Vacances a Irlanda (del nord, però Irlanda al cap i a la fi)

Publicat el 14 agost 2006 per jordi11

Bé, a la fi arriben les vacances més necessitades i desitjades de la meva vida. Fer una parada en la vida, descansar, beure Guinness, llegir Hrabal i passejar entre murals republicans o unionistes.

Amb això dels murals i la Guinness queda clar que vaig a Irlanda, concretament a la part que resta sota sobirania del Regne Unit. Concretament aniré a Belfast.

Del meu viatge a Japó en vaig fer unes cròniques (prou divertides), no sé si d’aquest viatge també en podré fer, ja veurem. Si no, una mica de relax blocaire també anirà bé.

Per cert m’han dit que fa moooolt fred!

Apa, bones vacances (fetes, fent-se o per fer)!

[@more@]

Comentaris tancats a Vacances a Irlanda (del nord, però Irlanda al cap i a la fi)

Mas i Maragall: amb l’Estatut ja som els primers de la classe.

Publicat el 10 agost 2006 per jordi11

Ja ha entrat en vigor l’estatut del Mas i ZP.

La panacea de la sobirania catalana es veu que s’imposa a casa nostra. Sentim el President Maragall parlant més de l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya al mes de setembre, el de Miravet, que el de la Moncloa. Diu que l’Estat serà residual a Catalunya, es veu que els poders legislatiu, executiu i judicials es faran i es desfaran al nostre petit país.

Suposo que ja no haurem de passar per un Madrid residual per anar a Brucel·les. I que la nostra solidaritat es basarà en el 0’7% dels països que tenen estat, o vinga! com que som catalans, en donarem una mica més.

També suposo que el català serà una llengua reconeguda internacionalment, com a mínim a la UE i a les institucions on els catalans hi siguem representats, com ara els parlaments europeu i espanyol.

El Mas i el Maragall proclamen (gairebé) la sobirania dels catalans i treuen pit perquè es creuen els primers de la classe de les nacions sense estat europees. Tanta vanitat (o ceguesa o manera de dissimular) fa que s’oblidin de bascos (en matèria financera), flamencs (en matèria lingüística i de representació internacional) i escocesos (en representació internacional institucional i esportiva). Tampoc ens hauríem d’oblidar els cantons confederats de Suïssa o els länders alemanys.

I que no sigui dit, també s’obliden de l’antiga nació sense estat montenegrina. Aquesta ja no és la primera de la classe sinó que ha passat curs i ja va a la universitat. Nosaltres som repetidors i no som ni els primers ni els segons de la classe de repetidors.

[@more@]

4 comentaris

La il.lusió que ens portarà a l’èxit

Publicat el 9 agost 2006 per jordi11

 

La il·lusió és la benzina que ens permet viure activament; és adir, viure conduint la nostra vida cap a un projecte, cap a un objectiu. Qualsevol tipus d’objectiu: nacionals, socials, sentimentals.

Els fracassos, a vegades, ens porten a rebentar el dipòsit i perdre part del combustible de la il·lusió. La vida està plena de fracassos, però també d’èxits.

Aquests èxits han d’ésser l’horitzó del nostre camí, les metes on hem d’arribar. Sense la brillantor de la guspira de la il·lusió en els ulls, però, mai serà possible arribar-hi, si exceptuem la possibilitat de la sort. Però la sort o la busques o no la trobes.

A vegades podem pensar que la sort ens dóna una segona o tercera oportunitat, però és fals, no és la sort, sinó la voluntat de tenir-la, la voluntat amarada d’il·lusió que ens fa superar múltiples entrebancs, molts dels quals ens els posem nosaltres mateixos.

La il·lusió, però, no s’ha de basar en la lluita per l’èxit, sinó en l’èxit, en l’objectiu final més que en el camí. Si basem la il·lusió en el camí és més que possible que en cada forat o sortida de carretera ens desil·lusionem i ens acabem rendint.

