El bloc de Jordi Casals i Prat

Avui, 1er de Maig i dia dels treballadors, he anat a Barcelona. He arribat just quan tamtams i percussionistes en general, a l’estil Carlinhos Brown (amb samarreta groga estil Clos incloses), feien el final de festa-mani, a la plaça de la Catedral.

He pogut aparcar gratis al costat del Corte Inglés i m’he dirigit a dinar, m’he anat creuant amb diferents tipus de proletaris però tots amb adhesius identificatius al pit: UGT, CC.OO, Ciutadans de Catalunya (el lema era contra l’estatut…), entre d’altres sigles, algunes molt estranyes. He pensat a trucar als companys de la Intersindical, però tenia gana.

Per acabar, a la plaça de Sant Jaume, hi havia una mani de la CGT (o era CNT? Tant se val, eren anarquistes negrairojos), cridaven contra Mercadona (“Basta de represión laboral en Mercadona!”, per cert, per què els anarquistes criden sempre en castellà d’un temps ençà?) i contra l’Estatut (“Menos Estatut, mas empleo!”, potser si tinguéssim més estatut del que tindrem sí que seria just cridar a la plaça Sant Jaume…), tot dirigit a un Palau de la Generalitat ple de mossos d’esquadra i, segurament, buit de polítics. I car!

Era el Dia del Treballador, era festa…

A la tarda, havent dinat, just abans de mirar una peli (“Eres muy guapo”), he anat a la platja. Estava a rebentar. He pensat en aquelles imatge del 1er de maig a la URSS, amb míssils inclosos. També en les dels anys trenta, amb moltes falç i martells.

És el Dia del Treballador. És festa.

[@more@]

Tweet

"Yo a usted no le entrego las cuentas porque no representa a nadie, a una minoría, y las minorías solo están para que las mayorías podamos triunfar y ganar; a las minorías hay que apartarlas y hay que joderlas".

Aquestes paraules són de Francisco García Prieto, president de la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya (FECAC).

Us convido a llegir un post de Saül Gordillo (cliqueu aquí) sobre aquest sinistre personatge que s’enriqueix a costa d’aquest esdeveniment del col.lectiu de ciutadans andaluso-catalans.

Posats a fer, també us recomano el post de Busot on podem veure la tradicional manera de fer, a l’estil paternalista, d’alguns polítics de casa nostra vers la Feria. És un post de Busot que el podreu llegir clicant aquí.

També us recomano el bloc d’Els Altres Andalusos.

[@more@]

Tweet

No és ben bé un llibre, però què carall! ja puc dir que he publicat. Concretament es tracta d'un recull de sis relats curts, algun molt curt, sota el títol: “Bocins de realitat fictícia” (us els podeu baixar clicant aquí).

Aquest recull de relats us els podeu descarregar gratuïtament a la biblioteca de Naciodigital.

Bé, em fa realment il·lusió publicar alguna cosa de ficció sota el meu nom, de veres ja havia publicat sota pseudònim a la web de Relats en Català.

Si us decidiu a baixar-vos el recull de relats, espero que en gaudiu. Ep! Que també el podeu regalar.

Bona diada de Sant Jordi!

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Amb l’aprovació de l’estatut retallat per part del PSOE del “reformista” José Luis Rodríguez Zapatero, ZP, i la CiU de Mas i Duran, amb la marginació d’ERC, podem dir que el paradigma antifranquista ja no té sentit en la política catalana.

Des de el final de la dictadura fins ara, el paradigma antifranquista ha estat l’eix vertebrador de la política a Catalunya.

Segurament per un fet generacional, el catalanisme polític ha dirigit la seva política en aprofundir en l’autonomia i la democràcia a Catalunya, amb un front polític, que es mou tant en l’àmbit psicològic com en el dels fets, que inclou totes les forces a excepció del PP, vist com l’hereu del franquisme.

Els catalanistes creiem en la bondat natural de Zapatero i del PSOE, davant una manca d’alternativa: el PP d’Aznar s’havia comportat amb un autoritarisme i dretanisme destacable.

ERC va invertir el seu capital en vots en donar suport a un ZP que havia promès més autogovern, més finançament, més reconeixement de la identitat nacional catalana. El lleonès va prometre respectar l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Semblava que vivíem una nova transició, una transició que permetia pensar en una Espanya plurinacional, que la portaríem tots els demòcrates amb pedigree.

Quin desengany.

L’avarícia de poder de Mas i la política versallesca de ZP (amb Rubalcaba al costat) ens ha portat a un estatut sense canvi de model de finançament (mantenim el sistema humiliant del peix al cove), sense reconeixement nacional i sense un salt qualitatiu en l’àmbit competencial (molt interessant aquest article de Pere Aragonès).

