El bloc de Jordi Casals i Prat

Ahir, en l’últim Ple abans de les vacances, vam aprovar el nom de diferents carrers.

La feina es va fer en una comissió, amb representants dels grups municipals, de l’ADET, associacions de veïns i el senyor Prat com erudit.

En la comissió vam tenir en compte diferents aspectes a l’hora de posar noms a aquests carrers de Torelló.

L’aspecte identitari de Torelló, amb noms que fan referència a espais emblemàtics com ara el Mas Torra, la Caseta d’en Muntadas o de l’Agrària, que ens ha de permetre mantenir el record i el passat després de les urbanitzacions dels Plans Parcials que hauran esborrat del mapa aquests edificis.

També hi podem trobar torellonencs o persones vinculades amb el municipi amb mèrits de tots tipus, alguns de tristos i que ens ajudaran a mantenir la memòria històrica de casa nostra, com ara el de Bonaventura Cutrina, assassinat al camp d’extermini nazi de Gusen, també de Ramon Vinyeta, medalla d’honor de Torelló i que esperem que es respecti el compromís de batejar amb el seu nom el parc de davant del carrer, en memòria al seu amor al paisatge, caminat i fotografiat per ell mateix. També hi trobem Onofre Novellas o el mestre de Sant Vicenç Josep Aguilar i Vallbona.

Hi trobem noms de l’art i la cultura catalana, com Joan Brossa, Apel·les Mestres, Miquel Martí i Pol, Santiago Rusiñol, Mercè Rodoreda, Caterina Albert, Montserrat Roig o Lola Anglada. Personatges del coneixement com el geògraf Pau Vila o l’arquitecte Pericas, amb algun record arquitectònic per Torelló.

Personatges històrics com Francesc Macià que tindrà una avinguda (per cert, essent militar va estar a Torelló on diuen que vafer forces amigues…), l’advocat laborista assassinat per pistolers de la patronal Francesc Layret, l’anarquista Frederica Montseny, així com un carrer commemorant l’Assemblea de Catalunya.

Podem dir que amb l’aprovació d’aquests carrers, Torelló ret homenatge a convilatans il·lustres, a gent compromesa i fins i tot màrtir per les llibertats del país, així com a la cultura i el coneixement del nostre país i amb una presència femenina, una manera de fer visible, a Torelló, un protagonista massa invisible de la nostra història.

Per cert, el Passatge d’Espanya ha sobreviscut, teòricament a l’espera d’una consulta als pocs veïns que hi viuen.

Ah! tampoc n’hi ha cap de l’estatut, a que no quedava bé ni "Estatut de Mas-ZP" ni el de "Estatut de la Moncloa"… és broma!

[@more@]

Tweet

El divendres passat vam fer congrés comarcal a Torelló. Vam elegir els candidats d’Esquerra de la comarca per les llistes de les eleccions al Parlament.

Amb una vuitantena de militants allà presents, vam elegir a Josep Maria Freixanet com “cap de llista”, és a dir com el nostre home amb possibilitats de sortir elegit al Parlament. Va ser un gran congrés, el més concorregut dels últims temps, amb un Freixanet esplèndid, un Pere Prat contundent i una gran llista d’acompanyants amb el Jaume Mas, la Gràcia i l’alcaldessa de Tona Futur, Antònia Serra. Per acabar, el Ramon Fabre ens va presentar els tres eixos programàtics d’Esquerra-Osona, la tríada: Ciutadania – Empresa – Territori

El Josep Maria és el nostre diputat, crec que la federació comarcal ens mereixem el diputat, com ja vaig explicar en aquest post.

Tant el Josep Maria Freixanet com el Lluís Mauri, de Taradell, han comentat el congrés en els seus blocs (que hi podeu accedir clicant sobre els seus noms). Per cert, al Lluís li diria que jo també vaig trobar a faltar un pica-pica… hehehehe!

Va ser molt gratificant que aquest congrés es fes a Torelló, sobretot pel reconeixement cap a la gent de la secció local, tres dels quals, el Jesús, la Rosa i l’Albert van estar en la mesa del congrés.

Clickant aquí podeu accedir al meu article "Esquerra: ambició de país, ambició de comarca", publicat a Opinió Nacional, a Més La Marxa i al Setmanari Torelló.

