Fets estatutaris (o NO)

M’agradaria presentar-vos un bloc que he engegat on hi tenen cabuda totes les opcions davant l’estatut, per anar-lo raonant. Es diu Raonem l’Estaut (hi podeu accedir clicant aquí).

Portem bastants dies de lemes de campanya. N’hi ha de tota mena.

M’ha sobtat el dels socialistes, al més pur estil tanqueta d’assalt guerristes. La securitate (com els bateja el confidencial Busot) socialista d’Iceta, Zaragoza i Ferran són molt bèsties! El seu lema “El PP utilitzarà el teu NO contra Catalunya” és tela… però de doble fil. Amb aquest lema els socialistes accepten que la major part del NO prové de la consciència nacional catalana. Per cert en Ramon M. M’ha fet arribar un lema alternatiu en la mateixa línia: “Zapatero utilitzarà el teu SÍ contra la sobirania de Catalunya”.

Els del Saura diuen que votaran SÍ perquè són d’esquerres (i super guais de debò). Però no diuen com faran polítiques socials sense un bon finançament… En el cas dels joves i la seva emancipació l’Arseni ha fet aquest article tant interessant a la Tenalla.

Els convergents (i els d’Unió, malgrat les contradiccions de fe) s’han apuntat a la moda retro i fan cartells amb bitllets de 100 pessetes, sis-cents i altres icones del retro-hispànic. No hauria dit mai que un NO a un referèndum ens porti a un viatge al passat!! Però pensant-hi, potser és una adaptació laica a les set plagues que proposaven els companys de Duran i Lleida pels fills de Déu que votessin que No.

Esquerra diu que “Ara toca NO”, enlloc de “l’ara no toca” dels successius governs de Jordi Pujol. És diferent, oi?

I també hi ha els raimonistes del “Diguem NO” es que es diuen esquerra independentista i que foragiten l’esquerra independentista parlamentària.

Per acabar, també s’ha presentat “la societat civil catalana” (segons l’Avui, tota?). No sé què pensar de la presència del meu professor de doctorat Agustí Colomines, un independentista declarat, director del Centre Unesco de Catalunya. A ell que li agraden tant poc els del PSC ara resulta que estan treballant colze a colze, però hi haurà qui dirà que jo també amb el PP perl NO. Però carai, jo no tinc la maquinària del PP a darrera. La plataforma “Estatut, jo sí” de Colomines i altres, en canvi, sí que té la maquinària de propaganda de la securitate de Zaragoza, Corbacho i Sopena, com ha descobert Vicent Partal, com podeu veure clicant aquí.

[@more@]

1 comentari

La incineradora, altra cop.

Altra cop el projecte de la incineradora de Sant Pere entre en la quotidianitat de la Vall del Ges.

Ara s’ha fet públic el plec de condicions per l’adjudicació de la gestió de la nova central. Un nou projecte de central que no assegura que tot el combustible que es cremi sigui biomassa forestal (fustes no tractades, vegetals, etc.), ja que només parla d’un 75% d’aquest combustible, i deixa el 25% restant sense definir. No fa gaire gràcia, sobretot amb els antecedents.

El nombre de combustible cremat també és excessiu, es parla de 65.000 Tn/any. S’han rebaixat les 90.000 tones de l’anterior projecte, però atenció, amb aquestes 65.000 Tn/any es podria donar aigua calenta a unes 16.000 calderes, quan Sant Pere, població que se n’ha de beneficiar, no en té més de 500, si hi arriba.

Els santperencs van decidir que volien una central tèrmica que donés aigua calenta al poble. Així doncs, la dimensió actual no és la demandada pels ciutadans de Sant Pere i continua amoïnant als pobles veïns.

Les dimensions de la central, de la crema d’una quantitat tant gran de combustible, de residus, fa que parlem d’incineradora i que el que es busca no és donar aigua calenta als veïns, sinó fer negoci en la incineració de residus, una part dels quals no serà biomassa forestal i menys assumible per l’entorn, i per produir electricitat.

Què comporta tot això? Doncs un augment del trànsit de camions amb combustible, ja que no hi ha prou residus a la comarca; la creació segurament de línies de tensió elèctrica i la instal·lació d’una incineradora en un lloc on la climatologia ho desaconsella totalment, la inversió tèrmica amb les seves boires farien de bombolla pels fums.

