El bloc de Jordi Casals i Prat

Per primera vegada en la història del catalanisme polític, una part important del catalanisme s’ha plantat i ha dit “No”.

Per primera vegada, bona part del catalanisme s’ha atrevit a dir “no n’hi ha prou amb una petita passeta endavant, necessitem més”.

El catalanisme polític, fins ara, s’havia mogut gairebé en tota la seva totalitat a través de la recuperació de l’autogovern, reiteradament manllevat pels espanyols (i francesos), i després a base de petites reformes per millorar l’autonomia. Sempre d’una manera uniforme, tot el catalanisme a una.

Però això s’ha acabat, Esquerra tenia la responsabilitat històrica de defensar el rebuig a un estatut insuficient.

A algú li pot semblar frustrant perdre 7 a 3. Però en unes condicions tant adverses (monocolor mediàtic, partits hegemònics, grups econòmics dominants pel Sí) era molt difícil. Compartir butlleta pel No amb el PP d’Acebes tampoc no ha ajudat gaire. Quanta gent ha renegat del No a l’ensumar-se l’olor de sofre de l’Aznarisme?

Aquest No, minoritari però no testimonial, serà el record per molts quan vegem que amb el nou estatut no arriba l’Espanya plurinacional, quan vegem que la Catalunya dels peatges socials i econòmics continua i que el valor de mitja terminal de Barajas no serveix per donar oxigen a les infrastructures del país.

Com no hi havia un sol No, tampoc hem d’oblidar que no hi havia un sol Sí, i molts d’aquests es ficaven a l’urna amb el nas tapat o amb cara de resignació. L’entusiasme del peix al cove es va diluint.

El present és de treball i de transformació de polítiques socials i nacionals pel benestar dels catalans i catalanes. El futur és d’ambició i de llibertat.

No en tinc cap dubte.

[@more@]

Tweet

Aquest cap de setmana m'he estrenat al Diari de Vic, un setmanari gratuït, que a més té la seva versió digital.

Dirigit pel periodista Josep Costa, que en la meva infància era l'home del temps d'Osona, l'edició paper és de molt bona qualitat, entre molt bé per la vista, cosa molt important si et vols endinsar-te en la lectura. Vivim en la cultura dels ulls.

Podeu trobar el meu article "Un no patriota i social" aquí o la secció d'opinió del Diari de Vic.

Avui és dia de reflexió, la lectura ajuda a reflexionar, també un bon sopar amb una millor sobretaula.

[@more@]

UN NO PATRIOTA I SOCIAL

El Sí està ple d'anti-PP, buit de raó i ple d'estómac. El Partit Popular és un partit enemic de la Catalunya nacional, no de la provincial. Als Acebes i Rajoy de torn els agradaria una Generalitat a l'estil d'una Diputació, ja ho va dir Rajoy, que construïs carreteres i poca cosa més. Ell, d'això en diu liberalisme, d'altre en diem centralisme, perquè ell, com a Ministre, no es va dedicar a tapar forats de les carreteres. Però això tothom ho sap. I això, no justifica un vot en clau de país. Sent anti-PP no construïrem el país, la nació es construeix des del patriotisme i amb vocació nacional, com la de Josep Benet, Paco Candel, Isabel-Clara Simó, Héctor López-Bofill, Muriel Casals, Oriol Junqueras, Isabel Pallarès, Ramon Tremosa, i molts d'altres catalans i catalanes que estan pel NO.

El 18 de juny ens juguem ser o no ser una nació, tenir o no tenir un sistema de finançament que acabi amb l'espoli fiscal i amb el dèficit en infraestructures. Ser o no ser un protagonista en aquest món globalitzat i en la UE. Per ser tot això, cal dir NO.

No al pacte de la poltrona de Mas i ZP, de la poltrona de la presidència del Zapatero, de la de la presidència de la Generalitat per Mas i la de ministre per Duran.

No al pacte de la submissió de PSC vers el PSOE i la verda i ecologista d'ICV vers el PSC.

I és que unes cadires i cotes de poder partidistes no valen una atenció als nostres avis i àvies, ni les beques per estudiants, ni una escola sense barracons. I això, és el que comporta el finançament estèril que avorta les noves competències pactat per Mas i ZP. Zapatero promet que serà generós (amb els nostres calés!), però Zapatero encara pot prometre?

El diumenge votem No per no hipotecar Catalunya amb una asfíxia econòmica, la paràlisi de polítiques socials.

