El vot útil és ERC

Publicat el 26 octubre 2006 per jordi11
En les eleccions es parla de vot útil, d’aquell quin t’assegura que permeti fer les polítiques que el votant busca i que potser no és el del partit preferit en primera instància de l’elector.
Montilla diu que el vot útil progressista és el dels socialistes, el dels fets i no les paraules, el de les polítiques socials per davant les "cabòries nacionalistes".
Mas diu que Convergència és la casa comuna del catalanisme, que el vot útil catalanista és el de Convergència, l’únic partit que pot permetre que el president català sigui d’estricte obediència catalana.
Però, com la Lluna, hi ha una part oculta. Segons Montilla, el vot útil progressista ha d’anar lligat a un PSOE que no s’acaba de desenganxar del centralisme i que abans de fer cap passa mira de reüll si la Moncloa hi dóna el vist-i-plau. Ep! i si cal, la Moncloa pacta amb l’oposició de dretes catalana a canvi de pactes a Madrid.
I Mas ens vol fer amnèsics a tots i ens vol fer oblidar que l’obediència estrictament catalana de Convergència es materialitzà amb el pacte de la Moncloa per retallar l’estatut a canvi de poder. Com diu el DVD de Madí, "el preu del poder és un país", Convergència va posar damunt la taula el benestar i el progrés de Catalunya a canvi de poder.
Però i què passa amb qui vol una política progressista i en clau nacional, serveix el vot útil de Montilla i Mas o Mas i Montilla ( monta tanto, tanto monta)? la resposta és clara: no.
Qui té les mans lliure per governar a favor d’un programa social i nacional és ERC.
Ni el candidat que mira de reüll a Madrid, ni el candidat del xec social. El candidat de progrés i nacional és Carod-Rovira, el partit és ERC.

[@more@]

Comentaris tancats a El vot útil és ERC

Fes sentir la teva veu: la importància de votar

Publicat el 22 octubre 2006 per jordi11
Pel que es respira a les enquestes, i pel que s'ensuma un servidor, hi ha molta gent que no sap si anirà a votar l'1 N. Les formes, sobretot dels partits majoritaris que copen l'àmbit mediàtic, i que només s'ataquen quan la subhasta de megapropostes els ho permet, ajuden més a desmobilitzar que a animar a la gent anara als col.legis electorals.
Totes les eleccions són importants, però aquestes ho són molt. Són les eleccions del post-estatut, un estatut que ja va néixer retallat, però que encara pot sortir més mutilat. Són les eleccions post-tripartit. Són les eleccions de Catalunya enmig del Zapaterisme (bona cara, pocs fets). Són les eleccions del post-federalisme maragallià. Són les eleccions de l'aparell socialista i del nucli pijo de Mas. Són les eleccions que determinaran l'aeroport del Prat i un seguit d'infrastructures bàsiques pel país. Són les eleccions dels xecs elitistes de Mas. Són les eleccions que encaminaran Catalunya cap al sobiranisme o al regionalisme. Són les eleccions dels fets (i no paraules) de Montilla: no a un grup de telecomunicacions català públic, impugnacions de l'estatut com a ministre. Són les eleccions de si Catalunya és un nació o no.
Ens hi juguem molt, com a país, com a ciutadans, com a joves, com a famílies, com a avis, com a persones dependents i com a cuidadors de persones dependents, com a empresaris i com a treballadors. També com a osonencs.
Qui governi aquest país, encaminarà Catalunya cap a un dels possibles camins que hi ha: cap al camí d'un regionalisme amb pompa nacionalista (discurs i no fets) que buscarà l'intercanvi de cromos en els suports parlamentaris a Madrid. O cap al camí de l'autonomisme submís, no a Madrid sinó al PSOE. O cap al camí d'un govern de la Generalitat amb sentit patriòtic i social, que treballi pel progrés dels catalans i les catalanes des de la catalanitat, que treballi per la sobirania de Catalunya comptant amb els ciutadans que hi vivim.
L'1 N ens hi juguem molt. Hem d'anar a votar, fes sentir la teva veu.
(publicat a Opinió Nacional i al Diari de Vic)

[@more@]

3 comentaris

Per Catalunya des del territori

Publicat el 17 octubre 2006 per jordi11

Aquest dilluns, el setmanari el 9 Nou m’ha publicat un article, "Per Catalunya des del territori". Una declaració de principis de com plantegem aquestes eleccions els republicans osonencs, amb el Josep Maria Freixanet al davant.

