El bloc de Jordi Casals i Prat

Llegeixo aquest diumenge un article d'Enric Juliana a La Vanguardia.

L'escrit és d'un to reivindicatiu sorprenent pel to sempre moderat de Juliana, l'home a Madrid del diari del Comte de Godó.

Juliana anima al "català emprenyat" a passar a l'ofensiva. Parla d'Acció Catalana, potser referint-se a la idea perenne d'una força catalanista transversal, de la dreta a l'esquerra, d'amunt (Sarrià) a avall que defensi els interessos nacionals (segur?) de Catalunya. Pel to de l'article ( Sobre el sable y la oportunidad de empuñarlo), en Juliana té ganes de marxa. Però què ha provocat l'excitació nacional d'aquest periodista tant ponderat?

[@more@]

Tweet

Si hi ha una cançó de Llach que m'arriba al fons de tot, aquesta és Amor particular. Recordo perfectament la primera vegada que la vaig escoltar, vaig tenir la necessitat d'estimar algú, amb tot la intensitat possible.

Cada vers d'aquest poema fet música colpejava el cor i em sacsejava l'ànima.

…T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa…

La definició del meu amar… impagable que aquestes paraules amoixainin la teva orella, inigualable poder-les xiuxiuejar.

En Llach ha donat forma a cada espurna dels meus ulls enamorats.

[@more@]

Amor Particular 

Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo…

Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo..

Tweet

Si hi ha una cançó de Llach que m'arriba al fons de tot, aquesta és Amor particular. Recordo perfectament la primera vegada que la vaig escoltar, vaig tenir la necessitat d'estimar algú, amb tot la intensitat possible.

Cada vers d'aquest poema fet música colpejava el cor i em sacsejava l'ànima.

…T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa…

La definició del meu amar… impagable que aquestes paraules amoixainin la teva orella, inigualable poder-les xiuxiuejar.

En Llach ha donat forma a cada espurna dels meus ulls enamorats.

….. 

Si cliqueu a continuació podreu trobar-hi la lletra.

[@more@]

Amor Particular 

Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo…

Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo..

Tweet

[@more@]

IV

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.

Tweet

[@more@]

Tweet

El dimecres vam anar a Granollers a presentar l'estudi sobre participació dels joves en centres educatius.

[@more@]

Tweet

A la fi, el candidat d'Esquerra Osona al Parlament de Catalunya, Josep Maria Freixanet, va tornar a prendre l'acte com a diputat.

Aquesta és una molt bona notícia per la nostra federació comarcal, però també per la comarca, que el nostre territori tingui veu a la cambra legislativa del nostre país a través d'ERC és una cosa bona, perquè som un partit que ens creiem el territori i el tenim sempre present amb la nostra visió de país.

Els republicans osonencs varem treballar per elaborar un programa electoral propi per la comarca que complementés el nacional, que el varem resumir en els mítics 13 Punts d'Esquerra per Osona. Volíem pensar la política des de la comarca, plasmar programàticament les postres propostes i la concepció de comarca dins Catalunya que tenim. Segur que en Josep Maria Freixanet tindrà present durant la legislatura aquests 13 punts.

També esperem que el govern els respecti, en broma podríem dir que ja l'ha tingut en compte amb la creació de la Conselleria d'Innovació Universitat i Empresa, ja que en el nostre programa marcàvem el "triangle màgic" format per Universitat, Empresa i Territori.

Però Freixanet, a més de diputat territorial també és un dels diputats destacats al Parlament en matèria d'educació, no en va és el portaveu d'ERC a la comissió d'Educació i Cultura del Parlament.

És per això, que el nostre diputat ha tingut un paper molt important en les negociacions perquè el govern d'Entesa presenti un recurs al decret de mínims d'Ensenyament del Ministerio, el de la tercera hora.

Aquest fet demostra que el collserolisme provoca una visió esbiaixada del país i de les seves gents. Per qui no ho sàpiga, el collserolisme és allò de pensar que no hi ha vida intel·ligent més enllà de Collserola.

Podem dir amb orgull que Esquerra Osona va presentar el diputat que va tenir un paper molt important perquè al final el conseller Maragall (Ernest), posés rumb fix cap a la presentació del recurs al decret de Madrid.

Aquest fet hauria de servir de precedent pel partit a l'hora de valorar les candidatures i els candidats, sabem que els altres no ho fan, però Esquerra, que no s'entén sense el territori, com el país tampoc s'entén sense el territori, no pot malgastar el capital polític i humà amb què compta, tant a l'hora de governar com a l'hora de legislar.

 …….

Aquest article ha estat publicat a la Veu d'Esquerra, butlletí comarcal que coordina com a secretari comarcal d'Imatge i Comunicació d'Esquerra Osona.

Us el podeu baixar aquí.

[@more@]

Tweet

Fa un any de la mort de Joan Girbau i Pol.

[@more@]

Tweet

El darrer divendres, fruit de les noves responsabilitats a la Secretaria de Joventut, vaig participar en una taula rodona a la Fira de la Formació Professional de Terres de l'Ebre, a Tortosa.

En la taula, vaig compartir tertúlia amb membres del departament d'Educació, de Treball i un directiu de l'empresa Lear, amb seu a Roquetes.

