El bloc de Jordi Casals i Prat

Aquest passat cap de setmana ha estat de festa de Rocaprevera, de Mercat de Música Viva de Vic, d’amics i de lectures.

Em quedo amb la gentada a l’explanada de davant el santuari de la Mare de Deú de Rocaprevera de Torelló esperant i gaudint del ball dels gegants i els capgrossos de Torelló, fascinants i un dels més arrelats al poble i a la seva gent.

També va estar bé la companyia i el concert de la banda de jazz de Santi Careta que va fer a la Jazz Cava de Vic. Magnífic poder fumar una cigarreta i gaudir d’un gintònic (car no havia de conduir) en un espectacle musical. Magnífica la veu de la solista Juliane Heinemann.

El dissabte va ser dia d’amics, alguns gairebé oblidats; vespre de retrobar-me els companys de la JERC de la Vall del Ges (i Voltreganès), anar amb d’altres amics a guaitar pel MMVV, trobar-me encara altres amics i coneguts i també alguna absència. Però es va haver d’acabar relativament d’hora, al diumenge al matí tocava missa "institucional" de Rocaprevera.

La resta del diumenge ha estat de lectura i escriptura. Aquí és on vull destacar una lectura, podríem dir curta, 32 pàgines; a més, et passen volant. “La segona mot de Salvador Puig i Antich”, del periodista osonenc Miquel Macià. Una trama molt interessant, situada en els dies de l’execució de Puig i Antich, aquest però només se l’esmenta, els protagonistes són tres joves que viuen les acaballes de la dictadura de Franco, buscant trobar el seu lloc en la lluita per un món més just. El relat, que us el podeu baixar clicant aquí, està narrat en primera persona i amb un estil molt personal i àgil, que t’enganxa. A més, personalment, en les escenes que es situen al Pirineu, m’ha recordat el què m’havia explicat el meu pare, les sortides a la muntanya, les trobades amb la Guàrdia Civil en nits plujoses…

Història i forma ben aconseguits, aconseguint així l’èxit d’un bon relat.

Per altra banda, avui m’he fotut un arròs quee he cuinat amb verduretes al curry de p… mare!

La segona mort de Salvador Puig i Antich, de Miquel Macià, us el podeu baixar gratuïtment a la biblioteca de Naciódigital

[@more@]

Tweet

Un dels grans obstacles per l'emancipació dels joves de casa nostra és el problema de l'habitatge.

És important que es facin polítiques actives per afavorir l'accés a l'habitatge per part dels joves. Les borses d'habitatge són un pas que s'ha començat a donar durant aquesta legislatura. S'ha d'anar més enllà. Jo apostaria per una política netament a favor de l'habitatge de lloguer, que no passa inevitablement pels parcs públics d'habitatges de lloguer, es pot jugar amb la fiscalitat, que de moment juga a favor de les hipoteuqes, a favor de tenir un país amb joves hipotecats per tota la vida.

Aprofitant el MMVV d'enguany la JERC d'Osona-Ripolès i el Lluçanès han fet un acte de denúncia. Podeu trobar fotos i videos a Osona.com (clica aquí per accedir-hi).

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Ridícul és que s’enfonsi el Carmel i ningú dimiteixi.

Ridícul és que el president d’un govern acusi de corrupció a l’anterior govern després de llegir l’editorial d’un diari.

Ridícul és fer-te una foto amb la selecció nacional pròpia quan guanya un mundial i no defensar-la als despatxos ni dins el partit.

Ridícul és que faci balanç dels 1000 de govern i s’invoqui, bàsicament, l’acció de govern del partit a qui s’ha fet fora del govern.

Ridícul és que el partit del president espanyol pacti amb el cap de l’oposició català un estatut retallat que impulsa el govern també català.

Ridícul és parlar de les virtuts de l’estatut de Miravet quan el que s’ha aprovat és el de la Moncloa.

Ridícul és que el partit del president de la Generalitat el faci fora del càrrec després de dir que s’ha fet molt bé (estatut i obre de govern).

Ridícul és dir que és ridícul demanar la independència de Catalunya perquè estem a la UE i no demanar la desarticulació dels estats europeus.

Ridícul és que el president de la Generalitat de Catalunya (nació de preàmbul) hagi de demanar permís per viatjar al Senegal.

Ridícul és parlar amb èpica i actuar amb feblesa.

Ridícul.

[@more@]

Tweet

Fa poc vaig llegir en el bloc de Saül Gordillo, el blocaire català de referència, que la llengua catalana és la segona més utilitzada en blocs després de l’anglès, que està a molta distància de la resta.

La blocosfera, el món dels blocs, per entendre’ns, és un sector molt actiu als Països Catalans, doncs una llengua de 10 milions de parlants supera en escreix a llengües com la castellana, la francesa , l’alemanya o les immenses russa i xinesa.