Si voleu, el podeu llegir a continuació.

[@more@]

Hi ha qui diu que la pre-campanya comença l’endemà de les eleccions. Si és així no és bo per la salut, ni per la ciutadania ni pels polítics.

Però bé, sigui com sigui, la campanya electoral està a punt de començar.

Hi ha diferents tipus de campanyes: agressives (a fotre als contraris), demagògiques (prometre l’oro i el moro o anar en contra el moro), autocomplaents (mirallet mirallet, qui és el més guapo i intel·ligent?) o constructives.

Des d’Esquerra Osona hem volgut planificar una campanya constructiva, de propostes realistes, properes a la gent i lligades al territori.

ERC som conscients de l’especificitat del nostre territori. La comarca d’Osona té una realitat plural, des de la composició econòmica, social fins a la diversitat d’identitats. És una comarca en canvi, car no som aliens a l’economia globalitzada (que afecta el món del treball i els fluxes migratoris), tampoc a un dels problemes que ja semblen endèmics en bona part del nostra país, la inflació de preus de l’habitatge, comportant l’hipoteca vitalícia i a vegades hereditària i una emancipació juvenil tardana i/o compartida, amb espais compartits.

Sabem que Catalunya és una nació en construcció (no només del totxo). En la legislatura que s’ha acabat s’ha començat a treballar el país a llarg termini, aquest ha estat el gran canvi substancial amb els governs anteriors. El govern sorgit del Tinell ha creat la base per planificar un salt endavant, i que no sigui al buit. Tampoc no s’ha oblidat de respostes inajornables, com la Llei de Barris. En aquests aspectes ha estat un bon govern.

Aquesta Catalunya en construcció s’ha de fer pensant en el territori i des del territori, per això Esquerra Osona volem signar un contracte amb el territori, per això hem volgut marcar unes prioritats, després d’escoltar a les persones que han assistit als actes de proximitat, a les persones que han participat en la campanya "Participa amb Esquerra per Osona".

Volem que el nostre diputat sigui la punta de llança de la comarca al Parlament, com ha estat durant aquesta legislatura.

I ho volem fer des d’una perspectiva diferent, des de la proximitat, que no vol dir res més que som d’aquí que som un més entre els habitants dels nostres pobles, viles i ciutats. No ho volem fer des del paternalisme patrimonialista de CiU, mostrat en cada roda de premsa pel democratacristià Espadaler, semblava que tota acció de govern que afectés Osona representés que uns lladres entressin a casa. La comarca no és patrimoni de ningú més que dels seus ciutadans, de tots nosaltres, no és patrimoni de cap partit.

Tampoc ho farem des de la visió d’omplir el sac electoral, que aquesta és la debilitat del PSC, debilitat perquè els números metropolitans es mengen els possibles vots de la comarca. A més a vegades els sembla estrany el model osonenc, i el tracten, ens tracte, amb cert menyspreu com va fer el socialista Zaragoza, amb una llastimosa i desafortunada comparació amb Manresa. Vaja, vostès tenen la sensació que viuen en una comarca decadent?

M’il·lusiona, i crec no equivocar-me si dic que als republicans d’aquí també, poder implicar el territori en la construcció nacional, perquè Catalunya sigui equilibrada, perquè el territori no sigui una terra d’exili a la pressió immobiliària, perquè els joves, com jo, no haguem de fugir per trobar feina. Perquè el territori és un patrimoni que no podem malmetre, perquè la cultura és un factor de cohesió i la comarca pot esdevenir un model per tot el país.

Perquè el futur també es decideixi aquí, treballarem des d’aquí.

