1 any de blocaire

Publicat el 12 desembre 2006 per jordi11
Avui fa un any que vaig escriure el meu primer post al bloc (o blog). Parlava de la JERC, de la importància que els joves fem política, i del valor que té. A vegades les formes juvenils topen amb la serietat ensopida d'alguns polítics adults adults, a vegades adulterats.
Des de llavors he escrit més de 100 posts, alguns fins i tot no els he publicat. A vegades, el pudor, fa que les intimitats no apareguin a la xarxa. malgrat que a vegades s'entreveuen.
Els meus posts són bàsicament polítics, també n'hi ha de personals i un de literari. Aquests darrers me'ls reservo per relats en català.
He tingut comentaris també, alguns amics, d'altres gens. Alguns amb signatures conegudes, d'altres no. A vegades he rebut comentaris a través de l'email d'Esquerra de Torelló, un de molt bo era al meu post sobre la denúncia dels militars a Iu Forn, un home estava molt indignat.
El què és interessant són els debats que sovint s'instal.len en l'apartat de comentaris dels post. Per cert, només he censurat un comentari, per racista i insistent, en un post relacionat amb l'Anglada.
En quan a les lectures, els amics de bloc.cat haurien de millorar el tema del comptador, per donar resposta a la vanitat i curiositat de qui escriu. En aquests moments no sé quanta gent ha entrat per compartir el que he escrit. També sóc incapaç de posar-hi un comptador aliè…
Només donar gràcies als lectors que em llegeixen i els comentaristes que em comenten.
Per acabar deixo constància del meu top 14 personal:

[@more@]

Comentaris tancats a 1 any de blocaire

El Perfum, enmig del Mercat Medieval de Vic

Publicat el 9 desembre 2006 per jordi11
Em pensava que seria un divendres (festiu) tranquil, segurament em quedaria a casa llegint o escrivint. Al final, però, he anat a cinema amb una parella amiga. Voldria constatar que no he fet d'espelma…
Hem anat a veure "El perfum", al cinema El Vigatà, la feien en català.
La ciutat estava pleníssima pel Mercat Medieval i freda amb l'arribada de l'hivern. Ha costat, però sembla que ja s'instal.larà aquí definitivament, fins que arribi la primavera.
Aprovisionats amb crispetes i Pepsi, hem mirat el film.
Primer vull dir que no he llegit la novel.la, me la van regalar pel meu aniversari (avui fa un mes que tinc 29 anys…uf!). Així que hi he anat sense cap mena de prejudici.
La pel.lícula està plena d'escenaris i paisatges familiars, sobretot de Girona i Besalú. El film hi ha bastant de català, a més dels escenaris, la Fura dels Baus té a veure amb l'orgia final i hi ha un munt d'actors catalans.
La història és sorprenent. Així és com la defineixo. Patrick Süskind, l'autor de la novel.la va construir una gran història. El final et va deixant bocabadat, no per la típic final sorpresa dels trílers, sinó pel fantàstic final.
En quan el film, dirigit per l'alemany Tom Tykwer, té moments de tot. És una pel.lícula llarga que decau en alguns moments, sobretot en la part dels assassinats, quan el protagonista Jean Baptiste Grenouille actua a Grasz, on va aprendre a copsar les essències de les coses (i quines coses!). Però per mi, el gran fracàs (una paraula massa dura potser) de Tykwer és no saber transmetre les olors per la pantalla ni pel so. Aquests petits moments olfactils són buits. Jo crec que aquest era el gran repte de Tykwer, i no ho aconsegueix.
La resta de la pel.lícula, però, està molt ben aconseguida, com ara l'actuació del gran Dustin Hoffman. M'agrada molt la imatge d'un temps brut com era el XVIII, lluny de l'idealisme versallesc. És com el mite Camelot que fa que l'edat medieval enlluerni a molta gent, però tant el XVIII com el XIII eren segles pudents. I al Mercat Medieval no fa pudor…

[@more@]