Xavier Mir, un altre blocaire, va proposar fer una campanya per l’11 de setembre d’enguany, inundar la blocosfera, aprofitant la gran "potència" en que s’ha convertit Catalunya, i els espais mediàtics d’opinió d’articles amb el títol que encapçala aquest. L’objectiu és crear una gran taca d’oli sobiranista que es vagi expandint inexorablement, que l’independentisme d’aquest petit país nostre es faci evident.

I és que hi ha moltes raons per voler un estat propi. Per a mi, el fonamental és que un estat propi que ens permetés gestionar els nostres recursos ens permetria fer unes polítiques de benestar que el país, la seva gent, es mereix per l’esforç laboral i fiscal. Un benestar que va des dels serveis públics (educació, sanitat, etc.), a les polítiques d’emancipació juvenil i d’atenció a la gent gran, tot passant per unes infraestructures descongestionades que ens permetin no perdre més temps del compte i vàlides per una economia competent.

Un estat català ens permetria ser solidaris i no ser espoliats econòmicament, perquè la solidaritat s’exerceix des de la llibertat, no des de la imposició.

Un estat propi ens permetria salvar definitivament el català, sense que això vulgui dir que la pluralitat del paisatge humà del país que existeix hagi de desaparèixer.

Si tinguéssim estat propi veuríem el català en iogurts i IKEA repartiria sense cap problema el seu catàleg amb la llengua de Pla i Fuster.

Si tinguéssim estat propi segurament algun dia algun català guanyaria el Nobel en l’àmbit literari.

Un estat propi ens permetria veure als Gasol o Navarro guanyar recollir medalles taral·lejant els segadors, als Xavi o Puyol està lesionats i no haver de justificar la seva implicació per jugar a la selecció. L’Oleguer ja no seria un espècimen estrany per mostrar la seva consciència nacional, sinó per ser un esportista d’inquietuds socials. A més, a l’espera d’una lliga ibèrica l’Espanyol podria aspirar a guanyar la lliga…

Un estat propi ens permetria tenir un marc de relacions laborals, de polítiques d’immigració, energètiques i industrials eminentment pròpies pel país, segons les seves necessitats i realitat.

Si tinguéssim estat popi també tindríem política exterior pròpia, comissaris europeus propis i algun cop de tant en tant presidiríem la UE.

A més si tinguéssim estat propi s’acabaria la política del peix el cove i els polítics acomplexats per Espanya.

Però és clar, si tinguéssim estat propi també tindríem revistes del cor en català amb famoses patètiques catalanes, realities catalans i programes tipus salsa rosa (o all i oli…) en català i amb famosos catalans. Per cert, Pilar Rahola crec que hi jugaria un paper estel·lar en aquests programes!

Si tinguéssim estat propi ja no hauria de dir mai més que sóc de Barcelona.

Si Catalunya tingués un estat propi ja no estaríem de rellogats a Espanya.

(Publicat a Més La Marxa Osona)

Blocaires osonencs que també volen un estat propi:

Isaac Peraire: http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6179

Josep Maria Freixanet: http://josepmariafreixanet.bloc.cat/post/4370/95848

Pau Comes: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/24974

Aleix Cardona: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/24983

[@more@]

Tweet

A E-noticies, vaig llegir una notícia que explicava que el jugador de futbol Salva Ballesta, el qual cobra del Màlaga i que ha estat internacional espanyol, faltaria més, l’havien entrevistat en un portal de l’extrema dreta espanyola, on havia demostrat el seu patriotisme (espanyol, faltaria més), i mostrava les seves ganes de conèixer a Tejero. Ah! També és interessant que ell dóna importància a Déu, la família, la pàtria (espanyola, faltaria més), l’exèrcit i el futbol, segons l’ordre suara dit. Per cert, Salva Ballesta és fill d’un pilot de l’exèrcit espanyol, potser per això la seva afició a celebrar els gols amb la salutació militar i a tenir per ídols a un pilot espanyol (de Franco, faltaria més) i a un de nazi.

La meva curiositat antropològica recreativa em va llançar a visitar el web. Em vaig entretenir molt.

Hi ha columnistes tant significatius com el feixista i traficant de drogues Sáenz de Ynestrillas o la “joven escritora falangista” Pítuca (sic!). Però el millor de tot és que hi ha la possibilitat de traduir la web en diferents idiomes, els quals tenen la seva bandereta a la part superior. Hi ha l’”español” amb la bandereta amb l’àguila, l’anglès, el francès, l’holandès, l’alemany, el portuguès, el suec, el xinès (comunistes?), el rus (sense bandera soviètica, eh!), l’àrab (amb la bandera afganesa, no sé per què…) i català!! I atenció, la bandera que la representa és la valenciana!!!! Atenció, atenció, atenció! Infonacional, la web de l’extrema dreta espanyola reconeix la unitat del català!!!!