1 comentari

El Pacte: to be or not to be

Publicat el 13 octubre 2006 per jordi11
Sembla que es vol situar el debat de les eleccions de l’1 de novembre en si Mas o Montilla, en sí pacte nacionalista, tripartit, sociovergència o monocolor. En si s’ha de respectar el guanyador o no.
Al bloc sense fulls del Saül Gordillo, podem viure aquest debat en diferents posts com aquest o aquest, per exemple. També aquest de l’Antoni Soy.
Ja en un article anterior, responent al convergent Josep Salom, deia que Catalunya no té un sistema presidencialista, que a les eleccions no es vota el president, sinó a les forces parlamentàries que escolliran el president de la Generalitat i el del Parlament.
A nivell de partits, l’escenari a l’hora de parlar de pactes post-electorals no és tant el de clarificar els pactes sinó d’empènyer els altres cap a un extrem i que els altres puguin arreplegar vots. Per exemple, a CiU l’interessa dir que ERC pactarà amb PSC per arreplegar vot nacionalista a ERC i vot moderat al PSC.
Als socialistes els interessa dir que ERC pactarà amb CiU per arreplegar vot moderat a CiU, vot social a ERC, però a més, axò ja és divertit, diuen que Mas pactarà amb el PP (alhora que amb ERC?) per arreplegar vot catalanista i socialdemòcrata de CDC.
Al PP li interessa dir que CiU pactarà amb ERC per arrossegar el vot més dretà de la federació nacionalista.
ICV és l’única que reclama l’herència del Tripartit i que el vol repetir, sense ambigüitats. És clar, és l’única manera que puguin governar.
ERC què diu? doncs ERC no diu, perquè en un escenari tant partitofàgic si trenca l’equidistància (mireu aquest post de Pau Comes) li poden arrencar un braç o una cama d’una queixalada.
Però a més, no és només qüestió de tacticisme, sinó que ERC segurament tornarà a ser clau per crear majories parlamentàries. I aquest cop no hi ha una CiU que ha estat al govern més de 20 anys, ni tampoc un Maragall al PSC. Però també tenim un Mas més dretanitzat que Pujol i que va pactar un Estatut retalladíssim amb Madrid a canvi de poder, i un Montilla que fa més pinta de delegat del govern que no pas com a president de la nació catalana.
Si és el cas, Esquerra haurà d’escollir i haurà d’afinar molt en el pacte programàtic i de capacitat de poder dins un futur executiu.
Però tampoc hem de tremolar davant el gran pacte sociovergent o d’una CiU governant en minoria amb suport extern del PSC (i al revés a Madrid) o bé amb el suport del PP.
Clar, que ara què penses lector, et dic això per esgarrapar vots progressistes i nacionals de CiU i PSC? espero que no pensis això de mi.

[@more@]

3 comentaris

13

Publicat el 13 octubre 2006 per jordi11
Es diu que el 13 és un número que porta mala sort. Els republicans osonencs ens la juguem, perquè s fos malestruc, el 13, no tindríem diputat (que anava de 13 i repeteix en el mateix número). Així que ens la juguem proposant 13 punts prioritaris per la comarca.
Els podeu veure en aquest bloc: http://13xosona.bloc.cat
Com diu el diputat Freixanet, ni M de Montilla, ni de Mas ni de Madrid, T de Territori.

[@more@]

Comentaris tancats a 13

De la Hispanitat a les vacances de Melilla

Publicat el 12 octubre 2006 per jordi11

Avui és el dia de la Hispanitat, antigament conegut com el Día de la Raza. També és la Mare de Déu del Pilar, patrona dels aragonesos i de la Guardia Civil.

També és un dia festiu i, enguany, ens facilita un bon pont.

El 12 d’octubre per mi és especial perquè va ser en aquesta data quan vam fer la botifarrada a la hispanitat que va servir de tret de sortida per la JERC de Torelló i tota la Vall del Ges.

Van ser uns primers temps complicats, però ara ja som una bona colla. I dic som, perquè encara que ja m’hagin jubilat sempre em sentiré de la JERC.

En aquest any d’eleccions hi haurà presència forta a la botifarrada a la Hispanitat, que ja comença a ser tradicional, de Torelló. Vindrà el portaveu nacional de JERC, Pere Aragonès, i el diputat osonenc Josep Maria Freixanet.

Ara miro per la finestra i veig que ha plogut, ara recordo la tronada de la nit. Segurament tornarà a ploure. Espero que no passi com l’any passat i es posi ploure a mitja botifarrada…. córrer amb la boca plena no facilita una bona digestió. Clar que veure la cabra de la Legió tampoc… deixa’m canviar de canal, si més no fins que m’acabi l’esmorzar.

Ara, que veient aquests legionaris tant marcials, em ve al cap unes vacances a Melilla, vam anar a casa d’uns amics dels meus pares, família “melillense” de debò, com els tomàquets del Saura. El fill pròdig viu a Barcelona i la filla s’ha casat amb un legionari.

Aquest legionari, oficial, ens va convidar a visitar un cuarter. M’hi vaig presentar amb els meus cabells llargs d’adolescència, les meves ulleres de John Lenon i una samarreta negra on hi havia escrit “Català, naturalment”.