Comentaris tancats a El Perfum, enmig del Mercat Medieval de Vic

Els debats estèrils de la JSC

Publicat el 7 desembre 2006 per jordi11

Els de la JSC no els hi deu agradar el govern d'Entesa. Potser tenen algun ull de poll com la consellera Tura, que és consellera però no del què li agradaria, així que es posa a criticar el pacte davant de micros.
Ara els joves socialistes de Catalunya denuncien l'esterilitat del debat sobre l'autodeterminació, ja que creuen que la millora de les polítiques socials i la independència no tenen res a veure. No sé si tenen en compte les balances fiscals, malgrat que el tiet Zapatero no les vol publicar, però em sembla que les polítiques socials s'han de finançar, oi? Ser espanyols ens surt molt car econòmicament i als espanyols els hi surt molt rentable.
L'ex-consellera d'Educació, Marta Cid, en una visita a Torelló va explicar que el President Maragall li va dir que seria interessant anar a veure les aules d'Extremadura, que estan informatitzades, que li agradaria saber com ho havien fet. Cid li va dir que per saber-ho no calia anar allà, sols era necessari tenir els nostre euros.
Si fóssim un estat català independent això no passaria, llavors tindríem els recursos i serien els catalans qui elegirien quin estat del benestar voldrien, sense límits. Els catalans han de tenir dret d'elegir si volen tenir un país socialment avançat o no, ara no ho poden fer, perquè no tenim els recursos que nosaltres generem. Jo ho vull, però sé que no ho podrem aconseguir.
Esquerra s'ha volgut involucrar en la governabilitat de Catalunya per dos motius, el primer per fer polítiques nacionals i socials, la segona per eixamplar l'espai de l'esquerra nacional que és ERC i caminar cap a la sobirania.
Ja en començo a estar fart de la cantarella dels debats estèrils, si la JSC encara creu que independència és estelada i prou estan en un error. S'haurien de començar a posar al dia del país on viuen i deixar d'estar confosos.

[@more@]

Comentaris tancats a Els debats estèrils de la JSC

El catalanisme de Prozac

Publicat el 5 desembre 2006 per jordi11

El President Montilla anirà a Madrid pel Dia de la Constitució. Els de CiU s’esgargamellen davant una fet que creuen que desemboca en la dissolució nacional de Catalunya. Suposo que a sobre, aquesta dissolució és per culpa d’Esquerra, òbviament, aquests botiflers que han fet President de la Generalitat a un espanyol. Però de simbologia no es viu.

A ningú li ha de sorprendre que un President que sigui del PSC vagi el Dia de la Constitució a la recepció de Madrid, malgrat que presideix el govern d’Entesa, ja que dos dels tres partits que la formen, el gran i el petit, són partits que no posen en dubte l’Estat, malgrat en tenen un visió més federal. Personalment, a mi no em molesta que el Montilla vagi a Madrid per la Constitució, perquè de símbols no viu un país.

A vegades, el simbolisme actua de Prozac, però jo no vull Prozac per Catalunya, sinó que vull solucions. Esperava que aquestes solucions arribarien amb el nou Estatut, però no va ser així. L’Estatut era més Prozac, a més, de baixa qualitat.

Per mi la nació catalana no es dissolt perquè un President autonòmic català vagi a Madrid a celebrar la Constitució espanyola, per mi la nació catalana es dissolt amb el finançament insuficient, el reconeixement nacional de preàmbul (és a dir, no legal), amb unes infraestructures asfixiants i un aeroport que no ens porta al món. La visita constitucional de Montilla no dissolt la nació, la visita nocturna de Mas a ZP en la nit de les tisores llargues.

A mi no em molesta, perquè no em sorpren, que un President autonomista, sigui Pujol, Maragall, Montilla o Mas, vagi a Madrid a aquestes celebracions, a mi em molesten els peatges econòmics i socials que patim els catalans, i això només ho aconseguirem quan a la recepció de Madrid hi vagi l'embaixador català. Fins llavors, les visites madrilenyes no em molestaran, em preocuparan.

[@more@]

2 comentaris

Govern d’Entesa Nacional i pel Progrés: la segona oportunitat.