Però això no és tot, volia viure una web fatxa espanyola en català. Molt divertit llegir sobre el socialista “Llarg (sic) Caballero”, “Miguel Cosí (sic!) de Primera”, “Estàlvia Ballesta” (el Salva Ballesta d’abans, el futbolista fatxa), el crit basquetbolístic de “dalt Espanya!” (també seria “dalt Franco”). I tot adornat amb paraules tant catalanesques com “aladrocs” o “devesall”.

Suposo que la pancatalanista i racista anti-espanyola Llei de Normalització lingüística fa estralls en l’espanyol…

[@more@]

Tweet

Es podria dir que la política és com una muntanya on l’objectiu és el cim, per alguns aquest cim és el país, la ciutadania, per a d’altres la seva persona.

N’hi ha que pugen i n’hi ha que baixen. N’hi ha que treballen amb tota l’expedició perquè l’equip faci cim, n’hi ha que si poden fan caure pedres al de sota, perquè volen ser ells qui arribin al cim.

Però pujar, en política, no sempre és senyal de qualitat, de què les coses pintin bé per qui ascendeix. En els últims temps hi ha dos casos paradigmàtics de dos polítics socialistes, els quals se’ls ha “ascendit” per treure se’ls de sobre.

En podríem dir “l’ascensor catapulta”, és a dir, un ascensor polític que et llança cap a fora, no et porta al cim. És una manera quirúrgica d’escapçar caps en política, neta, sense queixes, fins i tot amb somriures generosos.

Aquests dos polítics són Bono i Clos. El primer va ser el rival de Zapatero en el congrés que aquest es va començar a transformar en ZP. Què havia de fer Zapatero? Bon era un polític molt apreciat pels espanyols, també tenia força dins el PSOE, era tot un baró, era un dels tres tenors socialistes (Chávez, Ibarra i el mateix Bono).

Amb l’habilitat que caracteritza Zapatero (o els seus assessors) va reclutar a Bono com a ministre (i de Defensa, amb la cabra!) i el va deslligar de la seva font de poder institucional, el govern de Castella-La Mancha. Com hem pogut veure, més tard en Bono “ha plegat” i ara és com un ens immaterial dins el PSOE, sense possibilitat d’incidir en el dia dia d’enlloc.

En el cas de Clos, és diferent al de Bono. L’encara alcalde de Barcelona no és enemic (si més no a témer) de ningú, tampoc és un home de confiança de Montilla ni de Ferran, cap dels socialistes barcelonins. Però Clos no és el candidat òptim pels socialistes, però com desfer-se’n sense donar una sensació de fracàs del PSC? Doncs promocionant-lo, fent-lo pujar a “l’ascensor catapulta” d’un ministeri que segur que no el renovarà en la propera legislatura. Així que els socialistes tenen a l’alcalde promocionat, el què demostra que és solvent, i tenen un substitut de confiança de l’aparell, Jordi Hereu, i tot amb un desgast mínim.

A Bono se l’han tret de sobrem a Clos també, però amb un comiat daurat que en les biografies quedarà bé.

La teoria de “l’ascensor catapulta”, on es veu com alguns partits posen els seus interessos domèstics per davant les institucions (els ciutadans!) i on es veu si la vanitat pot amb la responsabilitat i visió estratègica dels polítics…

Sobre el canvi de Clos, d’alcalde de Barcelona a ministre.

Saül Gordillo: Clos canvia Madrid per Barcelona

Recull de premsa de Vilaweb, clica aquí

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

A l’edició del divendres passat de El 9 Nou, a la columna temuda pels polítics dels aprovats i els suspensos (i els excel.lents…) aprovaven al regidor de Cultura i Turisme de l'ajuntament de Ripoll, el meu oncle, bé, malgrat ser un barbarisme, és més adient tiet Ramon Prat (els altres dos oncles meus també es diuen Ramon!).

Jo també vull homenatjar al Ramon Prat, sumant-me a la foto i al petit text on el “feliciten” pel Mercadal de Ripoll els de El 9 Nou.

El Ramon Prat, amant del teatre i regidor d’Esquerra per Ripoll, com jo a Torelló (també compartim un sentit de l'humor càustic), és un gran amant de Ripoll. Quan per motius professionals vivia a Santa Maria d’Oló, on va ser mestre durant molts anys, la nostàlgia no el va abandonar mai i l’entristia la grisor que tenyia Ripoll, una ciutat industrial, desindustrialitzada que perdia qualsevol brillantor i s’anava apagant.

Puc posar la mà al foc que el Ramon és un d’aquells ciutadans que es posa en política municipal per amor al poble i a la seva gent, de voler posar el seu gra d’arena perquè Ripoll tiri endavant, lluny de personalismes o egolatries.