Va ser una una experiència molt marcial, vam visitar totes les (bones) instal.lacions i a tot arreu ens saludaven després d’un cop de talons. És el què passa per estar allà amb un oficial…

Voldria destacar dos llocs del recinte militar: una magnífica biblioteca buida de persones i plena de llibres i la cantina, on hi havia un oficial tatuadíssim i uns retrats de pintura, a mida natural, de Franco (Arriba!), Millan de Estray (Viva la Muerte!) i un altre qe sempre he dubtat si era Sanjurjo… no vaig atrevir-me a preguntar.

[@more@]

1 comentari

Fent campanya amb feina aliena

Publicat el 2 octubre 2006 per jordi11

L’expulsió d’Esquerra del govern ha donat entre d’altres, una situació curiosa: els nous consellers socialistes han rebut l’herència dels consellers republicans.

Això, en vistes d’unes eleccions és tot un regal, sobretot si les coses s’han fet bé.

Vaig poder gaudir de tot una arribada electoralista de la Consellera Figueras a Torelló, en pla “Benvingut Mr. Marshall”. No vaig poder esborrar de la meva cara un somriure de perplexitat., segurament fruit de la meva ingenuïtat.

Com podia ser que una consellera que ho és des de fa tres mesos (inclòs l’inhàbil agost) li pengessin totes les medalles possibles i impossibles per la feina feta per l’antiga consellera, d’un altre partit, l’Anna Simó, d’ERC.

Ni un esment a la feina feta per l’anterior consellera, i la consellera actual amb un gran somriure de cartell electoral entomant amb orgull les medalles. L’alcalde de Torelló, Miquel Franch, va insinuar que la feina va ser fet per l’anterior consellera quan va parlar, d’una manera extraordinàriament subtil, de tasca fet per “un govern presidit per Maragall”. Clar que aquí es nota el deix maragallista de Franch enfront d’una aparatxik montillista, Figueras. Així que ho llegeixo més en clau interna de la pugna entre maragallistes i montillistes dins el PSC que no pas de justícia vers el tripartit.

Ara bé, en el tema de les adopcions al Congo, la consellera Figueras ha llançat tota la “merda” damunt gent de l’equip anterior, malgrat que abans responsabilitzava al govern espanyol de no tenir en compte els ciutadans catalans que havien anat al Congo a buscar els nens a adoptar. Ara sí que es recorda d’ERC. La veritat, però clama al cel, en un cas i l’altre.

Bloc de la consellera Figueras: http://carmefigueras.blogspot.com

Per cert, us recomano l’article del diputat osonenc Josep Maria Freixanet: "És el territori, estúpid"

[@more@]

Comentaris tancats a Fent campanya amb feina aliena

El què decidim l’1-N

Publicat el 29 setembre 2006 per jordi11
El senyor Salom, en un article anterior, escrivia que Catalunya havia de decidir entre Montilla i Mas, si s’aplicaria "el model de país de Convergència i Unió o el model de regió del PSC-PSOE".

M’agradaria saber quin és el model de país de CiU, si és el de pactar un estatut retalladíssim amb Madrid a canvi de desgastar el rival, tot per aconseguir el poder. El model de CiU és el país al servei del poder? No ho sé, de moment és el que ha demostrat Mas estant a l’oposició.

Però el senyor Salom fa trampa. És mentida que ens juguem si Mas o Montilla i prou. Catalunya, per sort, és un país amb un sistema parlamentari no presidencialista, és a dir, que el què la ciutadania escull és el Parlament que elegirà l’executiu, el govern, i que legislarà durant tota la legislatura.

El canvi entre el que diu Salom i la realitat és substancial. Cap enquesta dóna possibilitat que ERC sigui el partit més votat; a priori, doncs, sembla que no serà possible que el president de la Generalitat sigui un republicà català, però sí que és molt provable que ERC pugui influenciar i sigui decisiva a l’hora de marcar les prioritats del programa de govern del futur executiu.

Així que segurament seria més encertat situar l’eix de les properes eleccions no entre Mas o Montilla (al cap i ala fi, quina diferència hi ha hagut en un moment clau com el procés estatutari?) sinó que l’hauríem de situar en quina majoria parlamentària ocuparà el govern.