Publicat el 28 novembre 2006 per jordi11
 
El Govern d'Entesa Nacional i pel Progrés, el govern tripartit (si comptem a Ciutadans pel Canvi com a PSC i a EUiA com a ICV) de partits d'esquerres, ja és una realitat.
Montilla ha pres possessió del càrrec, juntament amb el Vice-president Carod-Rovira i la resta de consellers.
Els socialistes, a més de la presidència compten amb 6 conselleries, els ecosocialistes 2. Per segona vegada des de la fi de la dictadura de Franco, els independentistes tornem a ser presents en un govern de Catalunya, amb una Vice-presidència i 4 conselleries: Governació, Acció Social i Ciutadania (antiga Benestar i Família), Innovació (la fusió d'Indústria, Comerç i Universitat i Recerca) i Cultura i Comunicació.
D'aquest govern en voldria destacar alguns aspectes:
– La ja esmentada presència d'un partit independentista al govern català, que amb el partit nacionalista de dreta a l'oposició demostra que hi ha dos espais electorals potencialment sobiranistes (de moment CiU no ho és), fet que ens ha de portar a l'optimisme ja que el sobiranisme pot créixer sense límits a casa nostra.
– Tenim un president que va arribar en les onades de la immigració dels 60, és andalús i parla el català amb deficiència. Aquest fet que pot sembla paradoxal, el fet que en una nació que l'element bàsic d'identificació és la llengua el president no la parli bé, ens demostra que Catalunya pot ser capaç d'aglutinar totes les cares d'aquesta Catalunya que tenim. En quan al català del president, si algú ha passejat per Cornellà o Santa Coloma, entendrà que tant de bo tos els veïns d'allà el parlessin i gual i fessin classes per millorar-lo.
– L'edició d'aquest govern s'ha fet sense tantes pompes ni flaixos com l'altre. Sembla que serà una legislatura de serenitat en les formes. Hi ha qui diu que ens avorrirem, potser sí, però en un govern els sobresalts no són bons per la salut.
– Personalment tinc dos dubtes en les conselleries: com se''n sortirà Saura amb Interior? aquest cop haurà de "mullar-se", si s'equivoca no serà el mateix que la llufa del bus de l'Estatut. Sabrà portar el departament i deixar contents a una militància reticent a tenir aquesta conselleria?
L'altra és si el Tete Maragall (l'Ernest) és conseller per capacitat o per quota maragalliana.
– Es diu que el govern tindrà un sanedrí que serà el motor del govern, estarà format per Montilla, Carod, Castells, Saura i Puigcercós. Un nucli que ha de marcar el ritme i la ruta d'un govern que molta gent es mirarà amb lupa.
– Després de Terradelles, Pujol i Maragall, presidents de gran personalitat pública, tenim un President auster i mancat d'èpica. Quina empremta deixarà Montilla? tenim, com a mínim, una legislatura per observar-ho.
Dos enllaços diferents i interessants:
Antonio Robles (Ciutadans): El Govern d'Entesa y el suicidio del PSC

[@more@]

1 comentari

Per què l’alcalde sempre confón discrepància amb ignorància?

Publicat el 27 novembre 2006 per jordi11
L'alcalde de Torelló, Miquel Franch, sovint respon al les discrepàncies titllant al seu interlocutor d'ignorant. Fa un mes va passar respecte al personal mèdic de Torelló crític amb el nou sistema d'urgències mèdiques de la comarca. Franch els va titllar de desinformats.
En el Ple d'ahir, després que anunciés l'abstenció d'ERC en la sol.licitud del traspàs del Casal de la Gent Gran, ja que aquesta possibilitat la va fer efectiva la Consellera Figueras, després de substituir Anna Simó (expulsada del govern per Maragall), i malgrat un mandat parlamentari que exigia que no es fes cap traspàs de centre cívic o casal de gent gran als ajuntaments.
Durant tota la legislatura, s'havia treballat per fer una Xarxa Única d'Equipaments Cívics i de Proximitat, d'una forma participada amb usuaris i professionals (no s'ha de fer així les coses, segons ICV? doncs per què hi han votat a favor?). Aquest treballa havia de desembocar en una racionalització en els equipaments abans esmentats. Que no volia dir que s'hagi de traspassar aquests equipaments municipals, però s'ha de fer després de fer tots els passos previs, després d'haver trobat la racionalitat i l'equilibri territorial.
L'alcalde sols ha trobat la resposta dient que sóc un ignorant i que el traspàs dels casals de la gent gran estava al programa del PSC (Generalitat) i al Pacte del Tinell. Ah! a més ha carregat contra l'últim govern convergent per utilitzar en finalitats partidistes els casals de la gent gran. Personalment, crec que ell també ha pecat una mica de partidisme en tot el procés i el PSC d'oportunista, per aprofitar l'expulsió d'ERC del govern i per saltar-se el manament parlamentari.
Suposo que les majories parlamentàries són prou bones tant per fer president Montilla com per dir al govern que no faci segons quin tipus de polítiques, oi?
Tot plegat per fer un plantejament perquè es facin les coses al seu temps, perquè els municipis no visquin d'esquenes als interessos nacionals (ni que el país visqui d'esquena als municipis), i va i et titllen d'ignorant…