[@more@]

Tweet

La

UE ha trencat el monopoli informatiu de les negociacions entre Espanya i ETA. L’Europarlament ha condemnat Franco amb l’excepció dels vots del PPE (Partit Popular Europeu) i amb la glossa de les virtuts nacionalcatòliques de Franco i els seus soldat, moros o no, per part d’un eurodiputat que confon anti-stalinisme amb ser fatxa. Per part del PPE, el senyor Mayor Oreja, anterior ministre més ben valorat en l’època d’Aznar (com Bono, mentre era ministre en l’època ZP, el que demostra que Spain is different) va justificar el no recolzament de la condemna de Franco invocant la UCD i la transició de l’oblit de la memòria històrica. Em pregunto per què sempre és el PP qui no vol recordar l’època franquista…?

Però també ha estat notícia que l’Europarlament hagi acceptat que catalans, bascos i gallecs podran fer servir la seva llengua per comunicar-se amb la cambra europea, que tindrà el detall de contestar-los en la mateixa llengua. El PPE, amb Vidal-Quadras al davant s’hi va oposar. El català dels populars va justificar-ho dient que s’hi oposaven perquè hi ha grups nacionalistes que lluiten per desmembrar l’estat espanyol. També t’has quedat bocabadat, veritat, estimat lector?

El què per Vidal-Quadras és un atac a la unitat d’Espanya, que el senyor de Prats de Lluçanès pugui escriure amb la seva llengua al Parlament Europeu i ser contestat amb la mateixa llengua, per mi és una passeta endavant. Una passeta que gairebé ha costat suor, dolor i llàgrimes. La Unió Europea hauria de començar a preguntar-se què vol ser quan sigui gran i si vol deixar l’adolescència d’una vegada per totes. En el moment que es va començar a debatre el Tractat per una Constitució Europea hauria estat un bon moment.

Si Europa vol esdevenir una unió dels ciutadans del continent, això vol dir que vol ser un estat i per força haurà de ser federal (o confederal). Però per aconseguir que la idea europea no sigui subalterna davant els estats, haurà de basar-se en les institucions pròpies, en la llei i en els ciutadans i en la seva pluralitat. I aquests tres aspectes són els únics que poden assegurar que Europa serà més dels ciutadans i menys dels estats, que es comporten com a senyors feudals i imposen els seus interessos per sobre dels interessos socials i democràtics de la ciutadania.

La identitat europea es basa en la pau, la pluralitat i personalitat dels pobles i la ciutadania, la llibertat, la democràcia i el benestar.

Web Interessant: Patronat Català Pro-Europa: http://www.infoeuropa.org/

[@more@]

Tweet

El final sembla que haurà ha estat per un excés de velocitat del tren, una indisposició del conductor que no li hauria permès reaccionar n'hauria estat la causa. El sindicat del sector, però, denúncia que els frens automàtics que no haurien d'haver permès l'entrada del tren a la fatal corba amb tanta velocitat no van funcionar. També s'apunta una insuficient formació del conductor. Podeu informar-vos sobre aquesta controvèrcia a aquesta notícia de vilaweb.

Error tècnic, error humà o indisposició fatal del conductor?

Esperem que es resolgui la qüestió i que no s'utilitzi d'arma política entre uns i altres. Que no serveixi per desgastar a uns ni dir mentides per no desgastar-se. En qüestió de vides, els interessos polítics mai (MAI!) s'han d'imposar a la justícia vers els cossos buits de vida i el dolor inconsolable dels familiars.

[@more@]

Tweet

Aquest divendres la federació comarcal d’Esquerra – Osona celebrarem un congrés, serà un dels més important i es farà al meu poble, a Torelló.

Per què? Us preguntareu. Els republicans d’Osona farem un congrés per encarar les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Elegirem el nostre candidat a ser diputat i a qui l’acompanyaran a la llista.

Només hi ha un militant que s’hagi postulat per ser el candidat de la federació comarcal: Josep Maria Freixanet.

El Josep Maria ha estat diputat en aquesta legislatura, una estrena ben mogudeta, amb el Tripartit la kale borroka opositora de CiU, l’Estatut… En aquest últim aspecte, en Freixanet ha tingut el seu moment de glòria, ja que va intervenir entrada la nit, en el Ple on es va aprovar l’Estatut, el del 30 de setembre, no el retallat. Va intervenir sobre l’educació pública i laica, després que una rabieta del Duran i Lleida posés en perill l’aprovació de l’Estatut al Parlament.