Quina diferència hi ha entre ZP i el PP? El PP t’ataca de cara, barroerament, és enemiga de la Catalunya nacional.

ZP t’ataca per l’esquena, sense tenir en compte els xecs en blanc dels republicans, que se li ha donat moltes vegades al parlament espanyol, força dimissions a la Generalitat i fa el trampolí al PSC. Ataca amb finezza, amb guant blanc.

Potser ens han obert els ulls, a base de la bufetada de l’engany. No hi haurà l’estaut del 30 de setembre. No hi haurà estatut nacional. L’últim intent de reforma d’ERC ha estat avortat.

Ja no cal aprofundir en la democràcia. El franquisme està enterrat, la democràcia espanyola està consolidada, amb els seus militars, la seva Església i els seus periodistes.

Quina diferència hi ha entre ZP i el PP, per Catalunya? La intensitat.

S’ha superat el paradigma de l’antifranquisme, ara hem d’encarar el paradigma de la construcció de la independència de Catalunya, nació europea.

[@more@]

Tweet

“Des del catalanisme d’esquerres no s’entén un no a l’Estatut, més enllà de plantejaments estrictament partidistes. Les raons del NO d’ERC es basen més en la tàctica política, el rebuig a la foto Zapatero-Mas, que en una valoració negativa dels continguts del nou Estatut. ERC ha votat a favor del 85% dels continguts de l’Estatut. La seva postura és més estètica que política, ja que té la garantia que l’Estatut s’aprovarà amb el SI dels altres”. Això és el que pensa Iniciativa sobre el paper d’ERC davant les votacions al Congrés, al Senat i al futur referèndum estatutari.

Quina gran decepció l’evolució des del PSUC a l’oportunisme d’esquerres d’ICV.

Un partit apèndix del PSC, força política de qui depèn que pugui governar o no.

Sap greu que el llegat polític d’un partit històric com el PSUC, pal de paller en l’antifranquisme a l’interior de Catalunya, que relligava elsinteressos socials amb els nacionals, s’hagi bescanviat per les baixes conviccions ecosocialistesdeveritat.

Dir no a un estatut que ha perdut dues potes i mitja de les tres on s’aguantava, no és per estètica.

Dir no a un estatut que no inclogui el reconeixament nacional de catalunya en l’articulat no és per estatètica.

Dir no a un estatut que no preveu el blindatge en moltes competències i que no és capaç de concebre una gestió catalana de l’aeroport del Prat, no és per estètica.

Dir no a un estatut que no supera el peix al cove dels últims 25 anys, que no acaba amb el dèficit fiscal al voltant del 10%, fet que afecta, sobretot, a l’estat del benestar per les classes populars catalanes, no és per estètica.

Potser Joan Saura hauria d’explicar perquè va dir sí a un estatut anacional de Catalunya i a un finançament de peix al cove tant sospitosament pactat per CiU i el PSOE.

Per què amic Joan, ICV no ha treballat per l’estatut del 30 de setembre? El vàreu votar per estètica potser?

Nosaltres, ERC, no diem NO a l’estatut. Diem SÍ a l’estatut sortit del Parlament.

[@more@]

Tweet

El passat divendres 24 de març, es va celebrar el VIIè Congrés Comarcal d’ERC-Osona, al Centre Cívic Costa i Font de Taradell.

Primer de tot voldria dir que va ser molt emotiu el minut de silenci pel company i amic Joan Girbau.

Formàvem part de l’única candidatura que es va presentar l’alcalde i conseller comarcal Jordi Serra, com a president, Lluís Argemí, com a secretari d’Organització, el diputat i alcalde d’Olost Josep Maria Freixanet, com a secretari de Política Parlamentària, la regidora de Prats Montserrat Juvanteny, com a secretària de la Dona, Arnau Albert, com a secretari de formació (de nova creació), Jaume Martí, com a secretari de Finances, el regidor de Taradell Toni Casassas, com a secretari de Política Municipal, i un servidor, com a secretari d’Imatge i Comunicació.

Hi ha hagut alguns canvis com el canvi de la taradellenca Imma Sala pel pescallunes Jaume Martí, en la secretaria de Finances.

Un canvi a destacar és el de l’admirat Pere Prat, l’alcalde d’ERC per excel.lència, a Osona i a Catalunya. Per motius de feina a Manlleu, no es podia fer càrrec de la tasca de preparar unes eleccions municipals. En Pere, però, no se’n va a casa, es manté a l’executiva com a vocal, un vocal de pes que farà sentir la seva veu, la veu de qui ha fet molta feina i ben feta.