[@more@]

1 comentari

Un Fruco de préssec

Publicat el 27 novembre 2006 per jordi11

Fa dies que bec un suc embotellat de préssec. Però sols avui m'ha vingut al cap la marca Fruco. Quan era petit, allà als vuitanta, dels sucs en dèiem Fruco, com la marca. És com el kleenex o la coca cola, la marca usurpa el nom del producte.
La paraula Fruco, junt al gust del suc de préssec m'ha transportat a una època, on vivia el hiverns intensament boirosos de Manlleu, res a veure amb els de Torelló. La boira, a vegades, era tant espessa que el campanar mític de Manlleu desapareixia.
Eren els anys que vestia la bata a ratlles blanques i blaves del Col.legi del Carme de Manlleu, les monges. No anava amb els pantalons curts perquè els odiava, així que tampoc portava els genolls pelats, sols amb morats.
Cada dia, quan acabava els extraescolars (dibuix i anglès) anava a buscar el meu avi als "jubilats". Hi feia una olor intensa de cigars, tots fumaven mentre jugaven a cartes, pocs bevien i els que ho feien o no fumaven o no jugaven a cartes. Potser depèn de quina edat només es tolera un nombre màxim de vicis…
En aquelles taules plena d'experiencia, arrugues i memòria a vegades desmemoriada, folrades pel tapet verd, vaig aprendre a jugar a la botifarra. El que no he entès mai era com hi podien jugar apostant blat de moro…
I tot això bevent un Fruco de préssec, malgrat que no m'agrada el préssec.

[@more@]

Comentaris tancats a Un Fruco de préssec

Procés d’investidura

Publicat el 24 novembre 2006 per jordi11

José Montilla, exalcalde  de Cornellà, expresident de la Diputació de Barcelona, exministre d’Indústria i primer secretari del PSC, serà investit com a Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. Montilla, en el seu discurs d’ahir va posar damunt la taula la seva línia a l’hora de governar: les polítiques socials. CiU ha corregut a denunciar que Montilla s’oblida del país perquè no té en compte la identitat. Els convergents semblen ancorats en la idea que la nació es construeix bàsicament amb banderes, himnes i muntanyes màgiques. Enfront d’ells, però, ja no hi ha el PSC anti-pujolista que confrontava nació amb polítiques socials, enfront de CiU sols hi queda Ciutadans, amb un discurs populista espanyolista, que es mou en la laïcitat de negar la nació (catalana) perquè el que importen són els individus, així que només té sentit les polítiques socials. És a dir, que els únics que es mouen en el paradigma polític de l’època pujolista (i anti-pujolista), sols hi resten CiU i Ciutadans, i el PP.L’Entesa, des de la seva pluralitat, camina en clau nacional per enfortir l’estat del benestar català, fer que el benestar sigui un factor de cohesió nacional. Nació i benestar, dos elements que es retroalimenten, una nació injusta socialment no té sentit.

[@more@]