L’ajuntament de Torelló presentarà al·legacions, potser ja serà massa tard, perquè parlem del plec de condicions per la concessió, n del projecte, però el normal hauria estat que s’hagués informat a Torelló com a part interessada des del primer dia.

El Departament de Medi Ambient ha treballa amb poca transparència des de la presentació del primer projecte, amb l’antic conseller Espadaler inclòs.

Les al·legacions de l’ajuntament segueix coherentment les demandes de les altres al·legacions presentades per aquest consistori. Només hi ha una diferència, que ICV-Ciutadans del Ges no la sotasignen… És una llàstima.

El diumenge 28 de maig, tots a la caminada per una Vall del Ges més neta!

[@more@]

1 comentari

Carta als montenegrins

Benvolguts ciutadans i ciutadanes montnegrins,

Vull felicitar-vos per haver aconseguit un estat propi que us faci visibles a la resta del món.

El fet que sols les nacions que tinguin la seva bandera penjada al seu de les Nacions Unides siguin reconegudes com a tals, fa que en aquests moments sigui gairebé imprescindible tenir un estat propi perquè les nacions siguin respectades.

És la primera vegada que la UE s’implica en un procés d’autodeterminació a Europa. Va perdre, dramàticament, moltes oportunitats, sobretot amb els vostres veïns balcànics.

Ara bé, la UE no deixa de ser la Europa dels estats, enrocats en l’estatus quo i que posen el domini, amb la seva cosmovisió pertinent, a la UE. No pot ser que noves i petites nacions puguin posar en entredit el dogma de la immobilitat de les fronteres dels grans estats. No puc oblidar el suport de París a la Iugoslava sinistra de Milosevic. Tampoc puc oblidar el dolor mostrat per l’ex-ministre Bono davant la previsió que tropes espanyoles haguessin de protegir un procés de secessió de Kosovo.

La vella Europa encara té por de les llibertats dels pobles, es pensa que les misèries europees i els grans genocidis s’han fet en nom de la llibertat dels pobles. És l’imperialisme dels grans estats i l’odi al veí que ha assassinat centenars de milers de persones. L’odi de l’opressor que es sent superior al dominat, odi de l’oprimit vers l’opressor autista i estrangulador. És per això que l’Europa poruga, que no deixa parlar català, us va posar “aranzels” democràtics exigint una majoria qualificada independentista per aconseguir la llibertat. És aquella paradoxa que la llibertat és més cara que les cadenes. Quina por a la llibertat…

Montenegro era la última de les repúbliques de l’antiga Iugoslàvia que convivia amb Sèrbia. Ara, montenegrins, heu decidit caminar lliures, pel vostre bé, no per odis, sinó per amor a la vostre gent, que és el que dona sentit a la vostra terra.

Nosaltres, els catalans, també farem un referèndum el 18 de juny, però no decidirem si volem ser més lliures, tampoc reforçarem la nostra condició nacional. És un referèndum carregat pels interessos partidistes d’uns que volen mantenir el president espanyol, a costa del president de Catalunya, i els altres que volen retornar a unes institucions, a costa del benestar dels catalans.

Els catalans, que ens volem creure que som el paradigma de la dignitat nacional de les nacions sense estat europees, que les nostres elits governants autonomistes es vanten d’haver aconseguit la major cota d’autogovern d’un poble sense estat a tot Europa, anirem a votar el 18 de juny per un estatut d’autonomia que no és ni el que va proposar el parlament dels catalans al 30 de setembre passat.

Montenegrins, els catalans tenim uns partits dominants que venen el país a canvi de poder propi, a costa del benestar dels catalans, a costa de la dignitat del Parlament català, a costa del futur nacional.

Ara vosaltres voleu lliures per Europa. Heu sobreviscut al foc balcànic. Heu superat els entrebancs de la immobilista Europa. Ens heu demostrat com la voluntat d’un poble és imparable.

Salutació a una nació que deixa de ser sense estat per tenir un estat que la faci ser respectada.

Visca la llibertat!

Jordi Casals i Prat

Torelló, 22 de maig de 2006

[@more@]

Comentaris tancats a Carta als montenegrins

Pane et cirquem

Pa i Circ, serà això la victòria èpica del Barça a París?