En el Congrés Comarcal també es van escollir els dos Consellers Nacionals que pertoquen a la federació comarcal. Van ser escollits Jordi Brillas per 50 vots i Jordi Beranguer per 29 vots a favor.

Hi ha un aspecte que m’agradaria destacar, de les vuit secretaries, quatre estan ocupades per persones formades a les JERC, la Montse i l’Arnau, que encara són militants, i el Lluís i jo mateix. Si comptem que el Conseller Nacional més votat va ser Jordi Brillas, que va plegar de militància al mateix temps que jo, podem veure que les JERC tenen una gran ascendència en aquesta executiva. Aquesta no és una bona notícia per qüestions corporativistes, sinó que demostra que no hi ha un trencament ni ruptura generacional, que els joves ens anem integrant en el treball i aprofitant l’experiència de persones de la vàlua de Freixanet o Pere Prat.

Tenim un bon equip, necessari per encarar un dels objectius marcats per l’executiva escollida i que marca el pla estratègic aprovat en el darrer congrés: que ERC esdevingui la primera força política de la comarca.

ERC és el partit emergent a la comarca i a tot Catalunya, un partit d’esquerra moderna i propera ala gent, perquè està formada per aquesta gent normal. Som persones que no formem part de cap elit de poder ni econòmic, el que ens fa lliures per defensar l’interès públic dels osonencs. Des del municipalisme i des del territori més ampli com la comarca, sense perdre de vista la transició en la divisió territorial que ens trobem.

ERC, d’esquerra i frescament democràtica, amb una visió absolutament nacional del país, que no entenem sense la seva gent, sense la dimensió social del país, ha de ser capaç de donar respostes als nous reptes com són les realitats mediambientals, la immigració, el creixement demogràfic i la pressió urbanística, a més la planificació d’infraestructures.

En som capaços, ho demostrem i ho demostrarem.

[@more@]

Tweet

Ciutadans de Torelló, ja la tenim aquí!

Sí, ja tenim nova sala de plens, reconstruïda, més que reformada, a marxes forçades i en un secretisme com si es tractés d’una ciutat industrial secreta de la Sibèria de Brezhnev o una nova central nuclear iraniana.

Sort que una intrèpida periodista de Torelló va “clissar” com es retiraven, de la Casa de la Vila, els bancs de missa (sí, els ciutadans i periodistes que s’apropaven un dilluns al mes a escoltar els seus regidors, patien la duresa i incomoditat d’uns bancs clavats als de missa, però els de l’ajuntament no deuen fer mèrits celestials). L’alcalde va haver de donar explicacions i la periodista va xafar la sorpresa que ens tenia preparada el Miquel Franch a l’oposició i (segurament) a part dels seus regidors.

Personalment, ja m’anirà bé si canvien les històriques cadires que, al veure-les, a un li venia al cap olor de naftalina. Fins i tot, en el penúltim ple, una molla s’havia descontrolat. No va causar mals majors.

Però em sembla que el regal no és pels regidors d’ara ni del futur, sinó que és pel Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall i Mira, que visitarà la població de Torelló.

Visita que, per altra banda, sembla que també fos un regal sorpresa als regidors, ja que també ens n’hem informat a través de la premsa i, oficialment, a penúltima hora.

Ara tindrem una sala de plens amb cadires sense corcs ni molles empipadores, taules on deixar reposar la paperassa i una il.luminació com Déu, o Mossèn Fortià Solà, sempre present en la sala (encara hi serà?), mana.

Però potser trobarem a faltar l’ambient decimonònic de llum grogenca i olor a resclosit.

Entrarem al segle XXI de les sales de plens. Gràcies President Maragall.

[@more@]

Tweet

El sopar tertúlia de Foro Babel que em va convidar l’Álvaro es va fer en un restaurant de l’eixample. Vaig baixar a Urgell, línia vermella, i tenia un nom marítim. Recordo que vaig menjar macarrons al vodka (eren com a la bolonyesa però amb un raig de vodka que els feia ser picants, ben estrany tot plegat).

M’hi vaig presentar amb un amic, l’Oriol, feia cosa anar allà sol. Allà hi havia dos joves més, tots dos espanyolistes o constitucionalistes (segons els babelians), un de monolingüe espanyol i un altre de bilingüe.