L’èxit no és aconseguir traçar bé un revolt perillós, és aconseguir arribar al destí.

No deixis perdre la il·lusió per voler el que vols perquè el camí és dificultós, la il·lusió t’ha de fer ser valenta (o valent) per superar els petits fracassos que et puguis trobar en el camí.

Potser pensaràs que aquest èxit final és utòpic, això és un convencionalisme conservador, poruc, d’autolament. Tothom és capaç d’aconseguir el que vol, només cal valentia i apuntar la teva il·lusió cap a l’èxit final.

Il·lusiona’t i lluita.

 

[@more@]

2 comentaris

Antitaurins a les eleccions. PACMA, partit electoral o grup de pressió?

Publicat el 8 agost 2006 per jordi11

El Partit Antitaurí Contra el Maltracte Animal (PACMA) es presentarà en les properes eleccions al Parlament.

Conec perfectament els caps de llista per Barcelona, el Manel (de facto es presenta per President a la Generalitat!), i per Girona, la Debby. Són bons amics, tinc l’orgull i la satisfacció d’haver col·laborat amb ells en trobades animalistes, humilment, i d’haver estat al seu costat en alguna concentració antitaurina, com la de Tarragona.

El PACMA, a Catalunya, ja s’havia presentat a les eleccions pel Senat, el candidat per Barcelona va ser el mateix Manel i el suplent fou l’Ivan.

Jo entenc el PACMA com a grup de pressió, no electoral, que aprofita els espais que es deixa als partits polítics quan les eleccions per fer arribar un missatge molt difícil de fer arribar. Com a bon missatge revolucionari (perquè ho és) és molt difícil de ser presents en els mass media.

L’estratègia de presentar-se a les eleccions al Senat, on hi ha un vot volàtil donat al vot minoritari, ja que tot està dat i beneït, a Barcelona segur que surten tres senadors socialistes i un convergent (o d’Unió). Si no vaig errat, a més d’aprofitar els espais electorals (encara que fos a altes hores de la matinada) el PACMA es va situar com el cinquè partit més votat a la circumscripció de Barcelona, per darrera l’Entesa, CiU, el PP i Els Verds. Jo que vaig quedar-me com a apoderat d’Esquerra (i del PACMA…) fins a ben entrada la mitjanit, recomptant els llençols electorals del senat, vaig sortir ben cofoi del col·legi electoral.

Però ara no entenc la candidatura, en un moment en què el país s’hi juga molt, després del procés estatutari, després d’una legislatura molt moguda, amb una legislatura que haurem de fer front a les segones i terceres retallades espanyoles a l’Estatut, a les ànsies censores de Convergència sobre l’obre de govern catalanista i d’esquerres. També seran unes eleccions importants per Esquerra, l’independentisme republicà, que sempre ha fet costat als plantejaments animalistes, no només de boca, com CiU, amb un realisme i gradualisme per fer factible les reformes legals.

Podem recordar quantes viles i ciutats catalanes s’han proclamat antitaurines, gràcies a ERC, Barcelona inclosa (així com Torelló, cosa que a alguns no els hi va fer gaire gràcia, mireu aquí).

No crec que valgui la raó que ningú els escoltava, ja no. Ja se us escolta, ja es va avançant, potser massa a poc a poc, però s’avança.

Que potser us emprenya que el PSC se us hagi rifat i que només els interessi que no feu casserolades (sorprenentment concorregudes) davant la seva seu? Segurament, però, per sort, no tot depèn del PSC en aquest país.

Hi ha molta gent que té sensibilitat (a diferent escala) sobre els drets dels animals, i tots sabem dins a quin electorat es mou bàsicament. Em costa imaginar lluitar electoralment amb el PACMA, malgrat els pocs vots que pugui tenir, no m’ho puc imaginar.

Aquest debat l’he tingut moltes vegades amb els amics antitaurins de Manlleu, millor poder influir en els partits parlamentaris que no competir-hi.

