El bloc de Jordi Casals i Prat

Avui he fet una cosa curiosa, un espècia de bucle. He visitat oficialment casa meva.

[@more@]

Tweet

Aquest dijous, a 1/4 de 9 del vespre a la Biblioteca Dos Rius de Torelló, el Fòrum Republicà del Ges organitza una xerrada de Ramon Tremosa, professor de Teoria Econòmica de la UB, sobre els aeroports.

Hi esteu tots convidats, i si voleu també us hi convida el qui dirigirà l'acte, l'Enric Xicoy des del seu bloc.

[@more@]

Tweet

En les eleccions municipals d'enguany hi haurà una cara que ja no serà present als mitjans de comunicació ni tampoc als cartells i faroles de la ciutat de Vic. El regidor d'ERC a l'ajuntament Josep Maria Font i Purtí ja no es tornarà a presentar com a cap de llista.

Bàsicament he seguit el Josep Maria Font des de la distància que hi ha entre Torelló i Vic i també de la que hi ha quan estàs en la política activa o la contemplativa, en un primer moment.

Des de la superficialitat d'una valoració des d'aquestes distàncies veia un polític massa seriós, d'una austeritat sobrant, i massa moderat.

Però el fer el pas endavant en la implicació política dins Esquerra Republicana de Catalunya m'ha permès apropar-m'hi i conviure-hi, segurament massa poc, però si per permetre'm conèixer més aquest petit empresari vigatà que s'estima la seva ciutat per damunt de la majoria de les coses, segurament les que no formen part de la seva intimitat.

En Josep Maria ha escrit un article, el podeu trobar a Opinió Nacional i es titula "Per Vic", el lema que descriu millor la seva trajectòria política a la ciutat de Vic, al servei de la ciutadania i d'un´model de societat i nacional que encarna Esquerra Republicana de Catalunya. Això és una ciutat per les persones, una ciutadania implicada en la ciutat i en els seus conciutadans, relligats per una participació ciutadana que corresponsabilitzi a aquesta en el rum de la ciutat. No oblidem tampoc que la seva ciutat està emmarcada en una nació que el Josep Maria la vol lliure, i no per apriorisme essencialistes sinó des del paradigma de la llibertat, paraula que coneix bé des del pòsit llibertari que potser el diferencia massa de la tradició política a la comarca.

Des d'aquí el meu reconeixement més sincer a un dels homes d'Esquerra més lleial, honest, treballador i digne, Josep Maria Font i Purtí, regidor de Vic i radicalment (no era un moderat!) amant de la llibertat.

[@more@]

Tweet

Avui fa 76 anys de la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià.

Com cada any, i potser em faig ja pesadet, vull recordar que els catalans vam proclamar la NOSTRA república, amb un ànim confederal que va acabar essent la Generalitat, com a govern autònom dins la República Espanyola.

L'any passat, en motiu del 75è aniversari, a Torelló vam homenatjar la proclamació de la República, després d'un dens debat que va desembocar en una hisada de la bandera de la República Espanyola i una moció que no  va commemorar la proclamació de la República Catalana, gràcies a la unió de forces, sobretot, entre ICV-CdG i PSC, però al final Esquerra vam poder aturar que el que es commemorés fos la II República Espanyola (reocrod un moment del debat que algú va dir que podíem dir la II República a seques així ens referíem a l'Espanyola i a la Catalana, perquè la primera va ser la de Pau Claris… en tot cas seria la III República).

Per algú això pot ser una anècdota o bé retòrica. Però això és memòria col.lectiva, la memòria històrica, que a vegades algú té la temptació de bloquejar-la en l'espai temporal de la dictadura i la guerra civil.

És important que la ciutadania sàpiga que els catalans i catalanes vam proclamar una república pròpia, després de donar suport a una partit, l'Esquerra Republicana de Catalunya, que defensava uns valors progressistes, laics, democràtics, de llibertat, ciutadania i nítidament nacionalment catalans.

Catalunya va tenir la seva República. Això sí, va durar poc, ja que es va convertir en un govern autònom, tot per ajudar a democratitzar Espanya.

Els catalans, també, hem de conèixer que sempre hem estat nosaltres qui hem cedit pel bé democràtic espanyol. La qüestió és quan deixarem de cedir i quan ens reconeixeran l'aportació catalana a la modernització i democratització de l'estat a base de renúncies nacionals.

Per cert… VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

[@more@]

Tweet

Ahir em van presentar oficialment com a candidat.

Va ser, si em permeteu, una passada veure la sala d’actes de Gestiomat plena de gom a gom, amb gent dreta i tot. Tot un èxit. Sobretot si penso amb la gent que m’ha donat recolzament aquests dies i que ha manifestat la voluntat de venir però que no li anava bé.