No és cap secret que tant CiU com PSC els agradaria governar sols. Per experiència, sabem que si haguessin de pactar, els seria molt còmode governar en coalició o suport extern amb el PP o ICV. El suport d’ERC incomoda, no per manca d’experiència ni per incapacitat de governar (només cal veure el balanç dels 1000 dies de govern d’aquesta legislatura i veurem quines són les conselleries de més pes), Esquerra incomoda perquè no som un partit conservador, que accepti l’status quo nacional ni social.

Jo no seria tant condescendent amb els electors d’ERC, com fa Salom, no diria que ho van fer de bona fe i Esquerra els va enganyar. Tots els electors saben com som els independentistes, que volem anar avançant i no permetrem que es facin polítiques conservadors de dreta ni conservadores d’esquerres.

Publicat a Opinió Nacional

[@more@]

1 comentari

La mort pels ideals: 3 pel.lícules

Publicat el 27 setembre 2006 per jordi11

Aquests darrers dies he anat a cinema, fa temps que no hi anava. El curiós ha estat que totes tenen un fet comú: s’acaba la pel·lícula amb una execució.

La primera que vaig veure, acompanyat, va ser Salvador, al dissabte, al Cinema Vigatà. Realment em va agradar, té un ritme narratiu molt bo i la història és potent. És real.

El protagonista, Daniel Brühl, magnífic.

Sense deixar-me condicionar hi anava havent llegit i sentit alguns comentaris com ara que era comercial (no ho crec pas), que no reflectia l’ideari àcrata i que Puig i Antich i els seus camarades queden com uns amics que roben bancs (són amics, roben bancs i són anarquistes, ara bé, dubto que la voluntat del director fos fer un Octubre anarquista…) o que la última mitja hora era pornografia macabra (jo crec que es presenta l’execució amb sobrietat i realisme, ni més ni menys).

En els últims quaranta minuts, la gent començava a tirar mocs amunt, els meus ulls també es van humitejar, realment vaig sentir una empatia profunda cap al dolor interior de Salvador vers la mort que ve i que no la pot parar i el dolor impotent de les germanes.

El diumenge, sol, vaig anar a un buit (9 persones, inclòs un servidor) a veure la última de Ken Loach, El viento que agita la cebada. Amb l’austeritat visual i sonora de Loach, el realisme que impregna la majoria dels seus films, amb el caos dialèctic tant típic en els films socials de l’escocès, ens narra una història irlandesa, una història trista.

És dura, primer amb els abusos dels britànics sobre els irlandesos, després en la divisió entre els irlandesos i el guerracivilisme. El final també és dur, un afusellament entre germans. Sentir cridar un germà “foc” mentre l’altre encara amb terror la mort inevitable és una imatge que et deixa corprès.

Per acabar, ara mateix torno de la sessió de la Filmoteca de Vic, amb un Cinema Nou ple. La pel·lícula era La passió de Joana d’Arc, un film del 1928, del director danès Carl Th. Dreyer. En els seu moment va ser víctima de la censura.

Dreyer ens explica el judici, els interrogatoris, la guerra psicològica vers Joana d’Arc: experts teòlegs integristes i jutges contra una jove il·luminada per Déu, o no, illetrada i patriòtica francesa fins la mort, literalment. El film s’acaba amb Joana a la foguera.

En aquest fil mut, purament mut, sense música d’acompanyament (com he trobat a faltar un Xostakovitx com el d’Octubre!), amb la visual com única força, amb uns primers plans que no necessiten cap diàleg per entendre la lluita i els dubtes interns de Joana o la perversitat dels jutges-botxins. En el cinema mut hom redescobreix la importància del moviment d’una cella, d’una mirada intensa o d’una boca torta. Però som fills del temps del so, de la banda sonora (a les pel·lícules o al carrer, amb l’MP3) o fills del soroll, com diria Kundera. Per emocionar-nos no en tenim prou amb una Joana que es llança al martiri pels seus ideals, es necessita la música en forma de rèquiem, el dolor expressat amb la veu. Per això a ningú se li ha humitejat els ulls davant la foguera.

Com he dit, els tres films tenen en comú que s’acaba amb una execució, fruit dels ideals de l’executat: l’ideal àcrata, l’ideal de la llibertat nacional (i aquí incloc el mort per les bales i el mort d’ànima per haver fet disparar al seu germà) i l’ideal del patriotisme francès i d’un cristianisme primari i pur. Al davant, amb els botxins: l’ideal del nacionalcatolicisme, l’ideal nacionalista (també) i l’ideal de l’ortodòxia catòlica.