Millor un grup de pressió que un partit marginal (descrptiu, no pejoratiu), no? Qüestió d’eficàcia.

[@more@]

2 comentaris

Buhomil Hrabal, entre trens vigilats rigorosament i segells al cul de la telegrafista

Publicat el 7 agost 2006 per jordi11

Aquest cap de setmana he acabat dos llibre, molt diferents: de Buhomil Hrabal, Trens rigorosament vigilats, l’altre era una biografia de Milosevic, del catedràtic de l’UAB Veiga.

Veieu? són molt diferents, són les coses de llegir més d’un llibre a l’hora, jo tinc la mania de llegir-ne entre 3 i 4 quatre, i haig de buscar que siguin bastant diferents, si no, hom es perd. Recordo el mal tràngol de llegir dos llibre de Kundera a l’hora, al final barrejava les històries i al final et penses que hi ha coses penjades, fils argumentals que es tallen. El que passà, però, és que aquests fils argumentals estaven en l’altre llibre. Un embolic! Així que la diferència entre llibres que es llegeixen a l’hora ha de ser important.

Ara mateix estic llegint Els diputats catalans a les Corts Constituents republicanes (1931-1933). Nacionalisme, possibilisme i reformisme social, de l’Arnau Gonzàlez i Vilalta. Aquest és el del tren o el bus, de Barcelona a Osona o a l'inrevés.

El de Milosevic era el del… lavabo, un dels llocs més tranquils per llegir. Ara haig de decidir quin me n’emporto allà.

El de Hrabal era el d’habitació, el d'abans d'anar a dormir o el de lectura relaxada. Ara l'he substituït per un llibre que algú em va regalar amb la intenció de viure cada dia un sant Jordi amb mi, el llibre és Després de tot, de Martí i Pol.

Però bé, m’agradaria parlar-vos del llibre de Hrabal. A mi la literatura d’autors de l’Europa Central no germànica, la que abans en dèiem de l’est, per disgust de Milan Kundera.

La novel·la Trens rigorosament vigilats diuen que és la millor de Hrabal, un autor txec, com Kundera. És una novel·la ambientada en el protectorat txec del III Reich i el protagonista és un factor d’una estació de tren (em va sorprendre que un factor fos el què és, mireu aquí), el qual viu ingènuament però que té alguns traumes personals, familiars i sexuals.

La novel·la traspua un humor deliciós, que aporta un toc encara més tràgic en l’ambient de finals de guerra mundial, en les explicacions de les desgràcies i crueltats humanes, que s’accentuen quan els uniformes militars s’imposen al sentit cívic.

Us convido a llegir el llibre, on el protagonista comparteix estació amb un cap d’estació que sempre va empastifat de caques de coloms, doncs té un colomar d’ocells polonesos enorme. També comparteix lloc de treball amb un altre factor, que es fa famós en tot el món ferroviari txec, després que en una nit d’avorriment es dediqués a plantar segells de l’estació al cul de la telegrafista, quina imatge més memorable! Després el volen penalitzar per haver humiliat la llengua alemanya, doncs els segells eren amb aquesta llengua…

Una novel·la, com he dit abans, d’humor sublim i que ens acosta a la humanitat des d’una intimitat vivencial del protagonista que és qui narra la història, d'una forma molt propera, una de les característiques de Hrabal.

[@more@]

1 comentari

Armandquintana.cat, homenatge continuat

Publicat el 4 agost 2006 per jordi11

Armand Quintana, aquest patriota català que tenia la llengua com a pacífica arma de lluita per Catalunya, ja té pàgina web. L’ajuntament de Tavèrnoles la va presentar ahir, amb un acte concorregut i amb la presència de la poetessa Pilar Cabot, vídua de l’Armand, el Lluís Solà, quin gran orador! I el Pep Sala, a més de molts admiradors de l’Armand Quintana.