El Josep Maria també ha gaudit de ser diputat que dóna suport a un govern i que aquest ha portat una molt bona tasca en l’àmbit propi i més proper, l’educatiu.

Freixanet ha estat un bon diputat, per Esquerra i per la comarca. Mereix repetir com a diputat, la comarca també s’ho mereix. La federació comarcal estem fen la feina ben feta, consolidant-nos com a segona força de la comarca i retallant distàncies amb CiU. Si ho comparem amb d’altres comarques, tenim un dels millors resultats en tant per cent de vot de Catalunya, i en valors absoluts superem comarques més poblades que la nostra com el Bages i ens apropem al Vallès Oriental.

Tampoc podem oblidar que Osona és un dels bastions municipalistes d’Esquerra. El mateix Freixanet és alcalde d’Olost (que no ha abandonat segons buides i intencionades insinuacions de l’entorn convergent), Manlleu és la ciutat més gran que governa Esquerra. Comptem amb una desena d’alcaldes i la presidència del Consell Comarcal.

Per aquesta feina ben feta, tant del diputat com de la federació comarcal, Osona mereix un diputat republicà al Parlament. Un diputat que treballi pel país sense ignorar les persones i pel benestar de les persones sense oblidar el país.

PS: per cert, el Josep Maria Freixanet és blocaire també, podeu veure el seu bloc clickant aquí.

[@more@]

Tweet

Els cercles es van tancant. Cercles concèntrics, des de tots els vents. Tramuntana, llevant, migjorn i ponent. Fronts càlids i freds, però tots durs, tallants, que esquincen per dins i empalideixen el fora.

Amics que esdevenen cadàvers després de ser víctimes, víctimes amb V de Vendetta, de l’ego marsupial del més estirat dels blaus marins, cels o pastels. Blau en el fons de camisa venjativa: ego marsupial.

El decaïment dels ànims d’àlfils i cavalls, la renúncia dels peons i la traició de la reina que fuig amb les fortes torres. Tot decau, des del present cap al futur, ja no queda passat sinó en el somriure melangiós.

I la boca que no calla els límits intel.lectuals del cabdill que malda per ser avortat malgrat ho ignora. Però la providència, existent o no, ho posa en safata, el seu cap. Ningú l’agafa. A qui l’interessa? A ningú, perquè ara toca l’ega, femení de l’ego amb la vista marítima plena de taurons. Insaciable, maldestre. Però… taurons!

I el més tallant de tots 4, que bé de l’est ben oriental, però tampoc extrem que encara la llengua entenc. Desacompassament horari que confon i, a contrapeu, el peu entrebanca contra el terra flàxid, dubtós i infinit. Ones negres ha matat, blanc dèrmic a abandonat.

Els cercles concèntic estrenyen, des dels quatre vents. Però un cinquè vindrà per mal o per mal?

[@more@]

Tweet

Petards i més petards. Primer creia que eren membres de la marea roja local, però no, els petards de Torelló (i Vic i Cardedeu, i segurament a més llocs) eren a per celebrar la porteria perforada d’Iker Casillas.

A mi, sincerament, se’m fa molt difícil escollir entre l’equip del Regne d’Espanya o el de la República Francesa. Diuen que la primera és la monarquia més republicana i la segona la república més monàrquica. Tant se val.

A mi m’agradaria poder animar la selecció catalana, la meva. Sempre que es classifiqués és clar. Però això no és possible. Per què? Bàsicament per la oposició frontal de la “España una y no 51!”. A la Catalunya Nord, aquesta porció del meu país arrancada ja fa més de 300 anys després de la derrota en la guerra de separació que va suposar la Guerra dels Segadors, no sé si hi ha gaire consens a favor de les seleccions esportives nacionals catalanes. Amb el rugby, l’aportació dels rosellonesos seria molt gratificant. Però entenc que el gran aspirador de poder que és París tampoc s’hi posaria gaire bé. Podríem dir que faria servir l’habitual virulència amb què tracta la diversitat nacional a la república.

Així que la meva oposició esportiva i nacional a Espanya i França és evident i justificat per les ànsies uniformadors dels dos estats, un més subtil, el del café para todos provincià de Madrid, i l’altre pel boc gros, amb el jacobinisme (la vessant nacional, no la social) institucionalitzat.