Els marxistes tenien molt clar que tota l’activitat política havia d’anar encaminada cap a l’agudització de les contradiccions internes del sistema capitalista i de les seves classes dirigents. Aquí hi cabia tot, des de vagues a activitat parlamentària.

Els pitjors enemics d’aquesta estratègia són les vàlvules d’escapament, subterfugis per on es poden canalitzar les frustracions. En temps de Marx (Karl, no Groucho) era la religió, “l’opi del poble”. Amb els romans era les festes al circ, on donaven pa als més humils ciutadans deRoma.

És el futbol l’actual l’opi del poble? És el Barça l’opi de la nació catalana?

Està clar que Catalunya sols es visualitza internacionalment, en gairebé tota la seva totalitat nacional a través del Barça. A Canaletes, amb estalades barrejades per rastes, caps rapats, cabells arrinxolats de l’hemisferi sud o ulls allargats de terres colombines. Dones i homes. Joves i grans. Delinqüents i mossos d’esquadra armats. La nació completa sota uns colors, els blaugranes.

El Barça, més que un club… perquè Catalunya és menys que un país?

[@more@]

Comentaris tancats a Pane et cirquem

Els musclos convergents

El Xavier Solà, antic regidor de CDC a l’Ajuntament de Vic, membre del lobby convergent osonenc a l’ACM i antic professor de música de la meva càndida infantesa, a les monges de Manlleu, ha declarat a osona.com que els convergents es pregunten si “ERC serà conseqüent i farà fora als consellers socialistes del govern del Consell Comarcal d’Osona, o bé si s’aferraran a les poltrones com els musclos a la roca".

Que algú t’acusi d’aferrar-te a la poltrona, quan l’únic objectiu és el d’apoderar-se d’aquesta poltrona em sembla… com dir-ho? Tràgicòmic: tràgic per veure com l’oposició que exerceix CiU és la de desprestigiar el fet de governar per atacar qui governa. Còmic, perquè m’ha fet gràcia que els que ocupen “poltrones” des de fa dècades parlin d’aferrar-s’hi a qui fa tres anys que hi són.

Ja es diu, que els mol·luscs més bons, de més qualitat, per resistència i agressivitat són els musclos convergents.

[@more@]

1 comentari

«Deixin pas a la Sociovergència!»

Pasqual Maragall ha expulsat Esquerra Republicana de Catalunya del govern. Les pressions dels barons, capitans i sergents socialistes han acabat amb la que sembla que era la voluntat de Maragall d’aguantar el govern tripartit fins després del referèndum.

Maragall, però, hauria de ser conscient que acaba de fer una de les palades definitives de la seva tomba política. Suposant que Maragall es presenti a les properes eleccions catalanes, amb qui aspiraria governar?

Tothom sap que un govern d’esquerres a Catalunya necessita ERC per existir. El PSC acaba de posar la primera pedra cap a al sociovergència, el règim de la submissió política, del poder pel poder. La Gran Coalició dels qui han trepitjat la sobirania política del Parlament de Catalunya. L’oportunista Saura segur que també s’hi apunta.

Ara tocarà una campanya duríssima per l’Estatut, segurament després una al Parlament de Catalunya.

Esquerra ho encararà expulsada del govern que només ha existit per la voluntat republicana de tenir un govern d’esquerres i catalanista. Expulsada per defensar l’estaut aprovat pel Parlament català.

Les eleccions al Parlament seran vers la dreta catalana que ha venut el país a canvi de poder i d’un PSC que ha sacrificat el govern progressista per consolidar Zapatero.

[@more@]

1 comentari

Incertesa a Catalunya

Catalunya viu moments d’incertesa. Estem davant un referèndum que ha d’obrir una nova etapa pel país, on el resultat marcarà la tendència de la nova etapa, on el triomf del sí autonomista o el del no sobiranista (el reaccionari també hi serà, però més minortari) dibuixarà l’escenari.

Vivim moments d’incertesa davant la descomposició del primer govern català progressista de la restauració de l’actual monarquia parlamentària. Un govern que s’ha ofegat en les pròpies contradiccions i que sembla que no podrà resistir a l’oposició bulldozer imposada per Madí, amb un estil agressiu i demagog, en excés.

Jo vaig apostar pel tripartit en el seu moment, en la creació d’un govern catalanista i d’esquerres, que trenqués el tabú pujolista/antipujolista de pensar en una esquerra nacional i un nacionalisme d’esquerres.