La web, que encara ha de créixer molt, serà un espai de trobada amb l’obra i la personalitat de l’Armand Quintana, perquè, com va dir el Pep Sala, no permetem que es practiqui l’¡esposrt nacional de l’oblit amb l’Armand”.

El Lluís Solà va homenatjar el seu amic amb una defensa de la nostra llengua, el català, del qual ens hem de fer responsables i defensar-la, que no es pot fer de cap millor manera que usant-la. Solà, amb la seva vehement oratòria va sentenciar que “la llengua ens posseeix als individus i que ens fa servir de connexió a un llegat d’un passat amb el present “ i que nosaltres l’hem d’impulsar cap al futur. Solà també va denunciar el procés d’anorreament de llengües nacionals com el català, el quetxua, el bretó, el basc,… per part d’Estats que no respecten la pluralitat, i “què no és pluralitat sinó la humanitat?” es va preguntà el poeta.

Va ser un homenatge molt bonic, un homenatge que es perllongarà en el temps a través de la web de l’Armand Quintana. Un dels impulsors de la web, Jordi Font, va afirmar que l’Armand hauria estat un gran internauta i que es lamentava d’haver arribat tard a la revolució d’internet. Ara hi serà present, reforçant la presència de la nostra llengua a la xarxa.

Després de l’homenatge van venir les converses fent un pica-pica, en vaig poder viure una de molt interessant, que el Josep Maria Freixanet explica al seu bloc.

Catalunya oblida massa fàcil, i no ens podem permetre que l’homenot Armand Quintana es perdi en el forat negre de la ignorància.

Que aquest post sigui un petit humil homenatge a tu, Armand.

Web de l'Armand: www.armandquintana.com

[@more@]

Comentaris tancats a Armandquintana.cat, homenatge continuat

Fidel Castro: revolucionari antiimperialista o dictador?

Publicat el 3 agost 2006 per jordi11

Fidel està malalt, algú diu que haurà de deixar el poder, de moment l’ha delegat temporalment al seu germà Raúl, que per cert, és admirador d’Stalin.

L’exili exterior comença a celebrar una fi de dictadura que no se sap si serà pròxima o no. A l’interior de la illa hi ha incertesa. Granma, el diari oficial de la Cuba castrista il·lustra una illa desitjosa de la millora del líder revolucionari, un “joven de 80 años”.

Pel món hi ha divisió entre els que asseguren que millorarà, com Chávez,, els que ho desitgen, com el govern de Zapatero, els que volen que deixi el poder i creuen que ara és un bon moment i els que desitgen que mori. Aquests últims, n’hi ha de revanxistes i d’altres que els agradaria aplicar el mètode espanyol d’aconseguir la democràcia, que el dictador mori al llit. El Francesc Marc Álvaro exalta aquest mètode dient que mentre els dictadors visquin els que han patit les dictadures pateixen. Jo crec que, per dignitat democràtica, els dictadors no poden morir al llit.

Però és Fidel Castro un dictador o un revolucionari antiimperialista?

Quan Castro estava a la Sierra Morena amb una colla de barbuts guerrillers, que s’enfrontaven al dictador titella dels americans, el president Batista, el seu ideari era nacionalista, demòcrata i amb sensibilitat social, primer abraçant el socialcristianisme i després el socialisme, malgrat tot, no es va declarar marxista-leninsta fins al repudi total de Washington.

Castro va ser un alliberador de Cuba, que s’havia convertit en bordell i casino dels americans, va fer caure el corrupte i autoritari règim de Batista i va aconseguir la sobirania de Cuba, desempallegant-se del tutela ianqui. Amb el Che va ser un revolucionari antiimperialista, que fins i tot tenia admiradors en els sectors més liberals dels EE.UU.

Però Castro va prendre una deriva autoritària, va abraçar el marxisme-leninisme per aconseguir un aliat que el protegís de l’agressió americana, tant militar (com el fallit desembarcament a la badia de Cochinos, com econòmica, en forma de bloqueig econòmic i comercial. Ara Cuba és una dictadura, un dels estats amb més periodistes ala presó, un país on es persegueixen els homosexuals i els opositors polítics.