A favor de qui anar? Quin problema… Però bé, he trobat una drecera per on escapar-me: Raimon Domènech (Raymond pels francesos). Aquest fill d’exiliats republicans catalans (i catalanistes) que afirmava la seva catalanitat quan el titllaven d’espanyol al seu barri. Aquest home que té un cosí a Rubí que s’atreveix a dir per ràdio que desitja la victòria de França per davant de la obligatòriament seva. Aquest home criticat per francesos abans i durant el mundial i per espanyols abans i durant el partit. Raimon Domènech, l’únic català que ha mostrat la seva condició nacional sense vergonya. Com que ni Xavi ni Puyol (tiburón!) ni Cesc (o Sex) ni Luis García ho han fet, doncs ni França ni Espanya, Raimon Domènech!!

PS: això només val pel partit d’ahir, eh!? ara "Davai Ucrania!"

[@more@]

Tweet

Ja fa temps que esperava aquest moment. La Fiesta Nacional, espanyola, arriba al Parlament de Catalunya per ser prohibida.

Recordo perfectament quan el grup municipal d’ERC a Torelló vam entrar una moció per declarar Torelló com a vila antitaurina i amiga dels animals. M’hi van animar les meves conviccions i els amics de la Teuleria.

Em pensava que l’aprovació seria més difícil, a Torelló hi ha majoria absoluta socialista i el PSC es mostrava i es mostra temorós d’encarar aquest tema. Em temo que hi ha qui pensa que els qui tenen els orígens en les migracions dels 60 i 70 tots voten el PSC i que els hi agrada el flamenco i els toros. Aquesta espanyolitat tant casposa em sembla que és absolutament errònia, si mirem les places de bous hi ha molta gent que parla català, més que parlen anglès, italià, alemany o francès (fins i tot japonès!), i clar, també que parlen castellà.

Quan la moció va arribar a la comissió informativa corresponent, que és allà on s’informa dels punts de l’ordre del dia del Ple municipal i es discuteixen i, si s’escau, es proposen modificacions, només hi va haver un intent de retirada del text. Òbviament no la vaig retirar.

Finalment vam arribar al Ple, sense tenir ni idea de què votarien la esta de grups i al final sols es va abstenir CiU i la resta de grups hi van votar a favor, inclòs el grup que va demanar retirar-la en la comissió informativa.

Torelló va esdevenir vila antitaurina i amiga dels animals, fet pel qual van arribar mostres de suport i agraïment d’arreu del país, d’Espanya, de França i i d’altres indrets. Mediàticament va tenir ressò en les emissores nacionals, les estatals no. Per la xarxa també s’hi pot trobar el ressò. Per buscar els dos punts de vista, a favor (clica aquí) i en contra (clica aquí).

Fins ara hi ha 23 municipis que s’han declarat antitaurins, espero que arribem a més, que arribem a tots i puguem arribar a eradicar aquesta funesta i tràgica Fiesta, que en nom de la tradició i no sé quina estètica tortura i assassina a uns animals que no deixen de ser uns herbívors espantats i torturats.

Cada cop és més clar que l’opinió de la ciutadania de Catalunya està més en contra de la Fiesta. Un rebuig que va més enllà del suposat anti-espanyolisme dels antitaurins.

No a la tortura d’animals ni que sigui per tradició catalana, espanyola o xinesa.

La moció de Torelló tenia aquesta frase, que és amb la que vull acabar aquest post: "una nació es pot jutjar per la forma com tracta als seus animals".

Enllaços interessants:

Campanya contra l’amo de les places de toros de Barcelona:

http://www.barcelonacontrabalana.com/index2.php

La moció de Torelló:

A favor: http://www.flac-anticorrida.org/anglais/archive-gb/Villes -antitaurines.html

En contra: http://www.burladerodos.com/nota.asp?11227

Els toros al Parlament de Catalunya:

http://www.timesonline.co.uk/article/0,,3-2239827,00.html

Animalistes i antitaurins (bé, les dues coses):

Plataforma Antitaurina de Manlleu: http://www.manlleu.org/entitats/braus.htm

Fundació Fauna: http://www.fundaciofauna.org/campanyacatalunyaantitaurina.htm

ADDA: http://www.addaong.org/

[@more@]

Tweet

Què tenen en comú el profeta hebreu Moisès, l’ex-president Jordi Pujol i el properament ex-president de la Generalitat Pasqual Maragall? La muntanya.