El tripartit s’ha mostrat un vaixell fràgil, bàsicament perquè no estava a prova d’unes prioritats que no es mouen en clau de país: la de Mas per recuperar el poder i el de bona part del PSC per consolidar Zapatero. Quin ha estat el preu? La mateixa guillotina: l’estatut pactat per Mas i ZP, en un pacte pel poder, que menyspreava la sobirania del Parlament català.

Segur que hi ha hagut errors per totes les parts. Es parla de manca de cultura de coalició (curiós que es digui que no hi ha cultura de coalició quan la majoria d’ajuntaments catalans governats per les esquerres es fa en coalició).

Aquest govern ha governat. La controvèrsia estatutària, ho ha tapat. S’ha governat, a vegades amb desencontres dins el govern, un govern plural.

Ara, el president Maragall està en un encreuament molt dur. Zapatero va bescanviar el cap de Maragall (i la possibilitat d’un president socialista a la Generalitat) a canvi de consolidar-se en el govern espanyol. Estatut i vots d’investidura a canvi de Generalitat i ministeris. El sector de l’aparell del PSC, més proper a la fidelitat al PSOE, ho ha entès, i pressionen a Maragall perquè expulsi ERC del govern, perquè anul·li qualsevol opció de reeditar el tripartit. Zapatero i Mas van pactar la sociovergència, que no pas una gran coalició com l’alemanya, ja que l’SPD i la CDU mai s’haurien venut el país pel poder.

Jo vaig apostar pel tripartit, encara ho faig, crec que un govern amb sentit de país i d'esquerres. Però, i els mateixos socialistes?

[@more@]

1 comentari

La Flama del Canigó. Els Països Catalans des d’Osona

Aquest cap de setmana hem fet Països Catalans a Osona. Durant quatre dies hi ha hagut els actes del Congrés de la Flama del Canigó.

Jo m’hi vaig incorporar al tram final, des del sopar del dissabte.

Aquest sopar es va fer a Manlleu, el Pere Prat va ser un gran amfitrió. En el seu discurs va deixar clar que d’independentisme, els que tenim il·lusió i amb il·lusió treballem per la llibertat dels Països Catalans, estem governant a Manlleu.

El sopar va servir per homenatjar i renovar les forces per la lluita d’una nació castigada per la història des de ja fa massa segles.

Vam sentir paraules d’arreu dels Països Catalans, les més sentides (de sentiment) foren les dels compatriotes del Roselló: “No hi ha Catalunya Nord ni Catalunya del Sud, sols hi ha Catalunya!”.

També ens van acompanyar amics de l’Occitània. En un joc de paraules macabre, ja podem dir que l’occità ha occit. Ni rastre de la llengua trovadoresca en els seus parlaments.

L’alcalde de Torelló, Miquel Franch, també va parlar. Va parlar de Països Catalans i de la seva diada nacional (tant de bo tots els seus companys de partit s’ho creguessin). Des d’aquí li agraeixo el suport que ha donat al Congrés. Ha continuat dignificant Torelló en el marc dels Països Catalans.

Al sopar hi havia una bona comitiva pescallunes. L’alcalde, regidors i regidores, el Jaume Ordeig, que ha tingut un bon pes específic en el Congrés, la Rosa Sayós, sempre tant ferma i coherent, a més de dues amigues del Casal de la Desperta. Hi havia una absència important, la de l’Albert Jofre, persona clau de l’èxit del Congrés. Estava treballant, com ho ha fet tots aquests dies.

El sopar va començar fort, una sardana i els segadors. Després algun parlaments i la veu del cantautor rossellonenc Barra.

Entre plat i plat, els de la taula, tots regidors de Torelló, més la Rosa Sayós, vam parlar de literatura, de hippies i de Pau Riba. Inevitablement també de l’estatut, amb alguna intervenció desafortunada, que ara no ve a to. Tampoc en aquella vetllada de reivindicació i lluita pels Països Catalans.

Mentre anàvem marxant del Morter, el concert de Can Puget ja havia començat (amb Ara Mateix i la Tropa).

El diumenge hi va haver castellers a Torelló, amb una prèvia recepció de compatriotes rossellonencs i amics occitans a la sala de plens, que ja no fa olor de vernís. Es va parlar de somnis, que havíem de somniar. Jo hi vaig afegir que no sols havíem de somiar, sinó treballar per fer-ho realitat.