El Castrisme té un pes més moral que de potència regional i política, el Castrisme representa l’antiimperialisme americà, és un referent polític pels països que senten la tutela de Washington i sen volen desempallegar.

El Castrisme és un referent de llibertat nacional en forma de dictadura política.

Dictadura o Revolució antiimperialista? La història jutjarà… malgrat qui l’escrigui.

Clica aquí per veure fotos del Washington Post del Castrisme

La revolució cubana segons Woody Allen: Bananas

[@more@]

Comentaris tancats a Fidel Castro: revolucionari antiimperialista o dictador?

Memòries històriques

Publicat el 2 agost 2006 per jordi11

Som en temps de recuperació de la memòria històrica. Hem d’escampar la boira espessa que hi ha damunt un passat, que va ser manipulat, mutilat i disfressat de sotana, camises blaves, de militars, policies i bigotis perfilats, sinistrament estrets damunt uns llavis i sota uns nassos que suportaven unes sinistres ulleres fosques.

Tenim un conseller a la Generalitat que ha fet busos de l’estatut i ha anat a tirar-se fotos amb el ZP, fotos de pactes tancats per altri. Teòricament, aquest conseller també havia de treballar per la recuperació de la memòria històrica, s’acaba la legislatura, després de l’expulsió d’un dels pares del govern, i la feina no s’ha fet, ara es voldria fer a corre cuita.

A Madrid, també han treballat la memòria històrica, però el president, exaltat de paraula i moderadíssim de moviment, amb algunes excepcions, tampoc sembla que acompleixi les expectatives creades.

Però jo em vull aturar per reflexionar sobre la memòria històrica. Com a historiador, tinc clar que la història la escriuen i reescriuen els vencedors del present. I quan això es fa es posa èmfasis en alguns aspectes i d’altres s’ignoren.

A mi em preocupa que quan es parli de memòria històrica, es contempli una memòria de curta volada, que la memòria històrica del nostre país sigui la de l’oposició a la dictadura franquista i, massa sovint, molt limitat a l’oposició comunista, bàsicament del PSUC. Ningú negarà la seva importància, però tampoc cal oblidar d’altres oposicions.

Però la memòria històrica també hauria de contemplar altres aspectes del nostre passat que expliqui el nostre present. Penso amb la guerra de Successió, amb el tràgic 11 de setembre de 1714 que ens va anorrear com a país sobirà.

També podríem parlar de la Guerra dels Segadors o de secessió, que ens dóna el nostre himne, que canta la lluita dels catalans per la seva independència. Llavors, al 1640 també hi lluitava Portugal, que se’n va sortir.

La recuperació de la memòria històrica, tinguem-ho clar, és un fet de justícia, però també una acció política. Les víctimes del franquisme necessiten una justícia que se’ls hi ha negat, els demòcrates ho hem d’exigir, però recuperant la nostra memòria col·lectiva no ens quedem aquí.

[@more@]

3 comentaris

Sessió d’exorcisme del democratacristià Espadaler

Publicat el 28 juliol 2006 per jordi11

El democratacristià (o socialcristià, segons el Duran i Lleida) Ramon Espadaler ha fet una nova sessió d’exorcisme polític contra el tripartit o govern catalanista i d’esquerres, com vulgueu.

Els de Mas i Duran ara fan una campanya anomenada de la caixa negra del tripartit, una campanya mediàtica made in Madí, que un home com Espadaler no li acaba de treure-li el suc. No és el mateix que veure el Madí, irradiant autosuficiència i pedantaria entre les ones engominades, amb un somriure ben perlat. És tot un bulldozer de campanya electoral aquest Madí!