Abans, també del departament d'Educació, Antoni Zabala, va fer una interessant conferència sobre l'educació i la funció que ha de tenir. Resumint, va concloure que l'educació no ha de tenir com a objectiu arribar a la universitat, sinó educar a tots els joves per arribar a ser plenament ciutadans. Per observar la diferència ho podem il.lustrar amb una pregunta que Antoni Zabala va fer: ensenyar llengua és ensenyar lingüística o ensenyar a entendre textos i a expressar-se? No m'extendré més en aquesta conferència, però tant damunt la tarima com després a la taula, Antoni Zabala va demostrar il.lusió i curiositat. Un apunt: vaig sentir més d'una vegada l'expressió "zabalisme", amb això està tot dit, oi?

La taula rodona, que tractava la orientació i la inserció laboral, va acabar n pèl precipitada per l'arribada del conseller Maragall, que a diferència del que sol passar, va arribar… d'hora! Vaig haver de ser sintètic per deixar pas a la clausura de la taula rodona per part del Director General de Formació Professional, el qual es va sentir al.ludit davant la meva demanda de material actualitzat per treballar a la FP i va dir que ja no es treballa amb 600, que la SEAT dóna cotxes a Educació, bona notícia, i més si lla dóna amb un somriure davant la meva "petita" provocació. La Formació Professional s'ha de reforçar i represtigiar, arrelar-la al territori i saber-la vendre als nostres joves. Catalunya demanda tècnics, que no n'hi ha, a diferència de la sobredimensió de llicenciats.

Després va haver visita amb el Conseller (quin fart de donar mans que em vaig fer! amb la Montse Perelló dient-me presentant-me noms i noms…) i parlaments del mateix conseller i de l'alcalde de Tortosa.

Per acabar, dinar amb els ponents de la taula rodona i de la comissió organitzadora. Un molt bon dinar, sí senyor! descobrint com menjar calçots sense tacar-me i el menjar blanc… mmmmmmmmmm!

Finalment vaig visitar la delegació del govern a Terres de l'Ebre, un palau restaurat amb uns frescos a la vista molt interessants.

D'aquesta visita me n'emporto, sobretot, l'acollida dels ebrencs (si se'm permet) i l'entusiasme que demostren, pel que vaig veure  el que em van explicar, la mobilització pel riu´ha tornat la dignitat a una regió del nostre país massa temps oblidada. Ara més que mai, puc dir que LO RIU ÉS VIDA!

[@more@]

Tweet

El 8 de març és el dia internacional de la dona. És una data on es reivindica l'objectiu de la igualtat de gènere, igualtat de drets.

He parlat d'objectiu, ja que aquesta igualtat pot ser-hi en els textos legals, podríem dir que ja hem superat el patriarcat institucional, però no el social. L'estat masclista ja no té el suport de la llei, però aquest masclisme dominant, s'infiltra en la nostra societat des del costum, en la quotidianitat, i en els casos més dramàtics en forma de violència física o psicològica. La llei es pot canviar, però llavors ens trobem dos obstacles a superar, els qui executen i vetllen per la llei i que la societat incorpori els principis que inspiren les lleis.

L'any passat, en un acte de les JERC en motiu del dia internacional de les dones, una advocada va venir a fer una conferència a Torelló. En conversa amb ella, vaig poder observar que la igualtat de drets entre homes i dones té un escull molt dificultós de superar, la majoria de magistrats no s'han amarat gaire de l'esperit dels nous temps, per dir-ho d'una manera. És per això que moltes vegades ens robem casos en què no es donen resposta a situacions que acaben en drama públic, als diaris, o en l'àmbit privat, en la soledat enmig d'un ambient casolà hostil. Preguntant per solucions, les respostes eren inquietants per la seva inconsistència a curt termini. El segon obstacle, les dificultats perquè els principis d'igualtat impregnin la nostra societat, el podem veure cada dia, per exemple, amb els sous desiguals entre dones i homes i en uns resultats globals que porten a observar que els sectors socialment més desafavorits sempre va acompanyat, en primer lloc, per la condició femenina.

Un altre resultat ho veiem en  la nostra societat, que difícilment deixa espai de protagonisme i lideratge a una dona si no actua segons uns principis inspirats en el masculí. Sense esperar a uns canvis estructurals, de relacions socioeconòmiques, podem començar a treballar a fer el canvi cultural, de concepció de la realitat per incidir en les nostres societats. I en aquesta tasca, personalment m'han sobtat dos exemples que donen un missatge absolutament contrari i com a mínim vexatiu vers les dones.

El primer és el de l'anunci, retirat, de Dolce&Gabanna, on un home subjecta (amb força) a una dona (amb cara de no passar-s'ho gaire bé) mentre un grup d'homes s'ho miren. No sé si això insinua una violació col·lectiva, però com a mínim la imatge no desprèn gaire bon rotllo vers la dona subjectada pels canells.

Un altre exemple és la d'un acudit gràfic d'un bisetmanari comarcal on l'autor ens indica que la RENFE té nom femení perquè s'espatlla com a mínim un cap al mes, amb una clara referència a la menstruació femenina.

Personalment el primer missatge em porta al tòpic de quan la dona diu que no vol dir que sí i el segon que la dona és inferior a l'home perquè té la regla (si no està embarassada!) i per això no es pot plantejar en tenir càrrecs directius públics o empresarials.

Amb aquests dos exemples voldria assenyalar la importància de tenir cura amb els missatges públics que es donen, només faltaria que les noves generacions, a més de tenir una pitjor perspectiva laboral i en habitatge que la dels seus pares, a sobre fem un pas enrere en la igualtat de gènere.

[@more@]

Tweet