Visca la Flama del Canigó!

Visca la Nació Catalana Lliure!

[@more@]

Comentaris tancats a La Flama del Canigó. Els Països Catalans des d’Osona

El tomb cap al NO: Benvinguts al món real

El passat 2 de maig, les bases d’Esquerra Republicana de Catalunya, van encendre les llums de la pista d’aterratge del NO.

La majoria dels militants d’Esquerra van poder mostrar la seva opinió sobre el posicionament del partit davant l’Estatut. Ens hem de congratular que es fessin aquestes assemblees, per poder refermar el què era més que evident: les bases republicanes estem pel no.

Esquerra és un partit assembleari, això no vol dir que totes les decisions s’hagin d’escollir en assemblees, però sí que hi ha d’haver un respecte a la militància, a les seves opinions. Per això, les assemblees hauran servit per fer un tomb, i que la consigna davant el referèndum deixi de ser preferentment nul per un NO clar, donant certa cobertura a la resta de manifestacions de rebuig al text estatutari, és a dir, el nul polític i el blanc.

Personalment sóc un ferm partidari del NO, però crec que el camí correcte hauria de ser l’expressat suara, donar cobertura al blanc i al nul, malgrat que la campanya d’Esquerra ha de ser eminentment pel NO.

A Torelló, el dimecres 3 de maig, la secció local vam aprovar una resolució a favor del NO, donant cobertura al blanc i al nul. Dos dies després, l’executiva comarcal en vam aprovar una a favor del No.

El NO és la forma més útil i clara de rebuig al text pactat entre Mas i el PSOE, acceptat submisament pel PSC i pels escolanets d’ICV (ahir vaig veure el Saura dient a la Terribas que amb el nou estatut s’obre una nova etapa política, 25 anys més d’espoli fiscal. Quina nova etapa política és aquesta?).

L’Estatut Mas-ZP és l’insult més recent al a sobirania del poble català. La fam de poder de Mas va fer-lo córrer massa i veure l’Estatut com una arma contra el govern. El país, una arma partidista. Misèries de l’oasi català.

ERC podrà mostrar-se contrària a un estatut que ens pot encadenar 25 anys més en l’autonomisme trist i sucursalista. Encadenar-nos a la sangria fiscal, escanyar l’economia de les nostres famílies i de les nostres empreses.

Les bases republicanes han mostrat la pista d’aterratge. Benvinguts al món real.

[@more@]

La secció local de Torelló, reunida la seva executiva i amb presència de militants, simpatitzants i membres de les comissions de treball del Grup Municipal d’ERC-AM Torelló, manifesten que:

Primer: Que cal que el partit faci autocrítica per haver decidit tant tard el sentit del seu vot, desorientant les bases i sobretot la societat civil, que de forma activa o passiva, es va manifestar el 18 de febrer, a Barcelona, sota el lema “Som una nació, tenim el dret a decidir”.

La opció de dilatar en el temps la presa de decisió sobre el vot respecte l’estatut aprovat al Congrés i al Senat espanyols, fins que el text no fos definitiu, a l’espera d’unes millores que no han arribat mai, ni mai hagi semblat que havien d’arribar des del pacte entre Mas i Zapatero, era una aposta que ha sortit malament. S’ha d’acceptar com un fracàs, prendre’n nota i fer autocrítica.

Segon: Que l’estatut pactat per Mas i Zapatero, i acceptat submisament pel PSC i cegament per ICV, no té res a veure amb l’estatut aprovat el 30 de setembre pel Parlament de Catalunya, amb el 90% dels representants de Catalunya a favor i que el president Zapatero va prometre acceptar en tota la seva totalitat.

L’estatut que es portarà a referèndum no soluciona el problema de l’espoli fiscal que pateix Catalunya, ja que el finançament no canvia de sistema. Tampoc soluciona el dèficit respecte a la inversió en infraestructures, doncs les inversions pactades tenen data de caducitat, just quan s’acabin els Fons Europeus per a l’estat espanyol.

El text definitiu tampoc reconeix a Catalunya com a nació, ja que s’ha amagat al preàmbul, part de l’estaut sense valor jurídic i amb un redactat vergonyant i avergonyit.