Votem No perquè Catalunya ha d'existir com una nació i la sociovergència estatutària ens vol esborrar.

Tweet

Els de Més la Marxa, diari de la comarca d’Osona m’han publicat l’article que podeu trobar a continuació (clica aquí per llegir-lo sencer).

Ara en podeu llegir aquest boció:

"Als republicans se’ns acusa de ser uns intransigents, maximalistes i ancorats en la cultura del No. Bé, si haguéssim estat maximalistes no hauríem entrat a elaborar un estatut nou sinó a fer una constitució catalana. Esquerra va cedir, esperant que la resta no sobiranista també cedís. No ha estat així, el PSC, amb el seu germà gran, el PSOE, s’han estancat en un autonomisme de tall regional i CiU en la seva avidesa de poder al preu que sigui"

(també podeu trobar aquest article a opinió nacional. "Un NO d’esquerres i bo per Catalunya")

[@more@]

Els fills del tripartit havien de ser les polítiques del pacte del Tinell i un nou estatut, que havia de donar resposta a les necessitats econòmiques dels catalans, al reconeixement nacional de Catalunya, a establir unes relacions bilaterals amb Espanya i a eixamplar i blindar competències, amb el finançament necessari per suportar-les.

Ara ens trobem davant un referèndum, amb un bloc de partits pel Sí, format pel PSC, CiU i ICV (que va córrer a sortir a la foto, potser seguint la històrica tesi guerrista de "qui es mogui no surt a al foto"), i un bloc del No, tant heterogeni com el de l’immobilista i fins i tot reaccionari del PP (malgrat que l’estatut que es referenda és gairebé una còpia de la proposta de Piqué al Parlament) i el d’Esquerra, del rebuig a la desnaturalització del text aprovat el Parlament.

Tweet

Un osonenc, jugador d’hoquei sobre patins, fet al CP Vic i actualment militant al F.C. Barcelona, va declarar que no volia jugar més amb la selecció espanyola, que la seva selecció era la catalana.

Miquel Masoliver, en 24 hores, ha hagut de rectificar perquè les lleis espanyoles l’amenaçaven de no poder exercir la seva professió per un període d’entre 2 i 5 anys.

La Constitució espanyola diu que tothom té dret a un lloc e treball. Però el patriotisme coaccionador, fatxenda, espanyol passa per damunt dels drets bàsics de les persones.

A l’Espanya plural que ens promet (ha ha !) Zapatero el nacionalisme esportiu passa per damunt dels drets constitucionals.

Diuen que les seleccions esportives són anticonstitucionals, la sociovergència estatutària es justifica així per no incloure-ho a l’estatut.

Els catalans no podem tenir seleccions nacionals (per què som un preàmbul?) i a sobre ens obliguen sota amenaces a anar a l’espanyola.

Espanya plural? Igualtat entre ciutadans?

Vergonya demòcrata i humiliació nacional…

[@more@]

Tweet

El Sí està ple d’anti-PP, buit de raó i ple d’estómac. El Partit Popular és un partit enemic de la Catalunya nacional, no de la provincial. Als Acebes i Rajoy de torn els agradaria una Generalitat a l’estil d’una Diputació, ja ho va dir Rajoy, que construïs carreteres i poca cosa més. Ell, d’això en diu liberalisme, d’altre en diem centralisme, perquè ell, com a Ministre, no es va dedicar a tapar forats de les carreteres.

Però això tothom ho sap. I això, no justifica un vot en clau de país. Sent anti-PP no construïrem el país, la nació es construeix des del patriotisme i amb vocació nacional, com la de Josep Benet, Paco Candel, Isabel-Clara Simó, Héctor López-Bofill, Muriel Casals, Oriol Junqueras, Isabel Pallarès, Ramon Tremosa, i molts d’altres catalans i catalanes que estan pel NO.

El 18 de juny ens juguem ser o no ser una nació, tenir o no tenir un sistema de finançament que acabi amb l’espoli fiscal i amb el dèficit en infraestructures. Ser o no ser un protagonista en aquest món globalitzat i en la UE.

Per ser tot això, cal dir NO.

No al pacte de la poltrona de Mas i ZP, de la poltrona de la presidència del Zapatero, de la de la presidència de la Generalitat per Mas i la de ministre per Duran.