L’èpica de la mort per l’ideal està present en tots aquests films, el romanticisme en estat pur. Però, personalment, crec que els ulls humits per Salvador o la perplexitat del germà nacionalista irlandès assassinant l’altre germà nacionalista irlandès o l’impacte de la mort de la cristiana Joana per cristians amb hàbits, és més per la sensació d’una mort evitable, més pels botxins que pels assassinats.

Hi ha qui diu que no val la pena morir pels ideals, però segur que no val la pena assassinar pels ideals.

[@more@]

3 comentaris

El conte decent i intel.ligent del Joan Saura i els set nans ecosocialistes

Publicat el 19 setembre 2006 per jordi11

Una vegada hi havia un dirigent polític que es va seure davant del seu mirallet màgic i li va preguntar:

– Mirallet, mirallet, quina és l’esquerra més decent i intel·ligent?

I el mirall màgic no va respondre. L’amic Joan, que és així com s’anomenava el polític, hi tornà:

– Mirallet, mirallet, quina és l’esquerra més decent i intel·ligent?

I el mirall va continuar restant en silenci. L’amic Joan, fart del silenci i de la manca de resposta, va cridar als 7 nans ecosocialistes: la Camats, la jove promesa; el Bosch, el savi; el Miralles, el roig; l’Herrera, el bon jan, el Guillot, el savi bis; el Milà, el de l’helicòpter, i el Boada, el rondinaire.

– Amics nans ecosocialistes, quina és l’esquerra més decent i intel.ligent?

I els 7 nans van contestar a l’hora: “Iniciativa per Catalunya – Verds!!!”

L’amic Joan, tot cofoi, es va posar l’americana progre, es va ajustar la corbata pija de color verd poma i va pujar al bus de l’estatut per anar de vacances, però abans va anar a acomiadar-se dels seus indecents socis, els socialistes, que estaven servint begudes a la barra lliure del PSOE.

– Amics indecents i tontets del PSC, em quedaria a servir a la barra, però haig d’anar a l’aeorport a agafar un avió per anar-me’n de vacances amb la meva amiga i companya Imma.

Els socialistes no li van respondre, la veritat és que ni es van donar que estava allà.

L’amic Joan va tornar a pujar al bus, on també hi havia la Imma, la seva companya. Van arrencar participativament i van marxar tranquil·lament fins que es van trobar una manifestació de treballadors de Parcs i Jardins de Barcelona que increpaven la companya Imma. L’amic Joan va fer drecera. Però va començar a ploure a bots i barrals i es va començar a inundar tot, no sap per què li va venir al cap: “Agència Catalana de l’Aigua, neteja de les lleres dels rius”, però com que no ho relacionava va oblidar aquesta idea passatgera i absurda.

El bus de l’estatut no va poder continuar. Així que l’amic Joan i l’Imma van baixar i van continuar a peu amb els camals dels pantalons arremangats.

Van quedar fets un desastre i van decidir anar a comprar roba a Gonzalo Comella, van tenir dificultats per arribar-hi, ja que hi havia una manifestació sobiranista al carrer, on, com no, hi havia els rucs i indecents dels sorollosos d’Esquerra Republicana de Catalunya, junt amb d’altres inútils que no volien un estatut retallat.

L’amic Joan i la Imma van comprar roba i van agafar un taxi per anar a l’aeroport, van arribar-hi però el van trobar col·lapsat, es veu que hi havia una vaga que algú en deia il·legal. Va mirar per una finestra i va veure treballadors fent vaga, va mirar cap a una altra banda i va veure treballadors volent anar de vacances. Com que els treballadors ja no el voten, va decidir només fer una roda de premsa per sortir a la tele, que s’agrada molt veure-s’hi.

Un cop ja estava gravat, la parella ecosocialista va agafar un jet i se’n va anar a Barajas a agafar un avió, que allà si que no estava col·lapsat i a més podria veure avions grans grans que viatgen per sobre els oceans grans grans i no només per Europa, com els de Barcelona. Això sí, abans van passar per la Moncloa a fer-se una foto amb el talante del ZP, aprofitant un descans de l’eterna sessió fotogràfica de l’Arturito Mas.

I quan estava estirat a la platja, prenent una pinya colada, va pensar per què el mirallet màgic no l’havia respost. Però la Imma el va fer tornar a la realitat:

– Vols pa amb tomàquet, Joan?

– Si el tomàquet té gust de tomàquet, sí

[@more@]

3 comentaris