Finalment, el text tampoc suposa un salt qualitatiu en matèria competencial, ja que no es blinden les competències i es deixa la porta oberta a la intromissió de l’estat en les competències de la Generalitat.

Tercer: Que davant el text absolutament insuficient, que no té res a veure amb el text proposat pel Parlament de Catalunya, que ha estat retallat fins a convertir el nou estatut en una simple reforma del del 79, sense permetre un salt qualitatiu vers la plurinacionalitat de l’estat espanyol, Esquerra de Torelló es mostra favorable a que Esquerra aposti pel No en el referèndum de l’Estatut.

Quart: Que la presa de decisió, per part de l’executiva nacional d’Esquerra, de donar cobertura al rebuig al text estatutari en general, és correcte, però que després que les bases s’hagin manifestat a favor d’un vot negatiu respecte l’estatut en les diferents assemblees territorials, caldria rectificar i abandonar el vot preferent pel nul pel vot preferent pel no, mantenint la cobertura al blanc i al nul. Esquerra ha de donar cobertura a tot el rebuig a l’estaut, però ha de defensar preferentment la posició més clara i eficaç de rebuig, i aquest és el NO.

Cinquè: Que el rebuig a l’estatut pactat per Mas i Zapatero no comporta el fracàs de l’aposta estratègica d’Esquerra pel Pacte del Tinell. Esquerra és l’únic partit que pot portar Catalunya a l’alliberament nacional, i això només es podrà fer des d’una perspectiva popular i amb un eix clar de polítiques socials.

Cohesió social, benestar, i identitat nacional és el que forma i solda la nació. L’esquerra nacional és qui encarna aquesta aposta.

Des del govern i amb polítiques nacionals socials és la única manera que Esquerra pugui esdevenir hegemònica, que d’independentisme pugui esdevenir hegemònic.

Sisè: Que els consellers nacionals de la Federació comarcal d’Osona d’Esquerra Republicana de Catalunya defensin al Consell Nacional del proper 6 de maig de 2006 el posicionament que s’acordi a l’executiva comarcal d’Osona tot recollint la voluntat expressada per la militància osonenca.

Setè: Que des de totes les instàncies del partit es treballi per respectar la voluntat de la militància del partit, sota la idea de la coherència, la fermesa i la unitat, entesa de forma democràtica, entesa com la unitat des de la majoria.

Comentaris tancats a El tomb cap al NO: Benvinguts al món real

Una ombra damunt la nova Plaça de la Sardana

El Barri de Montserrat, el meu barri, compte amb una de les festes de barri més concorregudes que hi ha.

Enguany, el pregoner ha estat un periodista prou conegut, l’Enric Xicoy, professor de la Ramon Llull i col·laborador del Fòrum Republicà del Ges i del butlletí local d’ERC- Torelló, el Republicà del Ges.

Enguany també hem estrenat oficialment la plaça, malgrat que ja fa temps que la tenim, ja la vam gaudir ben nevada. Però la fi de la noplaça de la Sardana es mereixia una estrena massiva. Ho va ser, amb el ball dels gegants de Torelló, tant arrelats al poble (aviat seran centenaris). Amb cançó pròpia i tot… no en tenen pas a tot arreu!

També es va descobrir el monument a la sardana, fet per un escultor de l’escola d’arts plàstiques, l’Eduard Fontserè.

D’aquest monument, sobretot del projecte se n’ha parlat a diversos plens de Torelló. Esquerra volíem un procés participatiu, on l’Associació de Veïns del barri i l’Agrupació Sardanista de Torelló, conjuntament amb els ciutadans no associats que volguessin escollissin el projecte que escollissin. Tot coordinat per l’escola d’arts plàstiques de Torelló.

L’equip de govern socialista, però, va decidir escollir a dit l’autor (no calia, l’Eduard és prou bo per no haver-lo d’escollir a dit) i van restringir la participació a l’Agrupació Sardanista i a l’Associació de Veïns.

Però hi havia un problema, el valor del projecte del monument superava el màxim per no fer-ho per concurs. La solució va ser dividir el projecte, el projecte artístic per una banda, i el projecte constructiu per un altre. El primer es va fer a dit, el segon a concurs.

Una ombra per una plaça, amb el seu monument, tot un barri i tot un món local cultural que no s’ho mereixen.

[@more@]

1 comentari