Sé que ho ha arribat a passar malament, l’estómac de polític, i més el municipal, s’ha d’endurir per saber encaixar cops a vegades massa baixos. Sé que ha patit, però que ara comença a veure els fruits de la seva feina, que sincerament desitjo que la pugui continuar, com a mínim quatre anys més, ajudant amb la seva il.lusió i amor per Ripoll que la capital del Ripollès tiri endavant, més endavant i es situï allà on li correspon, juntament amb l’equip de la molt bona alcaldessa de Ripoll, la republicana Teresa Jordà.

Salut i república, tiet.

[@more@]

Tweet

Benvolgut Andreu,

És un honor que una paraulota política, com demagògia, dita per mi, serveixi per suggestionar el debat. Fora conyes, anem al gra i et responc el teu post del bloc arran d’un comentari meu.

El debat sobre el fet migratori ha estat soterrat en aquest país fins ara, que tot just comença aflorar, la llàstima és que la situació ja la tenim. És una llàstima que aquest fet no hagi sortit a la llum pública dels debats polítics, d’una manera tranquil·la. Recordo perfectament quan vaig entrar una moció sobre el fet migratori a l’Ajuntament de Torelló i tots (PSC, CiU i ICV) van tirar cops de peu, però al final va acabar tirant endavant, això sí, retallada i modificada.

Ara es posa damunt la taula si els immigrats extracomunitaris poden votar o no, fruit d’una proposta del PSOE i IU-ICV al Congrés de Diputats.

Jo em pregunto, l’estat espanyol té un model de política d’immigració clar? Em sembla que la resposta és clara: no el té perquè no hi ha hagut cap consens a l’entorn del tema entre forces polítiques ni governs autonòmics, perquè el model ve donat per les majories que es puguin donar a la cambra representativa espanyola. No hi ha hagut debat en busca d’una solució de consens, encara que no sigui per unanimitat.

Tampoc n’hi ha ara, ja que ja s’està parlant sobre el dret a vot; no tenim els fonaments fets i ja comencem a posar els marcs de les finestres.

I Catalunya? Doncs el nostre país no té eines, vam perdre la oportunitat amb la reforma estatutària, l’Estatut de Mas-PSOE, amb el suport del PSC i d’ICV ens va castrar en aquest tema. Quin és el nostre marc de convivència, l’Estatut o la Constitució? Crec que el marc de convivència dels països els marca d’on deriven els recursos econòmics, aquí és Madrid, això és la Constitució, perquè malgrat els desigs federalistes maragallians, l’Estat a Catalunya no és residual. Per això em fa gràcia la proposta de CiU del “contracte amb Catalunya” que haurien de signar els immigrats i les declaracions de Mas parlant que el seu model per Catalunya és el de Blair. Però en quin marc ho volen aplicar si no existeix! El marc català en polítiques d’immigració no existeix.

Ja m’agradaria a mi fer propostes de polítiques migratòries, les del Canadà per exemple, però abans hem d’aconseguir crear aquest marc català de polítiques d’immigració, vam intentar-ho amb l’estatut del 30 de setembre, Mas, ZP i companyia ho van impedir.

Posar en dubte Esquerra davant del fet migratori em sembla poc rigorós, sobretot si es fa des d’un prisma de veritat absoluta enquadrada amb els “papers per a tothom” o el negar que l’Estat del Benestar té un límit. Perquè el pastís és el mateix però amb més a repartir. El pastís es fa amb la riquesa que crea el país, i per mala sort, la majoria dels immigrats de casa nostra no ocupen llocs de treball qualificats ni són emprenedors que creen empresa. I no dic que no n’hi hagi, en conec més de dos i de tres que ocupen llocs qualificats i ‘altres que són uns emprenedors empresarials.

Com que de les teves paraules en desprenc que no creus en això que suara he dit, no et preguntaré si no creus que abans és millor assegurar viure amb dignitat a casa nostre que parlar del dret a vot. Tot arribarà, però hem de crear abans un model de política migratòria, posar unes bases i marcar els drets i deures, respecte als individus i a les societats que els acull. I a casa nostre ho tenim difícil, hem de batallar diàriament vers l’estat espanyol pel nostre reconeixement nacional i cas nostre amb uns nous veïns que moltes vegades desconeixen que Catalunya existeix abans de venir.

No dubtis d’Esquerra, encara que no sigui en el paradigma que defenses tu, els republicans tenim clar que el fet immigratori no és conjuntural i que el futur de Catalunya és de diferents tonalitats i accents, però crec que és responsable dir que hi ha un límit assumible. Ara si vols diga’m demagog. Una abraçada sincera,

Jordi

PS: el tema historiogràfic en un altre post.

Filodòxia, el bloc d’Andreu Espasa

[@more@]

Tweet