No al pacte de la submissió de PSC vers el PSOE i la verda i ecologista d’ICV vers el PSC.

I és que unes cadires i cotes de poder partidistes no valen una atenció als nostres avis i àvies, ni les beques per estudiants, ni una escola sense barracons. I això, és el que comporta el finançament estèril que avorta les noves competències pactat per Mas i ZP.

Zapatero promet que serà generós (amb els nostres calés!), però Zapatero encara pot prometre?

El diumenge votem No per no hipotecar Catalunya amb una asfíxia econòmica, la paràlisi de polítiques socials. Votem No perquè Catalunya ha d’existir com una nació i la sociovergència estatutària ens vol esborrar.

Un enllaç interessant: Sindiclistes pel NO (clica aquí)

[@more@]

Tweet

Benvolgut cunyat empresari,

T’escric després de la conversa que hem tingut sobre l’estatut. M’ha quedat un regust bastant amargant.

Per primera vegada en molt de temps creia que podríem tenir una conversa política i ens posaríem d’acord.

Sempre em retreies amb una gran vehemència que els d’Esquerra eren anti-empresaris i et feies el sord quan et preguntava que ERC no som un partit anti-empresari, al contrari, que confiem des d’una perspectiva de justícia social i nacional amb els empresaris catalans, els que es deixen la salut, si cal, per crear riquesa en aquest país nostra . Però desconfiem d’aquests empresaris que creixen a l’ombra de l’administració i que l’únic risc que tenen és el d’ensopegar mentre pugen per les escales cap a consells d’administracions de monstres privatitzats i/o especulatius o els caps d’empresaris que mai ho han estat (com el senyor Cuevas). Aquests, més que empresaris, són paràsits en el teixit productiu.

Jo, cunyat, sé que tu ets un dels que s’hi deixen la pell, que potser creus que no ho fas per patriotisme, sinó que ho fas pels teus i pel teu projecte d’empresa. I què crea una nació sinó les famílies (de tots els tipus) i els treballadors (i empresaris), els ciutadans, tots?

Creia, sincerament, tu que has voltat món, que te n’adonaries que érem un país amb un gran potencial humà però maltractat. Castigat per un estat de tarannà de metròpoli colonial, espoliant-nos un 7,5% del nostre PIB i marginant-nos en inversions per infraestructures.

Cunyat, que el sistema de finançament és el mateix que ara! que no s’acabarà amb l’espoli fiscal, que el 7’5% del PIB que tu ajudes a produir se n’anirà a Madrid i no tornarà mai (o potser en forma d’insult). Que hauràs de continuar anant a Madrid per anar a veure la fàbrica de Mèxic, que et continuaràs embussant a la C-17 i l’autopista (que continuaràs pagant).

Em pensava que t’adonaries que és necessari fer un salt endavant, no cap a l’abisme, sinó per saltar-nos el, deixar enrera l’abisme d’una societat i una economia asfixiada. Que t’adonaries que el nacionalisme només té raó d’existir si es compte amb les persones i serveix per servir-les, amb dotacions pressupostaries per l’educació, la salut i el benestar. Però també pels empresaris i el teixit econòmic d’aquest país.

I, cunyat meu, aquest estatut que ens fan votar i que tu em retreus que jo voti que no, no donarà cap tipus de resposta, ni a tu ni a mi.

M’has parlat de petits avenços, però no me’ls has sabut dir. Jo t’he ajudat: Justícia. Res més. T’has posat nerviós i m’has preguntat que què li estava dient, que tothom que defensa els SÍ enganya o està enganyat? Jo no t’he respost.

Atentament un NO ben afectuós,

Jordi

PS: et recomano aquesta web: http://www.economistespelno.com

[@more@]

Tweet

Aquest diumenge vaig anar a cinema. Al Cinem Nou de Vic.

La pel·lícula escollida va ser “Galatasaray-Dépor (One day in Europe)”, on s’expliquen quatre històries que succeeixen a Moscou, Estambul, Santiago de Compostela i Berlín, amb el nexe d’un robatori i un “conflicte” intercultural a través de l’encontre entre víctima i policia. Em va agradar.

Però el vespre em va portar dues situacions no molt agradables.

La primera fou veure que, a Vic, és difícil sopar abans de les 9 del vespres i que les pel·lícules al cinema solen acabar a quarts de 12 o les 12, quan també és complicat entaular-se.