Comentaris tancats a Procés d’investidura

Akhulliko, el mastegar coca

Publicat el 22 novembre 2006 per jordi11
Fa uns posts més avall feia referència a una Jornada sobre la coca, la fulla, el fet del akhullikar, que en diuen als Andes.
Va ser una experiència molt interessant, sobretot les ponències d'un psicòleg social peruà, ja entrat en bastants anys, Baldomero Cáceres, així com la de Jorge Hurtado, psiquiatra i assessor en temes sobre la fulla de coca del president bolivià Evo Morales.
La fulla de coca té un estigma, la cocaïna, que alhora, malgrat ser el millor anestesiant que hi ha (si no existís ningú aniria ni al dentista i ens operaríem a base de cops de garrot o emborratxant-nos per no patir), té l'estigma de ser una substància il.legal usada fora de l'àmbit sanitari.
Aquest estigma, fa que la coca sigui una herba pària, perseguida, només legal per ús "cultural" als Andes. Res d'exportació. Però la coca, la fulla, té unes virtuts molt apreciables, com ara més vitamina A que la pastanaga i més calci que la llet. El seu afecte estimulant és suau i continuat, com el nostre cafè, més o menys. No té res a veure amb la cocaïna, que té un comportament estimulant radical i curt, amb un afecte molt fort, el que fa que es tingui ganes i ganes de consumir.
La fulla de coca va ser anatemitzada al 1961, per la OMS, després de fer un informe absolutament erràtic, prohibint l'ús de la fulla de coca, perquè se li atribueix un caràcter nociu per la salut. És curiós veure que les proves que fan als akhullikaven va ser fer enquestes dirigides concretament a italians, quan els enquestats andins eren analfabets. Proves així d'estúpides, tot per demostrar que la coca (que no cocaïna) era nociva per la salut, tòxica. El consum de coca es remunta a temps immemorials.
Tant Baldomero com Hurtado, apuntaven l'anatemització de la coca al monopoli, al monopoli de mercat per part de les farmacèutiques i el monopoli del poder per part dels EE.UU., amb una guerra contra la coca, contra a droga(!), que serveix per dominar a països sudamericans. A més, l a fulla de coca legalitzada podria treure molts països de la pobresa, podria exportar aquest producte natural.

Mastegar fulla de coca és com el nostre cafè de cada dia, doneu-nos senyor, que ens ajuda a tirar i a treballar més, per això els caps ens posen màquines de cafè ben aprop. 
Us proposo que feu una ullada a aquesta web: http://www.lamolina.edu.pe/investigacion/cocachasqui/

[@more@]

2 comentaris

No som normals

Publicat el 18 novembre 2006 per jordi11

Esperem que la cançó de l'enfadat, que gaire esdevé la cançó de l'enfadós, s'acabi aviat i que CiU accepti que haurà de romandre una legislatura més a l'oposició i que treballi per teixir possibles futures aliances amb qui cregui més convenient.
Tornen a insistir amb el front arrugat per una mala digestió que no és normal que uns independentistes enviïn a l'oposició un partit nacionalista, que no és normal que el partit més votat no tingui el president. Fins i tot diuen que no és normal que el partit més votat no tingui la presidència del Parlament, ara en mans d'Ernest Benach, d'ERC.
Normalitat: aquest és l'eix que toca ara. Però aquesta normalitat no tocava ("ara no toca" que deia Pujol) quan un partit nacionalista va preferir pactar amb Aznar (Aznar!!!) abans que amb un partit independentista. Però tampoc va tocar dir que no era normal que Heribert Barrera al 1981 fos president del parlament, malgrat ser de la cinquena força parlamentària, ni al 2003, quan CiU va votar a Benach com a president, clar, potser llavors era perquè convergents i republicans tenien converses obertes encara.
La normalitat d'aquest país la poso en entredit, per dir-ho suau. Perquè vivim amb l'anormalitat que el principal partit polític no sap que estem en un sistema parlamentari i es pensa que estem en un de presidencial. No som normals perquè resulta que la classe política hegemònica li falta temps per oblidar els interessos del país i pactar amb Madrid per interessos de partit. Tampoc som normals perquè resulta que som una nació de preàmbul perquè ho han decidit unes quantes persones, com diu l'estatut.
Tampoc som normals perquè hi ha un partit que pontifica què és el que han de fer la resta de partits i el què vol la gent (malgrat no els voti!).
No som normals perquè paguem i paguem i ens diuen insolidaris i ens empobrim. No som normals perquè la llengua del país és de segona. No som normals perquè tenim unes infraestructures que no s'adiuen al nostre potencial econòmic ni demogràfic.
No som normals, som catalans i ho volem continuar essent en una Espanya que ens nega amb més o menys delit des de fa tres segles. No som normals perquè hem sobreviscut.
I com que no som normals, però ho volem arribar a ser, ERC s'ha marcat l'objectiu de poder arribar ser l'esquerra hegemònica del país per caminar cap a la llibertat de Catalunya dins Europa. Som conscients que això és una tasca difícil. Tenim una ruta a seguir, pesi a qui pesi. Perquè volem ser normals.
Article publicat a Opinió Nacional i al Diari de Vic

[@more@]

2 comentaris