Companys de partit, veïns de Torelló, un sorprenent Gateu, amics, l'alclade Pere Prat, el diputat Freixanet i el Xavier Vendrell, que amb la seva passió va defensar orgullosament i els seus principis ideològics, el d’un independentisme a favor de les persones i l’objectiu d’una majoria social a favor de la independència, aconseguir una majoria que dipositi un “sí” en una butlleta d’un futur referèndum de l’autodeterminació.

La veritat és que m’emporto d’ahir els somriures de satisfacció dels companys d’Esquerra i la gran quantitat d’aigua que vaig beure en els quaranta (sí, quaranta!) minuts del meu discurs, on vaig poder explicar a grans trets els principals eixos programàtics d’ERC.

Va ser un acte rodó, al meu entendre, que sense els companys d’Esquerra de Torelló segur que no hauria estat possible.

A osona.com han fet una notícia sobre l’acte, on hi podem trobar fotografies i el vídeo que hi ha penjat en aquest post. També gràcies a quí m’ha donat ànims deixant missatges a la web.

També podeu trobar notícies a Ràdio Ona i al Ter.net.

Gràcies a tots i endavant l’Esquerra! Construïm el tercer espai a Torelló.

[@more@]

Tweet

Les eleccions municipals s'apropen inexorablement.

El temps sembla que es fa petit i la feina, però, es fa cada cop més gran, no me l'acabo. Les hores lliures desapareixen per donar a pas al teclejar el teclat i acabar d'esprémer el cervell, s'ha de fer el programa!

El dimecres 11 d'abril, al vespre, a Gestiomat, faré la presentació oficial de la meva candidatura a l'alcaldia. Uf! em passa com fa quatre anys, "candidatura a l'alcaldia" són unes paraules molt grosses… Un calfred sembla que m'hagi de partir en dos.

És la segona vegada que em presento, el fet que el 3 encara no hagi aparegut en la meva edat també em provoca vertigen.

Amb tot, però, el projecte que encapçalo i comparteixo amb la gent del grup i els qui m'han donat el suport em dóna forces. Les mateixes que m'han donat en moments difícils o en moments que ho se sent sol davant la responsabilitat de representar a la ciutadania.

Sé que aquesta gent, les del grup i els qui ja m'han expressat el seu suport des de fora em donaran forces per la campanya, que ja podem dir que comença el dimecres.

Per cert, Xavier Vendrell m'acompanyarà en la presentació. Les últimes setmanes segur que han estat complicades per ell, espero que trobi la calidesa de la gent de Torelló.

Me'n vaig a acabar de preparar el discurs…

[@more@]

Tweet

A la vida hi ha molts silencis. Silencis lleugers, silencis pesants, silencis que es poden palpar, silencis inesperats, silencis desapercebuts, silencis profunds, silencis superficials, silencis sincers, silencis falsos, silencis voluntaris, silencis forçats, silencis imaginats, silencis metàl·lics, silencis d’aigua, silencis relaxants, silencis estressants, silencis que aclaparen, silencis que t’abracen, silencis definitius, silencis circumstancials, silencis destructius, silencis constructius, silencis per no plorar, silencis per no escridassar, silencis per no sentir, silencis per gaudir, silencis d’un minut de silenci, silencis d’una eternitat de silenci, silenci suggerent, silenci repressor,…Silencis. I el teu quin silenci és?[@more@]

Tweet

Estic subscrit a Sin Permiso, un “portal electrónico, un proyecto político de crítica de la cultura, material e intelectual, del capitalismo contrarreformado, desregulado, remundializado y reliberalizado del siglo XXI”, tal com els seus autors expliquen.

En la relació d’articles d’aquesta setmana, hi trobo un article sobre l’autodeterminació catalana. Que un portal d’esquerra d’àmbit internacional, sense gaire “identitarisme” hi hagi un article sobre aquest dret nacional dels catalans, em sembla que vol dir que anem bé.

Per mi, que l’autodeterminació catalana sigui present en els fòrums d’esquerra, és tant important com que els diaris econòmics anglosaxons prevegin la independència de Catalunya.

L’article és tret del diari d’esquerres jacobí El País, i l’autor és el catedràtic Miquel Caminal, un teòric del federalisme a casa nostra.Amb els articles en les publicacions econòmiques, que fan referències a l’escanyament econòmic i d’infraestructures, a més de la lluita per un sistema de finançament just per Catalunya, més aquest que es fa des d’un prisma federalista, laic en l’aspecte identitari, em reforça més encara en la idea que el projecte de l’alliberament nacional no va mancat de fonaments.

Que la independència no és una qüestió d’identitat sinó també de necessitat.

A Espanya el federalisme està en un carreró sense sortida, perquè federalisme és pactar entre iguals, però qui vol pactar amb els catalans?