Moisès va baixar de la muntanya del Sinaí amb les Taules de les Lleis, els 10 manaments, teòricament gravats per Déu. En forma de rostoll en flames, o no. El profeta, amb la convicció en forma de lleis va baixar de la muntanya i després d’acabar amb els dubtes religiosos dels jueus, els va guiar cap a la terra promesa.

En la postguerra catalana més dura, prop dels anys 40, Jordi Pujol va pujar al Tagamanent, muntanya de terra endins, i es va fixar amb els masos rònecs i un paisatge destruït i empobrit. Els ulls es van humitejar i van provocar una lluentor patriòtico-mística que el van fer comprometre’s amb el país, amb Catalunya. Havia de canviar aquell país rònec i arruïnat, econòmicament i moralment, creia. I va iniciar el camí cap a la terra promesa.

1998, després de fer-se pregar, Pasqual Maragall, l’alcalde olímpic i militant díscol dels socialistes catalans, pujar a la muntanya urbanita de Collserola i anuncia que es presentarà a la presidència de la Generalitat, per provocar una alternança de govern, per passar d’un govern conservador a un altre de progressista i treballar per una Espanya plural. I va començar a caminar, sobretot amb uns ciutadans que volien canvis, cap a la terra promesa de la pluralitat pel canvi. I va començar a caminar cap a la terra promesa, un camí més tempestuós i llarg de l’esperat.

La mística dels grans profetes, com podem veure, està arreada en el nostre país. Els dos últims presidents catalans van pujar a una muntanya (més o menys mítiques) i en van baixar com a profetes de la terra promesa.

Però una cosa és prometre la terra i l’altra és arribar a la terra promesa.[@more@]

Tweet

El president espanyol s’ha carregat el president català. Els espanyols són molt eficaços des de fa segles a l’hora de carregar contra les institucions pròpies dels catalans. Moltes vegades han comptat amb la complicitat d’alguns indígenes, normalment de dreta.

Però del comiat del Molt Honorable m’ha sobtat la justificació dels objectius marcats. El Maragall creu que ja ha fet la feina que li havia tocat i amb solemniatat anuncia que se’n va. Feina feta.

Però quins eren aquests objectius:

a) fer possible l’alternança al govern.

b) Construir un projecte polític amb el conjunt de forces d’esquerres catalanes que impulsés un nou estatut

c) Impulsar una nova proposta d’Espanya plural

d) Fer del PSC el partit més votat de Catalunya.

Jo d’ell no seria tant optimista, o si més no seria una mica més humil. Pasqual MAragall no ha d’oblidar que en les primeres eleccions es va estavellar amb Pujol i que, a les del 2003, va ser la trucada d’Esquerra qui el va ressuscitar quan els capitans socialistes ja començaven a practicar-li l’autòpsia política. Només la voluntat d’Esquerra de fer una majoria d’esquerres i catalanista va fer possible una alternança al govern de CiU.

No és un secret que qui reclamava un estatut des de feia molts anys, més d’una dècada (i dues) era Esquerra Republicana de Catalunya. Pujol s’havia fet l’esquerp. Només amb CiU al govern i el PSC al govern es tiraria endavant un nou estatut, Esquerra ho sabia i per això, entre d’altres, va apostar pel tripartit.

I això d’impulsar una nova proposta d’Espanya plural… bé, jo creia que el Maragall era federalista, i que jo sàpiga l’Espanya zapaterista molt federal no és! Amb l’estatut del 30 de setembre segurament podríem parlar d’una Espanya nova, plural. Però a Maragall el van pontejar Zapatero i Mas, i el PSC va claudicar.

I sí, el PSC és la força més votada de Catalunya. Però això no vol dir que tingui més diputats. Tampoc tenir més diputats vol dir que s’ha de governar. Governa qui fa majories parlamentàries que sostinguin un govern. Maragall s’ha carregat aquesta majoria expulsant a Esquerra del govern, el partit que el va ressuscitar i que li ha permès somiar que ha aconseguit els objectius que es va marcar aquell dia a Collserola.

[@more@]

Tweet