Dels il.lustres assistents que m’havia dit l’Álvaro, l’amfitrió, n’havien saltat el De Carreras i l’Ivan Tubau (ooooooooh!). Malgrat l’absència de les vedettes principals, hi havia personatges prou interessants. No recordo el nom de tots, malauradament (és un defecte que tinc). Hi havia el suara esmentat Álvaro, el secretari de Barcelona del Foro i militant socialista a més de professor d’institut, era qui portava la batuta del sopar. També hi havia un candidat al senat per Izquierda Republicana , amb un posat d’home d’estat alarmant. Hi havia un membre de CC.OO. (obreres obreres!), es va presentar amb un to sindical, amb mala baba, com si m’estigués amenaçant amb una vaga general. Cal dir que feia cara de poca salut, recordo perfectament les seves bosses de sota els ulls ben morades.

També hi havia un pintoresc intel.lectual que em va regalar un llibre que havia escrit ell en forma de cartes al director. En recordo especialment una que deia que Jaume I parlava en castellà perquè s’havia criat en un monestir d’Aragó i el seu pare era aragonès (sic). El vaig deixar a una amiga i encara no me l’ha tornat. Aquest personatge, de formes rodones, baixet i de calba lluent em va explicar que havia fet classes de català per Omnium Cultural i, sense vergonya, va sentenciar que el català en aquella època estava tant fotut com ara el castellà aquí.

Per acabar hi havia un membre de la peña taurina i de la flamenca de Manlleu. Puc dir que no sóc antitaurí per ell i que no tinc res contra el flamenc. Amb aquest home, amb el cabell blanc no gens curt i ulleres força graduades, vam tenir uns debats personalitzats sobre si hi havia nacionalisme d’esquerres. Ell deia que no, al citar, jo, a Rovira i Virgili i Valentí Almirall, per exemple, em va etzibar que el segon era pimargallià (i què?) i que el primer era mussolinià. Allà va ser molt heavy, que un republicà liberal d’esquerres el titllin de feixista és bastant fot, no? No en van tenir prou sinó que van començar una orgia d’estirabots dient que Pujol havia imposat un nom d’un seguidor de Mussolini a una universitat de Catalunya (la Rovira i Virgili de Tarragona!!!), després va seguir el "no es de extrañar que Pujol estudiara en un colegio aleman" i es va acabar amb el típic "todos los nacionalistas son unos fascistas" i van començar a dir que la més feixista és Isabel Calara Simó i que la seva idea de Països Catalans eren hitlerians i que els seus llibres s’haurien de prohibir. Aquí em vaig queixar agrement i llavors em van començar amb els tòpics essencialistes i racistes de certs nacionalismes. Encara estan igual.

L’Álvaro va posar una mica de pau i va explicar els temps de Mogambo, l’orígen del Foro Babel. El nom africà és el d’una pel.lícula amb Ava Gardner, però es referia a un bar de Premià, que és on es trobaven, sobretot, professors rebotats amb el procés de normalització lingüística. Molt rebotats!

La tertúlia va anar avançant i era un tots contra mi, el meu amic estava callat. Clar que esperaven un discurs essencialista i identitari per part meva, però no. Llàstima, no? Els va sorprendre que algú pogués definir-se independentista però sense ser nacionalista, que hi arribés dels principis de la democràcia i la llibertat (el famós dret a decidir) i que no creia en la predeterminació nacional, sinó en la identificació nacional dels ciutadans, que Catalunya no és una nació per parlar català, sinó per moltes altres coses, com el procés històric viscut i, sobretot, per la voluntat de ser nació.

Per rematar-ho dient que la finalitat del meu independentisme no era la independència en sí, sinó que aquesta era l’eina per millorar el benestar dels catalans. Que la meva Catalunya no seria monolingüe, i ca! quina nació moderna ho és a finals del segle XX (estàvem a finals dels 90)? Vaig parlar del dèficit fiscal, llavors es parlava d’un Bilió de pessetes, de fer política social, etc. I per provocar, hehehe, que, com diu Rubert de Ventós, que la "meva Catalunya independent seria molt castellana". Hahahahaha, tots desconcertats i, a més, el colofón: el jove "constitucionalista" bilingüe es va passar a l’independentisme cívic i a la denúncia de l’espoli fiscal.

El sopar es va acabar de cop mentre l’intel.lectual de les cartes al director em regalava el llibre i l’Álvaro pagava els sopar del meu company mut, del constitucionalista fidel, del traïdor i el meu. Cornut i pagar el beure?

L’última vegada que vaig comunicar-me amb l’Álvaro va ser per felicitar-nos pel pacte del Tinell que va desembocar en el govern "nacionalsocialista" enlloc del "nacionalnacionalista", com en diuen ells.

Ara, a tots aquests els tenim al Tívoli, rajant del traïdor Maragall, i titllant(-nos) el tripartit de nazi i volent treure el nacionalisme de la vida pública. Com ho faran? ho farà el mosso Boadella?