Us reprodueixo l’article aquí.

[@more@]

La autodeterminación catalana no es “una collonada”, y menos en la España de hoy. Ninguna comunidad nacional puede renunciar a su autodeterminación. Forma parte de su identidad como comunidad ética de hombres y mujeres libres. Cuando el Parlament de Catalunya definió a Cataluña como nación, estaba afirmando un sujeto de autodeterminación política, sin que ésta tenga que concretarse necesariamente en la voluntad de constituir un Estado independiente. Es la idea de autodeterminación nacional que David Miller  ya defendía en su On Nationality (1995): “una estructura institucional que permita decidir colectivamente sobre aquellos asuntos que afectan primordialmente a la comunidad nacional”. El problema de fondo o cuestión nacional es el reconocimiento de este derecho fundamental a decidir sobre los asuntos propios, o que afectan primordialmente a la comunidad nacional.

Esto es precisamente lo que nos impiden desde un centro que se arroga la representación del todo,  desde un Estado españolista y centralista incompatible con la idea federal. Los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña no podemos tolerar la amenaza cuando afirmamos nuestros derechos de autogobierno, el acoso y derribo de lo que aprueban legítimamente nuestros representantes y, finalmente, la desnaturalización  de lo que sancionan las mismas Cortes Generales y el pueblo catalán mediante referéndum. Eso es lo que está sucediendo con el Estatuto 2006.  Una sentencia del Tribunal Constitucional que declarara inconstitucionales algunos artículos del Estatuto, o bien que impusiera una lectura restrictiva de los mismos, significaría una última burla contra Cataluña en un proceso a la vez tendencioso y arbitrario. La perversa oposición política del Partido Popular está consiguiendo envenenar la democracia española. Parece que no saben ganar las elecciones de otra manera. Cataluña no podrá asumir nunca el mando político de este partido en la Moncloa, muy minoritario en tierra catalana y sectariamente anticatalanista. La “autodeterminación” expresada mediante elecciones ya ha dejado claro cual es el peso político del Partido Popular en Cataluña. Además, es oportuno decir en estas fechas que la irresponsable decisión de implicar a España en la guerra e invasión de Iraq, con los efectos tan desastrosos y criminales que ha tenido para la seguridad de la sociedad española, pone en evidencia a los principales dirigentes de este partido. Que alguien les recuerde los versos universales de Salvador Espriu en su poesía Viet-Nam (1967), dedicados “a les víctimes d’un innecessari i estupidíssim sofriment”: “ I puc alçar només / unes fràgils paraules / contra el desdeny / dels senyors del poder./ Tot just somriuen / els llavis dels prínceps / i dicten després, / ja per sempre, / glaçades lleis / de la força i de l’espant”.

La autodeterminación deriva hacia la voluntad de independencia cuando no se respeta la identidad nacional catalana, cuando se utiliza el nombre de España para cercenar el autogobierno de Cataluña. Así es imposible ser federalista porque se confunde pacto por sumisión y asimilación. Sin una España democrática y federal, Cataluña no tiene otra salida positiva para sí misma que la independencia. Esto debería entenderse también por parte de las izquierdas jacobinas españolas. Porque la inclinación hacia la derecha extrema del PP y, especialmente, su integrismo españolista ha arrastrado en cierta medida al PSOE hacia patriotismos y armonizaciones territoriales. Euskadi y Cataluña permanecerán como un problema sin solución en España si la cultura política de los partidos estatales no cambia radicalmente.

Mientrastanto, los partidos catalanistas deberían  anteponer la unidad en materia de autogobierno sin decaer en estrategias electoralistas. Digo deberían porque no hay manera que hagan lo que deben. Desde los inicios de la reforma del Estatuto de 1979 no ha habido casi un momento de lealtad entre los partidos catalanes. En estas condiciones, solamente se me ocurre una salida: que las instituciones civiles catalanas asuman su responsabilidad y protagonicen unitariamente la defensa de los derechos nacionales de Cataluña. La sociedad civil catalana no puede callar ante tanto atropello. Es necesaria la constitución de una mesa cívica de instituciones catalanas en defensa del autogobierno de Cataluña y del Estatuto 2006. Vivimos la paradoja de haber ganado democráticamente el mayor autogobierno de la historia contemporánea de Cataluña gracias al Estatuto 2006 y, al mismo tiempo, contemplamos impotentes como lo están vaciando de contenido político, hasta el golpe de gracia que pueda asestarle el Tribunal Constitucional.

