió d'Espanya diferent a la del PSOE que hem conegut durant aquest darrer quart de segle, dirigit per Felip González i en part per Guerra, i territorialment amb un gran pes específic dels anomenats barons, els inefables Bono, Chávez i Ibarra.

Abans de ser president, ZP ja havia mostrat el què ell en deia tarannà. Mai perdia el somriure i sempre actuava i parlava en positiu. Eren els obscurs últims anys de l'Aznarisme.

El PSOE que Zapatero dirigia després de guanyar la secretaria general a Bono, per poquets vots i amb el suport indispensable del PSC, va guanyar les eleccions a Rajoy, per sorpresa, després del shock per l'atemptat islamista del 11M i per l'intent de manipulació de l'autoria de l'atemptat per part del PP.

Però Zapatero no ha estat capaç de reformar la seva Espanya. Bàsicament per un motiu: ha actuat amb temor. Per portar a terme reformes has d'aconseguir un consens social, que ZP no ha sabut aconseguir, bàsicament perquè no se l'ha treballat. En cap moment ha imposat les seves tesis ni dins el seu partit, tenint màniga ampla amb declaracions de dirigents socialistes com ara Bono, Ibarra o el mateix Felipe González i deixant en mans de Guerra el procés parlamentari espanyol de l'Estatut català.

Tot això amb el perenne soroll de fons del PP aznaritzat i radical d'un Rajoy en mans d'Acebes i Zaplana.

El president Zapatero sembla acomplexat davant l'Espanya eterna que vol reformar. Tem la brunete mediàtica, creu que la ciutadania espanyola és això.

Sabem quina és la classe dirigent espanyola. Immobilista, centralista, seguint la tesi de Pla que el més semblant a un espanyol de dretes és un d'esquerres. Però i la ciutadania? No ho sabem, però els seus únics referents són els suara esmentats.

Zapatero, com a president havia de ser un referent nou. Quanta gent el seguiria? Ningú ho sap, però és el president i segur que, faci el què faci, la dreta més rància sortirà al carrer com ha fet ara, sigui per les bodes gais, els papers retinguts a Salamanca, l'Estatut català o pel procés de pau del País Basc.

Zapatero ha de ser valent si vol reformar aquesta Espanya, perquè si no és valent i no lidera, sacsejant la classe dirigent espanyola, els espanyols mai estaran preparats per assumir un procés de pau al País Basc.

Quan parlem d'ETA, del conflicte basc en la seva part més tràgica, ho hem de fer des d'una òptica  que no pot ser la democràtica, la del raonament i el debat més o menys serè. La lògica pertinent és la bruta, la violenta, la militar.

Aquesta lògica tant bèstia es basa en la masclista raó de a veure qui la té més gran. Això vol dir que quan més gran la tinguis, més força tindràs, sempre que no s'albiri la possibilitat d'aniquilar el contrari, si és així, s'haurà de buscar una sortida: la negociació.

Fins a prop de fi d'any teníem aquest escenari, ETA havia demanat de negociar i havia declarat un alto el foc. Les pistoles estaven damunt la taula i s'havia de parlar.

Humilment no crec que el què plantegés ETA fos la independència ni la unió d'Euskadi i Navarra, m'inclino més per pensar que era la legalització de Batasuna i l'apropament dels presos i a mig termini l'excarceració.

No sé si Zapatero s'ha equivocat en la negociació o no, si ha estat massa poc flexible o no. Però el què tinc clar és que difícilment la ciutadania espanyola està preparada per acceptar aquests termes de negociació, perquè ni opinadors ni  classe dirigent ho accepten.

Zapatero ha de ser conscient que per reformar ha de sembrar, ha de ser clar en els missatges i utilitzar els fils correctes per crear un estat d'opinió favorable a les reformes, i aquí hi incloc pactar aquesta pau que aturi la bogeria dels atemptats i coaccions i normalitzés democràticament l'independentisme basc. ZP necessita una Espanya que accepti la possibilitat que Otegi sigui conseller al govern de Vitòria. Està preparada Espanya per això?

Publicat a Més La Marxa

[@more@]

Tweet

El finat 2006 ha estat tot ell convuls, per bé i per mal. Hem sacsejat el catalanisme amb la primera manifestació sobiranista massiva de la història, sota el lema "Som una nació, tenim el dret a decidir" ens vam manifestar centenars de milers de sobiranistes catalans.

[@more@]

Tweet

Ràdio Ona ha estat reconeguda per les ràdios locals de Catalunya. Torelló té el privilegi de tenir una ràdio local dinàmica i que fins ara ha estat una pedrera per professionals del periodisme, no és estrany sentir veus conegudes en ràdios nacionals o veure noms coneguts signant en diaris i setmanaris nacionals i comarcals de primer nivell.

[@more@]

Tweet

 “(…)estrènyer els llaços entre qui representa el futur de la institució monàrquica i una societat, la catalana, que mira amb simpatia la família reial per la seva contribució a la consolidació de la democràcia a Espanya i a l'impuls de l’autogovern a Catalunya, que ha assolit cotes desconegudes en la nostra història”.

Això és el que provoca una visita de l’hereu dels Borbons espanyols a la redacció de El Periódico. Aquest fragment és extret de l’editorial d’avui. Sembla que el germà Nadal periodista ha esdevingut un monàrquic de pro. Potser vol fer mèrits per fer el salt a La Vanguàrdia?

Com a membre del “sector republicà i independentista, però d'irreprotxable actitud democràtica” (i és que no és normal ser republicà i independentista i ser democràtic?), tal com diu, també, l’editorial del diari barceloní, hi ha una cosa que m’alegra i una altra que m’indigna.M’alegra que s’argumenti amb falsetats les bondats de la monarquia espanyola, això demostra el seu poc fonament.

Parlar que la societat catalana mira amb simpatia a la família reial per haver consolidat la democràcia em sembla un tòpic a l’estil “futbol es futbol”, perquè el Borbons no s’han atrevit a fer una cosa que si que va fer un demòcrata com Pinochet: un referèndum per validar-se, que, per cert, va perdre. Però parlar que la monarquia ha impulsat l’autogovern em sembla una broma i si continuem amb les “cotes desconegudes en la nostra història”, llavors ho trobo una aberració.I aquesta aberració, que d’un cop de teclat esborra la història catalana d’abans de Felip V, quan Catalunya havia estat independent en forma de Comtat de Barcelona i que després es va confederar dins la Corona d’Aragó que més tard es va confederar amb la de Castella, ve després d’uns dies d’aferrissada defensa de la memòria històrica per part del rotatiu. I això és indignant.

Ja he escrit que la memòria històrica va més enllà de la Guerra Civil i la dictadura de Franco. Però el que fa El Periódico és manipular la història per defensar una institució tant poc democràtica (trenca el principi d’igualtat de dret en la ciutadania) i arcaica com la monarquia.

El Periódico de Nadal vol ser establishment, vol ser La Vanguardia del PSC, monàrquica i submisa.

[@more@]

Tweet