La segona situació va ser més desagradable. No és la primera que m’havia passat, concretament era la tercera. Vaig entrar a la sala i el cinema era per mi, l’acompanyant i un altre espectador, ben solitari.

El primer cop que m’havia passat era amb la pel·lícula “Yo puta”, a fora queia un diluvi i a dins hi havia goteres. El segon cop era la pel·lícula “Love me tender”, llavors vaig estar ben sol. Em feia cosa fins i tot riure, la soledat i el silenci amagat darrera les paraules doblades del guió em cohibien.

El cinema Nou de Vic no crec que sigui gaire rentable, però és l’únic cinema on hi tenen cabuda les pel·lícules menys comercials. A la comarca hi ha gent que li agraden aquestes pel·lícules, el Cine Club i la Filmoteca de Vic així ho demostren. Potser el cinema Nou hauria de donar cabuda a les VOS.

Jo ja engegaria una campanya per salvar el cinema Nou, aprofitem el dia de l’espectador, podríem apretar perquè facin sessió doble (recordo perfectament el gaudi de veure dues pel·lícules seguides al cinema Maldà de Barcelona). De moment no està amenaçat, però tard o d’hora pot arribar l’amenaça, segons el mercat immobiliari, segurament.

Així que SALVEM EL CINEMA NOU!

[@more@]

Tweet

El prolífic mediàticament (en alguns llocs més que altres) i en quan a crear conflictivitat social, Josep Anglada, falangista de pro i xenòfob de fet, líder de l’apocalíptica Plataforma x Catalunya a la fi s’ha posicionat estatutàriament. Ho ha fet a Manlleu, on una moció presentada per Convergència a favor de l’estatut de Mas i el PSOE. Podeu llegir-ho en aquest post del bloc Fent la viu-viu, si no heu tingut accés a la premsa comarcal d’Osona. Com molt bé diu, el periodista posa molt més d’èmfasi en la coincidència d’ERC i el PP que el de PxC amb PSC i convergents.

En la votació de la moció es va poder visualitzar algunes cosetes interessants i per tots els públics:

a) pels morbosos, el vot conjunt d’Esquerra i el PP.

b) Pels amants de la micropolítica recreativa, la decisió hamletiana de la regidora d’Iniciativa i ex-regidora d’Esquerra, Dolors Arumí, que es va abstenir. Segurament els dubtes estatutaris són profunds a ICV, i molt més a EUiA.

c) Per la gent de l’oasi de la Catalunya submisa, veure un vot sociovergent a favor d’un estatut lampedusià, que tot sembla que ho canvarà (pel soroll, sobretot), però que res transformarà.

d) Pels amants de les emocions fortes, amb la resolució de la votació amb el vot qualitatiu de l’alcalde a favor del NO

Però hi ha un aspecte dels bons, encara que hagi passat força desapercebut. La Plataforma x Catalunya va votar al costat de CiU i PSC a favor de l’Estatut.

Ahir l’alcalde de Torelló, després del Ple, amb un somriure maliciós, em recordava els companys de viatge amb el NO, concretament els Acebes and Co, a l’estil del lema “xusquero” del PSC El PP utilitzarà el teu No contra Catalunya. Gràcies a l’Anglada vaig poder respondre-li amb un somriure maliciós, també.

Em pregunto si es retraurà al PSC i a CiU (i a ICV) que votin amb la Plataforma x Catalunya. Jo ho faré sempre que invoquin el meu somriure maliciós.

[@more@]

Tweet

De nou el silenci ha envoltat la prèvia i part de l’acció de la Plataforma pel Dret a Decidir. L’actuació dels mitjans de comunicació en el procés de pre-campanya (ai la campanya!) m’està xocant.

Què pot ajuntar El Periódico, La Vanguardia i L’Avui? La Catalunya submisa de l’stablishment polític català. El silenci davant el NO (o la seva caricaturització) és un exemple del pensament únic de la Catalunya submisa.

La crònica de El Periódico dirigit per un germà Nadal (quina gran família, potser una de les més influents en l’actual catalana), signada per Xavier Barrena, ens mostra un acte amb menys de 1.000 persones (ho demostra amb una foto parcial) i amb uns oradors freakis i avorrits (perquè van parlar de la LOFCA…).