Però anem amb l’Espadaler, flanquejat pels convergents Salom i Raventós i pel demòcratacristià Sala, dient que el tripartit ha estat un mal negoci per Catalunya i la comarca. d’Osona. Això, jugant a la botifarra és sortir amb l’as sense que hagi sortit la manilla…

Podríem parlar de les escoles bressol que la Generalitat ha ajudat a municipalitzar o a crear (potser això no importa a Espadaler, ni a CiU de Torelló que no van donar suport a la mesura), de l’IES de Tona, del Fortià Solà de Torelló, entre d’altres, així com a millores i ampliacions de CEIP i IES de la comarca.

També podríem parlar de la Llei de Barris, on a la ciutat, que diuen que el senyor Espadaler algun dia s’atrevirà a presentar-se per alcalde, llueix una web ben vistosa sobre la Llei de Barris. Manlleu és un dels altres grans beneficiats. Ara, els francesos comencen a estudiar en aplicar aquesta Llei de Barris.

També d’una política de defensa del petit i mitjà comerç i una política turística made in Catalonia.

Podríem parlar del Pacte Nacional per l’Educació, de la Llei de Polítiques per la Joventut, o accions per posar les bases per fer una política efectiva d’ara endavant, com ara al mapa de necessitats per la gent gran, o de les abans esmentades escoles bressol.

Hi ha coses a criticar, podríem parlar del Carmel, d’una manca d’experiència de govern de coalició a nivell nacional, ja que a vegades el Maragall encara es pensava que això era com un ajuntament, amb un alcalde. Ja veiem com ha acabat aquest tripartit, però això no treu que el balança sigui bo, en una legislatura marcada per l’accent social, moltes vegades tapat pel debat estatutari. Clicant aquí podeu veure un balanç de la legislatura.

Però bé, parlant de negoci no serà el que fan els amics de la sociovergència amb els peatges socials i econòmics del país que ens ha condemnat a continuar patir el Mas amb el seu pacte amb Zapatero, oi? Aquest és el mal negoci més gran pels catalans i catalanes, inclosos els d’Osona, del tripartit, però l’altre tripartit, el de l’Estatut: PSOE, Mas i ICV.

[@more@]

3 comentaris

El taulell d’escacs libanès

Publicat el 26 juliol 2006 per jordi11

Mentre els tancs Merkava d’Israel avancen pel Líban, els coets Katiuixa d’Hezbol.là cauen sobre el nord de l’estat de l’estrella de David. Alhora, míssils hebreus destrueixen cases de palestines. Cases libaneses també han estat arrasades per aquests míssils.

La lògica de la força es torna a imposar al Pròxim Orient. Aquesta lògica es fonamenta en creure que quan Israel vol cedir és que és dèbil, llavors els radicals de l’altre bàndol ataquen l’estat hebreu. Però a Tel-Aviv, capital d’Israel, els Primers Ministres tenen el principi d’actuar militarment per donar una imatge de força i poder davant un poble on molts pensen que necessita polítics militars, més estrategues en la guerra que bons administradors del benestar de les persones.

El Líban és, de nou, el taulell d’escacs on els peons són els libanesos, que cauen per interessos estrangers. Fa masses anys que moren libanesos per interessos aliens. Una guerra civil que semblava inacabable va arrasar el petit país dels cedres, palestins i sirians lluitaven contra Israel en sòl libanès.

Ara, amb una Síria debilitada, és l’Iran dels Aiatol·làs que pren la iniciativa i a través de la influència que Damasc té sobre el Líban i a través de les milícies islàmiques d’Hezbol.là ataca el seu màxim enemic, l’Amèrica de l’imperial i arrogant Bush a través d’atacar Israel.

Iran i els EE.UU. lluiten per la seva hegemonia en la zona, damunt el taulell de joc moren libanesos, palestins i jueus. Sense oblidar els iraquians.

Em sembla indigne la polarització Israel-Palestins/àrabs, quan en aquests moments hauríem de parlar d’EE.UU./Iran, els qui mouen els fils però que no hi posen les víctimes.

[@more@]

1 comentari