[@more@]

Tweet

 El part del nou partit antinacionalista (català) al Tívoli, que de moment s'anomena "Ciutadans de Catalunya". Els De Carreras, Tubaus, Espadas i Boadellas , fent política (amb performance policial inclosa), m'han fet recordar una experiència entre antropològica i religiosa que vaig viure en temps universitaris.

A la facultat d'Història, Geografia i Filosofia de la Universitat de Barcelona, es van fer unes jornades sobre cultura i nacionalisme, finançat pel Ministeri de Cultura (en mans del PP, llavors). Aquelles jornades es van fer famoses perquè l'acte de cloenda va acabar amb un "Viva España! Viva la Constitución!" per part de Francesc de Carreras, Francisco Caja i Ivan Tubau, entre algun patriota constitucional més, després que un boicot contundent fes que l'acte s'hagués de suspendre i que Aleix Vidal-Quadras no pugués fer la seva conferència (bé, ni tant sols va arribar a entrar…).

D'aquell coitus interruptus nacionalconstitucional en vaig treure com a resultat la pèrdua del meu llibre de Rovira i Virgili, que em va costar molt tornar a trobar en una llibreria, l'amargor de no haver pogut sentir els exabrupte de Vidal-Quadras en directe i l'amistat amb Álvaro, secretari de Barcelona del Foro Babel.

Aquesta estranya amistat es va consolidar en l'aixopluc que li vam oferir alguns companys de facultat davant l'allau d'objectes poc contundents que es van llançar, cosa que em va disgustar força. Però el principi de tot plegat va ser dos vespres abans, a la mateixa sala i a la mateixa facultat.

Aquell vespre, es feia una conferència en el marc de les jornades, Arcadi Espada era un dels ponents, conjuntament amb una professora sèrbia que explicaria l'origen romàntic del nacionalisme serbi (vaja, que volien sentir que Sèrbia, com Catalunya, s'ho havien inventat uns literats romàntics). El presentador era un tal Joaquim Molins. No, no era el polític de CiU, era un professor universitari que ara fa poc es va presentar per rector a la UAB. Va perdre.

Un grup d'estudiants independentistes, comunistes i anarquistes van formar un reduït front popular que al començar la conferència, es van aixecar de les cadires que van okupar, van llançar bombes fètides i al crit de "fora feixistes de la universitat!" van abandonar la sala, i em van deixar sol en l'heterodòxia nacionalconstitucional de l'acte, i sota sospita per tots els presents.

Jo vaig patir la conferència, contenint-me, però també rient. Va ser divertit quan l'Ivan Tubau, aquell dia entre el públic, li va demanar a la professora sèrbia qui eren els serbis i els bosnians a Catalunya. La professora, que era una opositora a l'ultranacionalista Milosevic i a la seva política agressiva, va dir mig somrient: "los nacionalistas serbios de Milosevic serían los españoles y los bosnios los catalanes, porque los ultimos son los que se separarían y los primeros los que lo impedirían", tot això amb to de retret vers els serbis (espanyols). El Dr. Joaquim Molins va haver de posar ordre a la sala.

Les meves rialles en l'assumpte, més el meu recaragolament de dolor d'estómac davant coses com "en Cataluña estamos peor que en la Alemania de Hitler, porque el era nacional-socialista, pero Pujol es nacionalnacionalista, sin política social", va fer que un home baixet, calb i amb ulleres, a l'acabar l'acte es posés a parlar amb mi i em preguntés si jo era del seu "rollo", jo li vaig dir que no, que era independentista i que volia saber què deien en actes com aquests.

Civilitzadament vam intercanviar algunes impressions, però s'hi va anar apuntant més gent i, a l'adonar-se'n que era un nacionalnacionalista (no pujolista), la conversa es va anar convertint cada cop més incivilitzada. El moment més àlgid, va ser quan totalment envoltat i responent a tort i dret, una àvia molt maquillada m'estirava del braç i em cridava "el valenciano no es catalan, lo pone en la constitución!". No vaig perdre en cap moment de vista el bolso de la benerable senyora, es podia convertir en element d'imposició d'ordre constitucional.

Aquella allau nacionalconstitucionalista em va deixar exhaust. Per sort, no traumatitzat (ni mental ni físicament).

El cap de dos dies, l'allau va ser anti-nacionalconstitucional i no només de paraules. Jo vaig donar aixopluc a l'Álvaro. M'ho va agrair convidant-me a un sopar-tertúlia de Foro Babel, com a representant de l'independentisme democràtic (ostres!).

[@more@]

Tweet