L’Avui, al servei de la pàtria (així m’ho han dit diferents subscriptors) no surt la notícia a la portada, i la crònica, firmada per David Miró, segueix una línia editorial “ridiculista”. Això sí, diu que hi havia uns 2.000 “ridiculistes” torrats al sol. També es denota una certa irritació de Miró per haver-lo fet perdre un dissabte a la tarda sota un sol que pica, i molt!

Per acabar em ve al cap l’entrevista que li han programat a la Mònica Terribas amb el gran patriarca hispànic del gran tarannà infal·lible: Zapatero, també pare (adoptiu) de la pàtria catalana. A la Terribas fins i tot li avançaran l’horari. Tinc morbo per saber si li farà preguntes incisives i si li ensenyarà el vídeo de la gran mentida, on ZP prometia la terra promesa estatutària (la bona) als catalan(et)s.

Catalunya és una nació mutilada mediàticament, li manca una extremitat, un braç o una cama.

Catalunya té diaris de l’esquerra autonomista (El Periódico), de la dreta autonomista (L’Avui), l’esquerra espanyolista (El País) i la dreta espanyolista (ABC, El Mundo i La Razón). Llavors tenim la premsa del poder (La Vanguardia) i un diari que encara no spa què vol ser quan sigui gran, que és el Punt (la realitat és que molta gent tenia confiança en què s’erigís en la veu de l’esquerra nacional. Va fer llufa.

Els serveis informatiu de la Corpo (Tv3 i Catalunya Ràdio) són 100% oficialistes, enlloc de ser públics.

De les ràdios de continguts generalistes tenim l’abans esmentada Catalunya Ràdio, SER (PsoeRISA), La COPE (només aptes per masoquistes, que n’hi ha molts, i sàdics, que també n’hi ha molts) i els de RAC-1, que tendeixen a la crítica eterna del Joan Bosch a la prudència pro-governamental dels Godó.

(Ara he vist que el Bassas entrevistarà a Zapatero per primera vegada… just ara!)

Però, de moment, ens queda la xarxa. Repeteixo: de moment.

Me’n vaig a llegir a Villatoro, escriptor i periodista (no és res més que això per l’Avui…) i al classista Sostres, a veure si trenquen el pensament únic estatutari…Ha! Ha! (riure per no plorar).

[@more@]

Tweet

Ha estat un cap de setmana reivindicatiu i mobilitzat. Avui diumenge he anat a la 5a “Caminada per una Vall del Ges més neta”, enguany pel nou projecte d’incineradora per Sant Pere de Torelló. Malgrat les nombroses comunions d’aquest assolellat diumenge, l’assistència feia goig, el dia també. Com en cada edició, augmenten les adhesions de col·lectius d’arreu del país. És un goig veure l’empenta d’aquests ciutadans i ciutadanes de la Vall del Ges, que des de molts altaveus oficials se’ls ha atacat i molt.

El dissabte em va tocar anar a la concentració de la Plataforma pel dret a decidir, a Plaça Catalunya. Amb l’Arseni i l’Aina ens vam plantar al centre, per arreserar-nos a l’ombra d‘un lateral de la plaça. Un cop va començar l’acte vam anar a prendre al sol patriòtic de l’acte.

Xavier Serrat i Elisneda Romeu fent d’speakers, llegint el manifest amb fermesa i a duo, van ser seguits per l’arenga patriòtica de l’Oriol Junqueres, pel discurs serenament ferm de l’Héctor López-Bofill, al principi tímid per acabar brillant; per l’economista Elisenda Paluzié (va explicar perfectament l’engany del sistema de finançament pactat per Mas i ZP), Sergi Perelló, de la Intersindical, per un emotiu Diosdado Toledano, del corrent Rojos/Roges d’EUiA (deuen quedar restes lliures d’aquell PSUC congelat per Ribó!) i un dels acomiadats de Seat, per Xevi Safont, de la plataforma Diguem No, i per Mònica Sabata, de la Plataforma pel Dret de Decidir.

No sabria dir quanta gent hi havia concentrada, la plaça estava plena. Potser caldria preguntar a Contrastant. Això sí era una presència coral, amb Maulets intercanviant fulletons amb militants de la JERC, membres d’Estat Català al costat dels de Lluita Internacionalista, Ecologistes varis, els de Revolta Global, el Xirinachs i diferents membres d’Esquerra, enmig de la gent.

Tot ho envoltava un ambient d’il·lusió i responsabilitat civil i patriòtica. També de justícia social. Paluzié, Toledano i Perelló ho van deixar ben clar.

[@more@]

Tweet