Nuevamente me vienen a la memoria los versos de Salvador Espriu en Indesinenter, escritos como homenaje a Jordi Rubió. Hoy está afectada la dignidad del pueblo catalán y su derecho a decidir libremente sobre los asuntos que le incumben. Está en juego la credibilidad del Estado Autonómico. El respeto y la lealtad hacia el Estatuto 2006 por parte de las instituciones centrales del Estado es conditio sine qua non para que la ciudadanía de Cataluña no tenga que plantearse otras alternativas. El futuro es abierto y en ningún lugar está escrito que Cataluña estará eternamente asimilada al Estado español. El desarrollo y profundización de la democracia pluralista permite que podamos convivir en la diferencia, que sea posible imaginar una España comunicada en red y no radialmente, que la economía catalana pueda desarrollarse sin obstáculos por razón de Estado, que sea factible impulsar la unión federal plurinacional, fundada en una relación policéntrica y no en el dictado centralista.  Desde el federalismo y con el federalismo esto es posible y deseable. De no ser así, sólo cabe una salida democrática para la autodeterminación catalana. El divorcio es inevitable y conveniente cuando dos sujetos no se entienden.

Miquel Caminal es catedrático de Ciencia Política en la Facultad de Ciencias Económicas de la Universidad de Barcelona

Tweet

Políticament, aquesta setmana ha estat molt intensa per un servidor. Primer perquè hi havia Ple municipal a Torelló, segurament el penúltim, si és que no n'hi ha cap d'extraordinari.

[@more@]

Tweet

Aquests dies, els de la Secretaria de Joventut hem estat de visita oficial al Marroc. Podeu informar-vos sobre el què hem anat a fer clicant aquí.

El viatge ha estat intens, sobretot, pel temps, ja que podríem dir que hi hem estat un vespre, un dia i un matí. Però amb aquest temps hem pogut gaudir de la hospitalitat dels marroquins, una hospitalitat que segur que em costa uns quilets de més, perquè en cada visita ens convidaven a un te i a pastissets d'ametlla, ben dolços… Ja que hi som posat, hem menjat molt però que molt bé, potser massa bé! a més de poder tastar cerveses fetes al Marroc, rosses i refrescants, a més del " mejor vino de maruecos", un peculiar vi que no vaig poder observar el nom ni el tipus de raïm, però que quan te l'introduïes a la boca, era un espetec de gust curt i a dos temps, sense deixar rastre al paladar (perdoneu l'explicació poc ortodoxa).

De guia hem tingut un marroquí del nord, càrrec de la Secretaria d'Estat de la Joventut, en l'àmbit de l'esport, seguidor del Reial Madrid i parlador d'un fluït castellà. El Saïd, s'ha passat des de la nostra arribada esllomat i sense dormir, ja que es va fúmer una bona patacada a la banyera.

Del Marroc, sense entrar en els acords que hem arribat entre els dos governs, me n'emporto el dolç dels pastissets i del te verd, l'autogestió dels conductors davant l'estèril mirada dels nombrosos policies molt ben vestits i també em quedo amb el contrast de les xil.labes i la roba occidental, fos on fos, a l'aeroport, a la medina de Rabat o on fos, arreu aquest contrast.

A nivell polític, sempre m'emportaré el fonament de les polítiques de joventut que tira endavant l'actual Secretari d'Estat de Joventut del Marroc, que encara aquestes polítiques des d'una perspectiva diferent. La seva realitat econòmica, social, política i democràtica és molt diferent a la nostra, per això el que no em sorprèn és que se les plantegin de diferent manera.

Mohamed El Gahs, el secretari d'Estat, és un demòcrata d'esquerres que treballa per intensificar la democràcia amb un estat que sembla conviure en una transició política permanent. Així que les polítiques de joventut tenen un gran sentit de construcció democràtica, formant a quadres.

El Gahs observa la joventut actual marroquina com la generació que consolidarà el canvi democràtic. Jo no sé si això és realista, però segur que, el què és, és un concepció de la joventut com l'esperança regeneradora de la societat, d'avantguarda democràtica del país, un regne que en cada botiga, barberia o bar hi ha la fotografia del monarca actual, i de tant en tant, el seu pare ja mort. Un rei tant present en les parets com en la política.

En aquesta línia esmentada, el Marroc té un institut de la Joventut i la Democràcia, on es formen a quadres de les joventuts dels partits, a més d'habituar-los a conviure políticament. Com va dir El Gahs en el sopar que ens va oferir:" la democràcia no s'aconsegueix per llei", per això aquesta formació d'aptituds i coneixements a la futura classe dirigent marroquina.

Dos apunts a l'entorn aquest institut: es fa un treball específic per reforçar la presència femenina en la política i que les joventuts polítiques contempla formar-ne part fins als 40 anys. Ho deixo dit.

Les polítiques de joventut al Marroc són polítiques de construcció democràtica, de regeneració política total. Ho aconseguiran?

[@more@]

Tweet